Les cases Frank Lloyd Wright integren natura i arquitectura per a crear un entorn harmoniós

Frank Lloyd Wright. Affleck House (1941). Bloomfiled Hills, Michigan. Foto: FLLW Foundation

So long, Frank Lloyd Wright

Architects may come and

Architects may go

Never change your point of view.

When I run dry

I stop awhile and think of you,

So long, so long

Simon&Garfunkel

El meu primer contacte amb en Frank Lloyd Wright (d’ara en endavant FLLW) va ser a través d’aquesta cançó de Simon & Garfukel en la meva adolescència. No sabia ni qui era, és clar, més tard com a estudiant d’historia de l’art em vaig enterar d’alguna cosa- poca- fins que l’any 1991 vaig anar a Oak Park, a tocar Chicago, on es concentra una bona part de cases dissenyades per l’arquitecte. L’impacte i l’admiració van ser grans. So long, a reveure, li vaig dir, i ho he pogut complir, afortunadament. He tornat a Oak Park i com en la cançó vindran i se n’aniran més arquitectes però tu sempre hi seràs i, efectivament, ja no puc veure cap casa i edifici sense pensar en tu, i més encara després de veure, el Guggenheim Museum a Nova York, i sobretot, Fallingwater (La casa de la cascada), a Pennsylvania, en la seva increïble audàcia y calidesa, una de les obres més aclamades de FLLW, dissenyada el 1953 (imatge inferior). En el retrobament amb l’obra de FLLW a l’admiració inicial, hi he afegit el respecte, l’estima i la comprensió.

Frank Lloyd Wright. Fallingwater (1953). Mill Run, Pennsylvania. Foto: Wiki

El lloc on s’assenta Fallingwater és gairebé màgic, un bosc encantat, amb el sol o la boira que es filtra entre les fulles i branques, tot creant llums i ombres, un rierol que baixa i trota pels barrancs amb l’aigua que salta en cascades, el murmuri de l’aigua, el vapor iridiscent i damunt d’una de les cascades, la casa de FLLW és com si surés. Un sender permet rodejar-la, obtenir una millor visualització i captar-la en la seva totalitat. Edgar Kaufmann, Jr. era el fill d’un ric propietari d’uns magatzems de Pittsburgh, amant de l’arquitectura qui després de lleir una biografia de FLLW es va matricular a uns cursos que el mateix arquitecte oferia a estudiants a la seva residencia/estudi de Taliesin a Spring Green, Wisconsin, en els últims anys de la seva vida. Edgar residia a la casa i va rebre la visita dels seus pares, els quals seduïts per l’arquitecte li van encarregar projectes a Pittsburgh i al mateix temps que els hi construís una caseta de cap de setmana al bosc, a prop d’un barranc amb un salt d’aigua. FLLW va acceptar l’encàrrec. Els Kaufman volien que la seva casa es situés tot mirant la cascada des de baix, perquè els agradava la vista. L’arquitecte va tenir una idea molt diferent des del principi. Un dia, Kaufmann va anar a Milwaukee en cotxe per alguns assumptes i va trucar a FLLW que estava en aquests moments a Taliesin, per saber com anava tot i veure els plànols de la casa. L’arquitecte li va respondre tranquil·lament: “La teva casa està acabada”. Els seus assistents sabien que això no era cert. No havia fet res, ni un esboç.

Frank Lloyd Wright. Fallingwater (1953). Mill Run, Pennsylvania. Foto: Wiki

En el temps que va tardar Kaufmann en conduir les 140 milles des de Milwaukee fins a Taliesin, FLLW va anar a l’estudi i va començar a treballar. Aquest és un dels moments més famosos de la història de l’arquitectura i un dels més documentats, amb testimonis: “Va agafar tres fulles de paper de calcar de diferents colors, una per a la planta baixa, una altra per al primer pis i una tercera per al segon pis. S’hi va passar dues hores”. Secció, alçat i detalls, tot ho estava abocant sobre paper. Mentre treballava, comentava: “La roca en la qual l’Edgar s’asseurà, a la llar de foc, sortirà directament del pis, amb el foc que cremarà just darrere. La caldera s’incorporarà a la paret d’aquí … El vapor impregnarà l’atmosfera. Escoltaràs el murmuri … “. Aquest dibuix va ser executat en la seva totalitat per l’arquitecte. Quan va arribar en Kaufmann, va veure el disseny acabat i li va dir: “No canviïs res”.

Frank Lloyd Wright. Fallingwater (1953). Mill Run, Pennsylvania. Foto: Wiki

Aquest és l’origen d’una de les cases més impressionants i atrevides del món: Fallingwater (la casa de la cascada). Uns anys més tard FLLW va recordar: “Allà, en un bosc preciós, hi havia un sòlid promontori rocós que s’alçava al costat d’una cascada, i allò natural era que la casa s’assentès en voladís des d’aquest banc rocós sobre l’aigua que queia”. La idea de l’arquitecte era construir Fallingwater amb una sèrie de capes de formigó entrellaçades, sostingudes per molles i ancorades a un nucli central de maçoneria (imatge superior). La pedra serveix per separar les “safates” de formigó que penjen audaçment sobre la cascada. No hi ha parets com a tals, sinó vidres sense interrupció que repeteixen els ritmes horitzontals i verticals. Fallingwater va ser construïda amb pedra arenisca extreta de la propietat per artesans locals. Naturalesa i arquitectura es complementen l’una a l’altra en una unió harmoniosa. Fallingwater exemplifica el concepte d’arquitectura orgànica de FLLW que explicaré més endavant. Te el significat de l’home en sintonia amb les forces primordials de la naturalesa.

Frank Lloyd Wright. Fallingwater (1953). Mill Run, Pennsylvania. Foto: Wiki

A l’interior és te la sensació d’estar en la profunditat d’una cova, tot protegit per sostres baixos i amples ràfecs, els gruixuts pilars de pedres apilades donen una sensació de seguretat, al costat d’una gran i amable llar de foc. El mobiliari el va dissenyar per ell mateix i va escollir els elements decoratius d’extrema subtilesa i refinament, com és ara els seus adorats gravats orientals, ceràmiques, porcellanes, estatues, plantes i catifes. Fallingwater es una síntesi de tot el que FLLW creia a l’edat de 68 anys. S’ha indicat que les inicials de l’arquitecte estan contingudes en el nom de FaLLingWater. La casa va ser el refugi de cap de setmana de la família Kaufmann fins al 1963, quan l’Edgar Kaufmann, Jr. va llegar-la amb el seu contingut, mobiliari original i obres d’art a la Western Pennsylvania Conservancy i es permet la visita amb cita prèvia.

Frank Lloyd Wright davant de la Robie House, Chicago. Foto: Metalocus

L’arquitectura i la vida de FLLW han estat àmpliament estudiades i descrites. No es pot dir res de nou. En la seva vida moltes vegades es confon realitat i ficció i ell mateix va escriure dues autobiografies on no sempre coincideixen els fets o els explica de manera diferent. Ha escrit articles, ha ensenyat, ha donat entrevistes… Va ser un dels millors arquitectes de tots els temps alhora que era una persona conflictiva i contradictòria, mentider i fabulador. Va tenir una vida plena d’esdeveniments, succesos i incidents, va viatjar molt, es va enamorar de diverses dones, va tenir set fills, va ser infidel, va ser protagonista d’escàndol rere escàndol sense despentinar-se, es va divorciar dues vegades, un molt problemàtic, va viure sempre entre fallides i deutes sense abandonar el seu gust pels luxes, va viure tragèdies, va veure incendiada la seva casa dues vegades, en un amb la dona que estimava a dins, va viure anys de glòries i anys d’ostracisme social. A la botiga del centre de visitants de Fallingwater, vaig comprar el llibre Frank Lloyd Wright. A Biography, de Meryle Secrest, biògrafa i crítica nord-americana. Analitza l’arquitectura i la vida de FLLW des de diverses perspectives i es centra especialment en les seves arrels gal·leses. No és una biografia complaent. L’autora presenta a l’arquitecte com un geni, però, al mateix temps, la seva personalitat narcisista i egocèntrica amb comportaments de vegades menyspreables.

Spring Green, Wisconsin. Foto: Janie-Rice Brother.

La seva mare, Anna Lloyd Jones, va néixer a Gal·les. La família havia arribat als Estats Units el 1844 i es va establir a Spring Green, Wisconsin, en una bonica i verda vall. Un lloc anomenat per FLLW i la seva familia la Vall. Quan van arribar a la Vall, molts altres immigrants gal·lesos i irlandesos ja es trobaven a la zona, atrets pels sòls fèrtils i la seva riquesa en minerals. El seu pare, William Wright, originari de Massachusetts, va arribar a Lone Rock, Wisconsin, el 1859 on es va establir com a advocat, encara que mai no va tenir un títol. Era orador, gran lector, professor de música, tenia molt bona veu, supervisor, i va acabar exercint de pastor baptista. Amb dues filles d’un primer matrimoni i tan baixet d’estatura com ho seria el seu fill. L’Anna Lloyd va conèixer a William Wright mentre treballava com a mestra d’escola quan ell era el superintendent de les escoles del comtat de Richland, Wisconsin. Quan ell va quedar vidu, ella es va fer càrrec de la casa, va quedar embarassada i es van casar. El 1867, en William i l’Anna es van traslladar a la localitat de Richland Center, on ell supervisaria la construcció del nou edifici de la Central Baptist Society. Aquest mateix any, el 8 de juny, l’Anna va donar a llum a FLLW. Segons Meryle Secrest, no va ser un matrimoni per amor. William Wright es va casar amb l’Anna estrictament per raons pràctiques i ella amb ell perquè el matrimoni li oferia l’última oportunitat per evitar quedar-se soltera. FLLW va explicar que havia nascut en una nit tempestuosa de raigs que encenien els núvols i trons que esclataven amb fúria, la seva mare li va dir: “El teu va ser un naixement profètic”.

Frank Lloyd Wright. Zimmerman House (1951). Manchester, New Hampshire. Foto: mwms1916

Anna Lloyd tenia problemes de salut mental. No suportava viure amb les filles del seu marit, en moments de deliris les amenaçava que els tallaria el cap i en moments de lucidesa demanava que la ingressessin en un sanatori. Es ben conegut l’amor ferotge tenia pel seu fill, tota la seva existència la va centrar en el seu fill. Li va fer creure que estava predestinat. Malgrat els seus problemes piscològics, era una molt bona narradora, explicava al seu fill i fillastres contes de fades i històries dels mites pagans celtes. Així mateix, tenia sensibilitat i amor per la natura, els ensenyava coses sobre plantes, animals i flors que vinculava a un concepte religiós. Secrest assenyala: “És el concepte gal·lès de la natura com a fortalesa davant de l’adversitat i un bàlsam per a l’ànima. Va exhortar al seu fill a estudiar el món natural, perquè tingués en ell un efecte estimable. El pas següent era vincular els conceptes de Veritat, Bellesa i Simplicitat amb la Natura i amb la idea de llar, la llar perfecte”. El més revelador per al seu fill va ser l’alta i sagrada importància que la seva mare va donar al paper de l’arquitecte, equiparable al poder creador i a la bellesa de la natura. “La convicció de la seva mare que estava destinat a la grandesa li va donar, sens dubte, la fortalesa que necessitava un cop es va llançar en la seva inicialment precària professió, la determinació de fer-ho bé. Però va reforçar la creença en el seu fill que els sentiments dels altres no s’han de tenir en compte i va descoratjar qualsevol tendència a l’empatia”.

Frank Lloyd Wright. Arthur Heurtley House (1902). Oak Park, Ilinois. Foto: FLLW Foundation

Els seus pares tenien pocs recursos econòmics. El 1869 es van traslladar a McGregor, Iowa, al costat del riu Mississippi, on en William va aconseguir una plaça de pastor temporal a l’Església Baptista i un altre nadó va néixer un mes després, la Jennie. Van començar una vida itinerant per als llocs on el pare exercia com a pastor: a Pawtucket, Rhode Island, a Weymouht, Massachusstes, a Essex, Connecticut, per retornar a Spring Green, a la Vall, a Wisconsin, on la familia Lloyd Jones van ajudar a en William a trobar una altra feina. Finalment, es van instal.lar a Madison quan el matrimoni ja era un fracàs total. Quan FLLW era un adolescent, en William va demanar el divorci, tot al.legant crueltat emocional i violència física i abandonament conjugal i es va endur les filles del seu primer matrimoni. D’altra banda, en William era poc pràctic en qüestions de diners, gastava més del que tenien, conducta que heretaria el seu fill. Com arribar a final de mes va ser una de les batalles dures entre l’Anna i en William i se suposa que el constants canvis de residencia no ajudaren. Segons Secrest, però, quan l’Anna va sentir que en William no l’estimava i tot se n’anava en orris, va recórrer al seu fill amb tota la força de les seves necessitats emocionals. No hi ha evidencia que  FLLW hagués tornat a veure el seu pare i no va assistir als seus funerals a Lone Rock quan va morir el 1904.

Formació

Frank Lloyd Wright. Vitralls de l’Avery Coonley Playhouse (1908). Metropolitan Museum of Art, Nova York

FLLW va assistir a escoles primàries de Weymouth, Massachusetts; a Essex, Connecticut, a la Vall i, finalment a Madison. Una infantesa anant de poble en poble va ser desconcertant per a ell, va confessar que aquesta itinerància li va produir tenir por de la gent, por a allò desconegut. Per ajudar econòmicament a la família, als 18 anys, es va posar a treballar per al degà del departament d’enginyeria de la Universitat de Wisconsin especialitzat en calefacció, ventilació, clavegueram i desguassos. Alhora, amb l’ajuda de la seva mare, va obtenir una feina de dibuixant a temps parcial amb un professor d’enginyeria civil de la mateixa Universitat, Alan D. Conover, el que segurament el va familiaritzar amb els components i materials constructius. No obstant això, no va cursar mai la carrera d’arquitectura, però… De petit jugava amb els moduls de fusta Froebel, un material didàtic educatiu que va ser desenvolupat a la dècada de 1830 per Friedrich Froebel, un educador alemany i inventor de les guarderies, per ajudar als nens petits a aprendre matemàtiques i el disseny creatiu a partir de formes geomètriques. FLLW va reconèixer que jugar, és a dir, muntar estructures amb els moduls Froebel va tenir una influència cabdal en el seu futur treball com a arquitecte: “Els moduls de fusta d’auró. . . estan als meus dits fins avui”. I els va aplicar a la seva arquitectura, a l’interiorisme, i als mobles i vitralls que va dissenyar (imatge superior). FLLW sempre va explicar que l’elecció de la seva professió la va decidir la seva mare abans que naixés. Com que volia que el seu fill construís bells edificis li va comprar els moduls de Froebel quan era petit; potser ja va intuir que el marcarien per sempre, com així va ser.

Frank Lloyd Wright. Sala d’estar de casa seva (1889-1898). Oak Park, llinois. Foto: James Caulfield

A més de la natura, a la seva mare li agradava tot allò relacionat amb l’arquitectura i la decoració, seguia el Moviment Esteticista anglès, una moda aleshores moderna que es caracteritzava per un gust per allò refinat i pels objectes exquisits. Secrest creu que les habitacions que l’Anna va decorar a casa deurien aguditzar la consciència artística del futur arquitecte. Quan va dissenyar la seva primera casa a Oak Park per a la seva família (imatge superior), la seva poderosa mare si no hi vivia segur que passava molt de temps amb ells i la seva mà es va haver de notar en el toc esteticista anglès d’aquest treball primerenc.

Joseph Lyman Silsbee/Frank Lloyd Wright. Unity Chapel (1886). Spring Green, Wisconsin

La família de la mare, els Lloyd Jones, molt coneguda a la Vall i molt religiosa, necessitava algú que construís una església per a ells. Erigir un edifici consagrat a les seves creences va ser el seu objectiu en els anys en què FLLW creixia. Va escriure en la seva autobiografia: “El xicot, va dir ella, havia de construir bells edificis … pretenia que fos arquitecte”. I continua: “Vaig créixer des de la infància amb la idea que no hi havia res tan elevat, tan sagrat com un arquitecte, un constructor”. La seva familia materna, estava formada pel  germà de l’Anna, el reverend Jenkin Lloyd Jones que vivia amb les seves dues germanes, fundadores d’una escola. Les dues van jurar que es quedarien solteres toda la vida per tal de no distreure’s de les seves tasques escolars. El reverend i les germanes van decidir, doncs, erigir una capella on predicaria Jenkin i un adolescent FLLW els va proposar de construir-la. Jenkin la va encarregar a l’arquitecte de Chicago, Joseph Lyman Silsbee. El xicot en seguia la construcció amb molta atenció i ganes d’intervenir i Silsbee li va permetre dissenyar els seus interiors. Tenia 19 anys. La Unity Chapel es va inaugurar el 1886 (imatge superior) i és considerada primera obra coneguda de FLLW. Construir la seva capella tenia un significat particular per a la familia i la comunitat gal.lesa de la Vall a Spring Green. Igual que moltes altres famílies gal·leses, els Lloyd Jones compartien una forta inclinació cap al seu vell país. No l’oblidaven. Així que el que volien no era tant unir-se amb el Nou Mónamericà sino fer una altra versió del que van deixar. Eren americans, però abans que tot gal·lesos.

Buscant un estil propi / Louis Sullivan

Chicago avui. Foto: Wiki

Un any després, a la primavera de 1887, amb poc menys de 20 anys, sense permís de la seva mare, FLLW va vendre alguns llibres i va comprar un bitllet de tren en direcció a Chicago. Allà va veure el primer tramvia, la llum elèctrica i va anar a la òpera, els diners es van acabar just en quatre dies i va anar a trucar la porta de l’arquitecte Joseph Lyman Silsbee, el que habia construït la capella dels LLoyd Jones. Li va demanar un llapis i va improvisar un dibuix. Silsbee li va donar feina i el va tenir mesos dibuixant capelles. Atès que FLLW no tenia formació acadèmica específica, va haver de buscar en els llibres tota la informació posible. Per exemple, per al dibuix i l’ornamentació consultava The Grammar of Ornament d’Owen Jones, que reflectia els conceptes principals del Moviment Esteticista. Va arribar a Chicago en el moment més oportú i en el lloc adeqüat per a formar-se com arquitecte i la ciutat jugaria un paper fonamental en la seva carrera. El gran incendi de 1871 va deixar ermes grans extensions de terreny, pla, al llarg del llac Michigan i terra endins, tot estava per fer, tot per bastir i es va reconstruir immediatament amb l’ús de últimes tecnologies. El Chicago ressuscitat de les cendres va ser més ric, més enèrgic, més modern que mai, va inventar els gratacels, els primers dels quals es van aixecar des del seu sòl. La ciutat estava immersa en un espectacular boom de la construcció. La ciutat era una mina per arquitectes àvids i ambiciosos a finals del s. XIX.  FLLW ja ho va intuir quan va decidir deixar la Vall. I quan es va cansar de dibuixar capelles per a Silsbee tenia clar on anar.

Danmark Adler&Louis Sullivan. Auditorium (1889). Chicago. Foto: CHAC

Sabia que el nou Auditori de Chicago l’estava construïnt el despatx d’arquitectes Adler&Sullivan, una de les firmes més importants de Chicago i quan es va produir un vacant, el 1888, s’hi va presentar i el van contractar. Segons la historiadora de l’arquitectura Anatxu Zabalbeascoa, en aquest precís moment, Louis Sullivan, encara un jove de 31 anys, l’inventor de l’arquitectura nord-americana moderna i dels gratacels “necessitava un dibuixant capaç de dibuixar com un artista”. Li van encarregar que dissenyés els detalls de l’interior de l’Auditori, una experiència pràctica inestimable (imatge superior). Va tenir la bona sort de formar part d’un estudi d’arquitectura en ràpida expansió que també el va beneficiar a ell personalment . A FLLW li agradava dir que havia estat el llapis a la mà de Sullivan en un exercici d’arrogància que ja seria habitual en ell. També va afirmar haver afegit alguns ornaments a l’edifici de l’Auditori, fet que segurament és cert. Va progressar rápidament en el despatx i Sullivan aviat va reconèixer els talents emergents del jove i el va convertir en el seu assistent personal, a més de fer-li de mentor i compartir les seves idees, es quedaven a la nit hores i hores parlant. Zabalbeascoa explica que a l’estudi es llegia a Emerson i Thoreau i Sullivan recitava de memòria pels passadissos a Walt Whitman. El va designar cap de la secció de disseny i estava al càrrec d’un equip de trenta dibuixants.

Danmark Adler&Louis Sullivan. Auditorium (1889). Chicago

FLLW tenia una personalitat massa potent per seguir sota la tutela de Sullivan. Era de preveure que deixaria el despatx per prosseguir el seu propi camí. Però hi havia alguna cosa més. Com va reconèixer més endavant, la raó per trencar amb en Sullivan se centrava en el fet que, durant els dos anys anteriors, havia estat treballant pel seu compte a les nits. Moonlighting (a la llum de la lluna), com s’anomenava, era una pràctica comuna dels joves dibuixants delerosos per fer-se un nom. Va arribar a ser un problema epidèmic. Fins i tot es va suggerir que qualsevol arquitecte que contractés un dibuixant moonlighting hauria de ser expulsat de l’Associació d’Arquitectes.

Frank Lloyd Wright. Charnley House (1891). Chicago, Illinois

Les cases moonlighting, un total de sis, les va dissenyar a casa seva fins que va ser descobert i acomiadat amb gran indignació per part de Sullivan. La Charnley House (imatge superior), del 1891, va ser la primera feta en horari moonlighting i el seu primer gran triomf als 24 anys. Dos anys més tard ja estava instal·lat pel seu compte. Als 21 anys, quan en portava gairebé dos treballant per a Sullivan, es va enamorar de Catherine Lee Tobin, de 18, nascuda a Omaha, pero que va créixer a Chicago. Era alta, de tarannà submis i amable i va conèixer a FLLW en una festa de disfresses a l’Església Unitària d’All Souls a Hyde Park, al sud de Chicago. Li va comunicar a Sullivan que es volia casar de seguida però que no ho podia fer perque no tenia prou recursos. Sullivan, generosament, li va oferir cinc anys més de contracte segur.

Frank Lloyd Wright. Casa i estudi (1889/1898). Oak Park, Illinois. Foto: FLLW Foundation

Al dia següent el va portar a Oak Park, aleshores als suburbis de Chicago, i li va ensenyar un tros de terra on havia pensat construir la seva pròpia casa i que necessitava un avançament del seu sou dels cinc anys i Sullivan ho va acceptar. Llavors FLLW es va casar, va construir la seva casa i al cap de cinc anys ja havien nascut quatre criatures, estava endeutat, vivia per damunt de les seves possibilitats – com va fer sempre- es vestia al taller de confecció del millor sastre de Chicago i necessitava ampliar la casa (imatge superior ja ampliada). Va ser quan Sullivan es va enterar que treballava en horari moonlighting des des feia més de dos anys i que havia convertiti la sala de jocs dels seus fills en el seu propi estudi i ja havia construit algunes cases a la seva esquena en el veïnat d’Oak Park. El va acomiadar sense contemplacions i no el volia ni veure. FLLW va deixar anar que l’havia acomiadat per gelosies professionas, pero el cert es que li feia una competencia del tot deslleial. Molts anys més tard, quan va saber que Sullivan es moria, alcoholitzat, va acudir al costat del seu mestre més important.

Frank Lloyd Wright. Winslow House (1893.) River Forest, Illinois

FLLW va obtenir cinc encàrrecs el primer any de la seva independència. Un, es la casa Winslow, el 1893, encarregada per un fabricant d’ornaments de ferro forjat, W.H. Winslow, al qual Sullivan li comprava la decoració del seus edificis (imatge superior). És una casa de formes encara clàssiques pero en la qual ja demostra un domini formal dels elements arquitectònics, i insinua ja el seu propi repertori com la serena horitzontalitat de l’estructura. Transmet benestar i confortabilitat i és molt digna. Amb aquesta casa, FLLW ja es dóna a conèixer com un bon i hàbil arquitecte a Chicago. Per forjar el seu propi estil, amb una esquadra i un triangle, va crear aquests models geomètrics de tall basats en la línia recta i el rectangle que el farien famós. Ell mateix ho explica: “Aquella experiència primerenca de parvulari amb la línia recta, el pla, el quadrat, el triangle, el cercle! Si en volia més, el quadrat modificat pel triangle donava l’hexàgon, el cercle modificat per la recta donaria l’octògon. Afegint gruix, obtenia ‘escultura”, el quadrat es va convertir en el cub, el triangle en el tetraedre, el cercle en l’esfera”. D’aquests jocs en surt la seva arquitectura. La Winslow House ha estat reconeguda per l’Institut Nord-americà d’Arquitectes com una de les disset cases de FLLW dignes de ser conservades com a exemples del seu art.

Frank Lloyd Wright. The Curtis and Lillian Meyer House (1951). Kalamazoo, Michigan. Foto: Andrew Pielage

En aquest moment inicial com a arquitecte autònem, Daniel Burnham, el gran arquitecte responsable de l’Exposició Universal de Chicago de 1893, i amb un estudi d’arquitectura, Burnham&Root, reputat i floreixent, tant o més conegut que el de Sullivan, li va fer una més que generosa proposta: amb totes les despeses pagades li ofereix tres anys de formació a l’École des Beaux Arts de París, on residiria amb la seva nombrosa familia, dos anys més a Roma per estudiar l’arquitectura clàssica i, al retorn, li dóna el lloc d’associat al seu despatx d’arquitectura, el que tenia més feina de Chicago. Cap arquitecte en aquell moment ho hagués rebutjat. Ell si. El seu instint el va fer adonar que era una direcció equivocada i que el conduiria a un carreró sense sortida, ell no volia una formació clàssica, ni volia fer una arquitectura semblant a la de mil·lennis enrere. La seva negativa, incomprensible per al vell Burnham, es pot veure com la d’un home valent, potser sí, però, es que va d’acord totalment amb el seu temperament i personalitat. Faria una arquitectura audaç i imaginativa, no imitativa (imatge superior). De fet, Sullivan i Silsbee ja havien vist les seves qualitats com a arquitecte, així mateix Burnham: una capacitat d’inventiva impressionant, una memòria visual aguda, una comprensió innata de la forma, una ment ràpida, avidesa per aprendre i, així mateix, van haver de saber que no se sotmetria mai a cap mena de norma o llei. Era com esponja que ho absorbia tot, no del que tocava o corresponia, sino del que li servia com a experiment per a la “seva arquitectura” que sovint s’inspirava- no imitaba-, en les seves arrels gal.leses,  l’Arts&Crafts anglès o la Secessió Vienesa per una banda i, per l’altra, de l’estètica de cultures no clàssiques com les pre-colombines, indies i, sobretot, japoneses. A més fou un àvid col·leccionista de tot tipus d’objectes d’aquestes cultures. Ell mateix va dir: “He estat un tipus malcriat des que vaig néixer, primer pel meu bressol, després per la meva formació i, finalment, per les meves pròpies conviccions”. No va ser un error, en el seu cas particular, rebutjar una formació a París i Roma. El futur era el seu propi país.

Frank Lloyd Wright. Friedman House (1948). Pleasantville, New York

Com molts altres arquitectes nord-americans de finals del s. XIX, incialment FLLW va veure amb simpatia el moviment anglès Arts & Crafts liderat per William Morris. (Veure el meu post: https://angelsferrerballester.wordpress.com/2018/04/28/els-exquisits-dissenys-textils-i-papers-pintats-de-william-morris-al-museu-dart-de-cleveland/

El 1894, es va convertir en un dels membres fundadors de la societat de Chicago dedicada a l’Arts & Crafts. Secrest pensa que es va unir inicialment a aquest moviment no pel seu revivial de l’Edat Mitjana sinó per les seves representacions simbòliques de la realitat: El concepte de la llar com a lloc sagrat, que era el sentit que tenia per a moltes cases victorianes. L’arquitecte i escriptor Peter Blake va observar que els edificis de FLLW eren indicatius “del misticisme que sempre ha governat la relació de l’home del nord amb la natura. Es remunten des dels monticles que amaguen les antigues tombes dels víkings, al castell de Harlech que sorgeix del cim d’un turó de Gal.les, al Mont Saint Michel a França” o, puc afegir, emplaçar una casa sobre una cascada, com hem vist, o que sembli construïda damunt dels fonaments d’un cromlech (pedres diposades ens cercles) com la de la imatge superior. FLLW construeix en termes d’espais “consagrats”.

Frank Lloyd Wright. La seva casa i estudi. Menjador (1889/1898). Oak Park, Illinois

Els primers mobles de roure que va dissenyar es caracteritzen per les seves línies rectes, estan dissenyats amb la preferència de l’Arts & Crafts per la seva solidesa i simplicitat, com és ara, les seves cadires de respatller alt i el seu aire intransigentment formal, tot sol tenir una aparença eclesiàstica i cerimonial com de ritual (imatge superior). Però es va allunyar ràpidament del moviment a causa del rebuig d’aquest moviment per la màquina -creien que tot s’havia de fer a mà-, mentre que FLLW creia que la màquina era una benedicció per a la humanitat. No obstant això, molts dels seus dissenys per a mobles fets a màquina van requerir un extens acabat a mà. Així doncs, FLLW va tenir influències del moviment Arts & Crafts, però no se’l pot anomenar un arquitecte Arts & Crafts.

Frank Lloyd Wright. Willits House (1901). Highland Park, Illinois

L’estètica que més el va influir és la japonesa. El seu interès per l’art i la cultura japoneses probablement va començar amb l’Exposició Internacional de Chicago de 1893 quan va veure el Temple Japonès que s’hi exposava (la Willits House de la imatge superior és molt semblant). Té una lògica aquest interès. Per a arquitectes nord-americans com ell incialment orientats pel moviment Arts & Crafts, el Japó oferia l’exemple d’una cultura indígena que encarnava una qualitat orgànica, la puresa i la simplicitat que coincidia amb la de l’Edat Mitjana, l’època ideal per als seguidors de l’Arts & Crafts. Al llarg de la seva vida, FLLW va estar fascinat amb el Japó, un país que va descriure com “el més romàntic, el més bonic”. Durant el seu primer viatge el 1905, va començar a col·leccionar gravats de fusta japonesos, litografies, ukiyo-e (imatges del món flotant) i tot tipus de ceràmiques i objectes. Un col·laborador del seu propi estudi li va deixar diners per anar al Japó i encara va demanar més diners des d’Àsia per comprar gravats que va començar a adquirir compulsivament en aquest i en els propers viatges. No sempre tornava els diners deixats, el seu col·laborador va acabar abadonant l’estudi i el va denunciar per no tornar-li el deute. Aquestes gravats moltes vegades els va haver de vendre per eixugar els seus deutes continus. De tota manera, no suportava que el classifiquessin, va afirmar: “No nego que el meu amor per l’art japonès m’hagi influenciat. Però que m’acusin d’intentar adaptar les formes japoneses és fals i va en contra de la meva religió”. La seva religió és el seu rerefons gal·lès. Això sí, viatjava sovint al Japó i va construir l’Hotel Imperial a Tòquio.

Frank Lloyd Wright. Imperial Hotel (1923). Tòquio

En un d’aquells viatges per comprar gravats, un cop allà, un representant de l’emperador li va demanar idees per renovar un antic hotel. En les seves memòries diu que va ser un encàrrec directe de l’emperador, però no és creïble, un emperador japonès no fa encàrrecs directes; sigui el que sigui, la veritat és que va obtenir l’encàrrec el que va fer que viatgés cinc vegades al Japó durant la seva construcció. L’Hotel Imperial és un exemple de com FLLW va saber fusionar l’arquitectura occidental amb la d’altres cultures. El complex es va estructurar al voltant d’un gran pati on va imposar un estany central que reflectia l’edifici. Darrere de l’estany, l’edifici principal del vestíbul estava format per una sèrie de volums escalonats amb referència a les antigues piràmides mesoamericanes. Com a resultat, l’hotel és un dels primers exemples d’un renaixement maya, un estil arquitectònic modern que va prendre indicis de l’arquitectura i la iconografia de les cultures precolombines al Japó! L’hotel va sobreviure al gran terratrèmol de Kanto de 1923, mentre que molts edificis circumdants es van esfondrar. La seva supervivència s’atribueix als fonaments que l’arquitecte va decidir col·locar per sobre del sòl per tal que “suressin” damunt del fang. L’aigua de l’estany va esdevenir fonamental per apagar els incendis causats pel terratrèmol. L’edifici també va resistir el bombardeig nord-americà de la ciutat durant la Segona Guerra Mundial, però en aquesta ocasió els fonaments van quedar malmesos. Va ser demolit el 1976. La façana i l’estany es van preservar i es van traslladar al museu d’arquitectura Meiji-Mura, prop de Nagoya, on avui es poden veure.

La natura

Frank Lloyd Wright. Kinney House (1953). Lancanster, Wisconsin. Foto. FLLW Foundation

Durant tota la seva vida, tot el que va veure o li van explicar ho transmutava en combinacions de materials i colors que passaven pel sedaç de la seva portentosa imaginació. De tota manera, quan es contemplen les seves cases en conjunt el que és indefugible és la influència total de la natura, en aquest fet coincidia amb un altre gran arquitecte: el català Antoni Gaudí. Ja he esmentat l’amor de la seva mare per la natura on en cercava els profunds misteris de la vida. Sembla que la seva apreciació de la natura va començar quan de nen ajudava al seu oncle Jenkin en les tasques de la seva granja a l’estiu. L’entusiasmava el treball a l’aire lliure, creia que els secrets de la natura només es podien descobrir mitjançant una contemplació diligent a l’ensems que una implicació activa en ella. Va escriure: “M’agradaria fer una arquitectura lliure. M’agradaria fer una arquitectura que pertanyés al lloc on la veieu, i que fos una gràcia per al paisatge en lloc d’una desgràcia”. Aconsellava als estudiants que acudien al seus tallers a Taliesin:  “Que estudïin la natura, estimin la natura, estiguin a prop de la natura. Mai no et fallarà”. No deia que es copiés, sinó que fos font d’inspiració. “Crec en Déu, el deletrejo en la Natura”, en seria la seva sentència final. Quan la seva estima per la natura la va projectar a l’arquitectura en va resultar el que es defineix com a arquitectura orgànica i en va esdevenir el lider indiscutible.

Frank Lloyd Wright. Darwin D. Martin House (1905). Buffalo, Nova York

Per a FLLW l’arquitectura orgànica era una interpretació dels principis de la natura que es manifesten en l’harmonia entre l’habitatge humà i el món natural, en uns edificis integrats en un entorn natural amb respecte i sense violentar-la. Un edifici s’ha de desenvolupar a partir del seu entorn natural, l’ha de complementar, ha de semblar que “creixi de manera natural” del sòl. També creia que un casa hauria de funcionar com un organisme cohesionat, on cada part del disseny es relacioni amb el conjunt. Estructura, el mobiliari i l’entorn esdevenen part d’una composició unificada i interrelacionada.  Llavors, l’arquitectura orgànica de FLLW sovint incorpora elements naturals com la llum, les plantes, la fusta i la pedra i l’aigua, va fer ús de textures naturals i els colors han de reflectir l’entorn, grocs, taronges i marrons son els més utilitzats i el seu preferit era el vermell. Va escriure que mai podria mirar el vermell d’un lliri contra el verd d’un prat sense commoure’s. Era capaç d’experimentar l’emoció que defineix a un veritable esteta. A la vegada, va adoptar nous materials, maquinària i tecnologies que al revès dels artistes de l’Arts&Crafts, en lloc de veure’ls oposats a la natura, els considerava aliats, podria executar una arquitectura nova. FLLW va iniciar moltes tècniques noves, l’aire condicionat, la il·luminació indirecta i els panells de calefacció. L’arquitecte sostenia que un edifici havia de ser un producte del seu lloc i del seu temps, íntimament connectat amb un moment concret, mai el resultat d’un estil imposat.

Oak Park

Frank Lloyd Wright. Isabel Roberts House (1908). Oak Park, Illinois. Foto: Craftsman Bungalow

Recomano anar a Oak Park en tren des de Chicago, només està 10 milles a l’oest de Chicago, veient com els alts i poderosos gratacels s’allunyen per entrar en un d’aquests tranquils suburbis americans de cases envoltades de flors i arbustos, gespa retallada, arbres frondosos, parcs, on sembla que mai no passa res. A Oak Park es concentren un bon nombre de cases de FLLW, en una àrea en la qual les podem contemplar tot caminant. No es poden visitar per dins, però els veïns estan acostumats que s’observin les seves cases respectuosament. Sí que es pot visitar la seva casa i estudi, ara centre d’interpertació i apuntar-se a una visita guiada en un recorregut per la zona.

Frank Lloyd Wright. Adam House (1913). Oak Park, Illinois

Oak Park era essencialment un suburbi de Chicago que creixia ràpidament quan recent casats FLLW i Catherine s’hi van traslladar. La raó per la qual va triar Oak Park per a la seva futura llar és que els nouvinguts eren famílies de corredors de borsa, industrials, executius d’assegurances, banquers, inversors, etc., families pròsperes i conservadores que es convertirien en els seus clients. Va construir les cases d’Oak Park per a ells. L’arquitecte era un home cultivat i els habitants d’Oak Park també. Eren lectors entusiastes de la gran literatura, amants de l’art i la música, assistien a conferències, etc.. I ell era un jove arquitecte amb ganes enormes d’ascens social. No li va ser difícil. De tracte encantador quan li convenia, tenia un do per a causar una bona impressió i bé que ho va fer servir durant els seus anys al veïnat. Catherine el va ajudar, no només s’ocupava de la canalla exclusivament sinó que també era una excel·lent amfitriona per captar clients, preparava festes, lluitava amb les despeses luxoses del seu marit que no podia assumir i intentava arribar a final de mes com podia. Ell, a més de projectar, escrivia discursos, participava en activitats de la comunitat, feia molta vida social, es passejava elegantment vestit amb el seu cotxe groc descapotable i aparentava ser el més ric de tots amb la qual cosa generava confiança a aquesta clase social benestant.

Frank Lloyd Wright. Las seva casa i estudi (1889/1898). Oak Park, Illinois

Una altra de les raons per a la qual es va traslladar a Oak Park va ser que aviat es convertiria en pare (tindria sis fills) i Oak Park tenia una excel·lent reputació per les seves escoles. Aquí va construir la seva primera casa i estudi i la va utilitzar per experimentar amb conceptes de disseny que contindran les llavors de la seva filosofia arquitectònica. I va començar a construir cases al barri fins a esdevenir un llorejat i famós arquitecte. Va viure i va treballar 11 anys a Oak Park.

Frank Lloyd Wright. Sala d’estar de la casa Francis W. Little House (1912-14). Wayzata, Minnsesota. Rconstruida al Metropolitan Museum of Art, Nova York. Foto: MEV

Adler i Sullivan van construir molt poques cases i en FLLW, gairebé des del principi, volia construir-ne. Va dir en la seva autobiografia que les cases de la seva època estaven desordenades, abarrotades, eren claustrofòbiques. Anhelava espais oberts, vistes serenes i records inefables: “Una casa ha de ser intensament humana”. Pensava que una llar ha de ser un espai reservat per preservar un matrimoni ideal; potser, apunta Secrest, el que la seva mare mai va tenir, ni en realitat ell, així que potser les esperances i expectatives que va posar FLLW a les seves cases estaven vinculades amb la relació fallida dels seus pares: “Construiria de nou, crearia una vida més perfecta per compensar a ambdós per la infelicitat del passat. També per la seva família gal·lesa exiliada, els Lloyd Jones, que van intentar crear un millor País de Gal·les a Amèrica, a la Vall, un somni ancestral, ara en les seves noves cases”.

Frank Lloyd Wright. Unity Temple (1908). Oak Park, Illinois

Als seus veïns d’Oak Park fins i tot els va construir una església: la Unity Temple, un edifici en forma de cub. Hi ha una semblança entre la Unity Temple i el treball de l’arquitecte vienès contemporani Joseph Maria Olbrich. Tot i aquesta coincidència, la Unity Temple es considera una de les estructures més importants de FLLW de la primera dècada del segle XX. És un dels primers edificis públics que es va construir a Amèrica en formigó com a material únic -un material que era reservat només per a fàbriques i magatzems. El que més em va sorprendre va ser que l’església no sembla per res una casa per a l’oració. “Per què fer el campanar d’una petita església blanca? Per què assenyalar al cel?”, es preguntava l’arquitecte. En el seu lloc, buscaria construir “un temple per a l’home, apropiat per al seu ús com a lloc de reunió, on estudiar a l’home mateix”. FLLW va dissenyar dos espais alts i separats, un per al culte i l’altre per a les reunions socials de la congregació, connectats per un vestíbul d’entrada central. El pla del temple és una forma perfecta de cub/quadrat que crea una gran sensació d’unitat. En l’aparent simplicitat del seu disseny i l’ús no convencional dels materials, l’arquitecte va crear una església completament moderna en el seu disseny. Degut al seu ús del formigó, la Unity Temple és considerada per molts especialistes com el primer edifici modern del món. Més endavant, el mateix arquitecte va comentar: “Es tracta d’una arquitectura completament nova. Aquesta és la meva contribució a l’arquitectura moderna”.

Prairie houses

Frank Lloyd Wright. Henderson House (1901). Elmhurst, Illinois

Va ser en el seu estudi d’Oak Park durant la primera dècada del segle XX que FLLW va inventar un nou i atrevit enfocament de l’arquitectura domèstica, l’anomenat estil Prairie (prat). Inspirat per l’ampli i pla paisatge de l’oest mijà dels Estats Units, el Prairie va ser el primer estil arquitectònic únic del que s’ha anomenat “el segle americà”. Les primeres cases de FLLW van mostrar el seu intent d’experimentar amb la planta lliure per prescindir d’un interior dividit en habitacions tipus caixa, cadascuna amb la seva funció específica, que havia caracteritzat la casa victoriana i que s’estava convertint en un anacronisme en la vida nord-americana. El seu leitmotiv podria ser “destruir la caixa”. Que entrés llum a dojo a cada habitació. Volia assolir també el mateix efecte amb els murs exteriors, que protegissin però que no fossin presons. Així mateix, va voler liquidar les golfes desaprofitades i acabar amb la humitat dels soterranis. Amb aquest tipus de cases, en pocs anys es va convertir en un arquitecte celebrat, les revistes publicaven les seves obres i li plovien encàrrecs que acceptava encara que després no podia complir i les queixes apareixien per tot arreu fins que a l’últim moment apareixia amb una idea brillant per acabar una casa o solucionar un problema tècnic. Com que estava convençut que era el millor arquitecte americà de tots els temps i era cert, se li perdonava gairebé tot.

Sostres baixos

Frank Lloyd Wright. Fallingwater (1953). Mill Run, Pennsylvania

Entre les queixas que rebía, fins i tot crítiques d’especialistes, era que els seus sostres eren baixos, una crítica que ell creia que se la feien perquè era molt baixet d’estatura. Potse sí, però no és significativa. És veritat que els sostres de les seves cases no són alts, però, són amples i còmodes, esdevenen refugis, segurs. Irradien pau i serenitat, el lloc on una hauria de poder sentir-se, mai tan ben dit, com a casa. La sensació de les seves habitacions amb sostres baixos, és com estar dins d’una folgada cova, on et sents protegit dels embats de la natura i del temps, alhora que permet que aquesta mateixa naturalesa, en la seva part amable, penetri a la casa, amb la solució d’ampliar enormement la mida i el nombre de finestres la qual cosa provoca que l’efecte cova no sigui claustrofòbic i te’n puguis escapar si vols. Un equilibri gairebé perfecte entre interior i exterior. Es va enginyar un mètode per doblar les cantonades amb finestres, tot col·locant els panells de vidre vora a vora sense suports, amb la qual cosa va crear un efecte trompe l’oeil que sembla que la cantonada desapareix. Era tot un expert en la manipulació de vistes i espais.

Frank Lloyd Wright. Boynton House (1908). Rochester, New York

A l’exterior, aquests característics sostres baixos es veuen en unes teulades massisses, ho abasten tot amb els seus amplis voladissos. Són simbòlicament protectors i reconfortants, et sents segur, res et pot passar dessota. També tenien avantatges pràctiques immediates en àrees d’estius calorosos i hiverns molt freds. Els col·loca en angle per protegir la casa de l’ardent sol d’estiu i al mateix temps permetre que entri la llum del sol d’hivern a través de les finestres. I en aquella època anterior a l’aire condicionat, aquest tipus de sostres proporcionaven una ventilació creuada a l’estiu. Val a dir també que amb aquests sostres van sorgir molts problemes. Els seus sostres plans tenien degoters amb freqüència. Un client i a més parent seu, Richard Lloyd Jones, el va trucar un dia amb fúria: “Els degoters cauen sobre el meu escriptori!”. L’arquitecte va respondre amb calma: “Richard, per què no mous el teu escriptori de lloc?” Els seus clients tendien a queixar-se de goteres, o de l’absència de cortines i persianes, fins i tot en cases en zona urbana, entre d’altres coses. Però per a FLLW les consideracions estètiques sempre van predominar per sobre les pràctiques.

Allò amagat

Frank Lloyd Wright. Bradley House (1901) Kankanee, Illinois. Foto: R. McNoes

Secrest afirma que “no hi ha res dels edificis de Wright que sigui concebible a primera vista, és com si sentís que el tresor amagat en el seu nucli era un premi que s’ha de guanyar. Amb aquesta finalitat, va treballar amb l’astúcia d’un rellotger i la prestidigitació d’un mag”. Exactament a l’inrevés de les mansions europees o americanes d’influència europea on predominaven grans entrades i majestuoses escales. Les entrades a les cases de FLLW estan mig ocultes, no s’accedeix a la casa directament, és com si s’ingressés en un lloc misteriós. De vegades ubicades darrere de murs de contenció (imatge superior). Són estretes i ens condueixen a vastes habitacions: “L’habitació quadrada en un nivell que es converteix en un octàgon en el segon, els esclats de les perspectives profundes i els obstacles presentats per panells en blanc, l’espurna de llum en un racó fosc, la capacitat d’ocultar i revelar, el sentit de l’espectador que ha estat atret cap a una exploració cada vegada més misteriosa”. Tot concebut pel seu ull d’esteta.

Frank Lloyd Wright. Robie House (1910). Chicago

Les escales que condueixen d’un pis a un altre estan també mig amagades. Són estretes i costerudes i en algunes cases recorden trams de graons de pedra que descendeixen a la penombra d’una antiga fortalesa (imatge superior): “Profunditats cavernoses i perspectives enlluernadores, la sensació d’una fortalesa inexpugnable”. D’altres sembla que pugin a altes torres, com les de Fallingwater (imatge inferior).

Frank Lloyd Wright. Fallingwater (1953). Mill Run, Pennsylvania

Llars de foc

Els dissenys de FLLW de 1889 per a la seva pròpia sala d’estar donaven a la llar de foc una important càrrega simbòlica que emfatitza la importància de la llar, un recurs que utilitzaria una i una altra vegada. De fet, l’enorme llar de foc al cor de la casa es va convertir en una característica fonamental de les Prairie Houses (imatge inferior)

Frank Lloyd Wright. Seth Peterson cottage (1958). Mirror Lake, Wisconsin

Des de la llar de foc s’organitzava la circulació dins de la casa per donar un calidoscopi de vistes en constant canvi. En realitat es fa ressò de la creença de l’Arts & Crafts que la llar de foc era el centre primordial, gairebé l’altar major de la casa. Ell mateix va escriure: “La llar de foc integrada a la casa es va convertir en una part important de l’edifici en si mateix … Em consola veure el foc cremant en la part profunda de la sòlida maçoneria de la casa”.

Vitralls

Frank Lloyd Wright. Dana Thomas House (1904). Springfield, Illinois

Cap altre arquitecte o dissenyador de l’era moderna va transformar tant l’ús del vitrall o vidre emplomat en l’arquitectura com FLLW. Va concebre les seves finestres com una part integral del seu disseny orgànic. Va fer un ampli ús del vidre transparent amb tocs de color i abstraccions geomètriques exclusives per a cada edifici. L’anomenava “pantalles de llum”. Les fonts dels dissenys dels vitralls van des dels moduls Froebel de la seva infantesa fins a l’ornamentació plana de Louis Sullivan i els dissenys de la Secessió Vienesa. Però, segons el web del Frank Lloyd Wright Trust, va ser l’estètica japonesa la que va dominar els seus primers vitralls: “Les àrees planes de color tancades en línies negres en els gravats i litografies japoneses que admirava, i la forma en que els panells lliscants shoji de l’arquitectura japonesa indígena uneixen l’espai exterior i interior”. Per a ell tenien la funció d’obrir un espai. Les seves finestres emplomades van il·luminar els seus interiors amb llum natural, amb una paleta de colors de tonalitats de la tardor i animades per exquisides geometries visuals. Els edificis de FLLW segueixen els principis geomètrics que ell va imposar a cada projecte, i els vitralls expressen la geometria que uneix l’edifici. Entre 1885 i 1923, quan va deixar el vidre emplomat, l’arquitecte havia porjectat 163 edificis -dels quals se’n van construir 97- que incloïen vitralls del seu propi disseny.

Frank Lloyd Wright. Robie House (1910). Chicago

La Robie House, a Chicago, va ser l’última i més gran casa d’estil prairie de FLLW i inclou algunes de les seves finestres més conegudes. Hi dissenyar 175 portes i finestres, de les quals 163 en els marcs originals romanen a la casa avui. Els seus dissenys de vitralls van ser una característica principal del seu estil prairie: “Una expressió de la seva intel·ligència creativa, imaginació prolífica i passió per la bellesa”, llegim al web del Frank Lloyd Wright Trust. No puc estar-hi més d’acord.

Usonian houses

Frank LLoyd Wright. Pope-Leighhey  House (1941). Alexandria, Virginia

Si les Prairie Houses defineixen el seu primer període, l’últim està marcat per les Usonian Houses, un terme encunyat pel mateix FLLW, d’un nom derivat de “United States of North America”. La paraula Usonian s’atribueix a l’escriptor James Duff Law, que va escriure el 1903: “Nosaltres, els dels Estats Units, per justicia cap als canadencs i els mexicans, no tenim dret a utilitzar el títol “americans” quan ens referim a qüestions que ens pertanyen exclusivament a nosaltres”. A FLLW li va encantar el concepte i en va fer ús per descriure la seva visió d’una nova arquitectura assequible que l’alliberés encara més de tota influència victoriana i adequada al paisateg americà. Alhora, va ser una resposta a la crisi financera del 1929 i a la Gran Depressió que va patir el país. Les Usonian Houses eren unes construccions molt petites que reflectien les realitats econòmiques i les noves tendències socials.

Frank Lloyd Wright. Herbert Jacobs House (1936), Madison, Wisconsin. Foto: FLLWFoundation

A les Usonian houses, FLLW oferia un entorn de vida simple, però igual de bonic que el de les Praire, però que s’ho poguessin permetre i gaudir els nord-americans de classe mitja. Es tracta de petites cases de planta baixa, sovint tenen forma de L i es construeixen en terrenys barats. Es caracteritzen per l’ús materials locals, fusta, pedra o maó; sostres plans i cobertes amb grans voladissos, il·luminació natural amb finestres de claraboia i murs-cortina de vidre i com totes les cases de FLLW amb forta connexió visual entre els espais interiors i exteriors i amb espai suficient per tenir cura d’un jardí. Va dissenyar la primera Usonian House el 1936 (imatge superior) quan l’escriptor del Milwaukee Journal, Herbert Jacobs, el va desafiar a dissenyar una casa de bona qualitat que no costés més de 5.000 dòlars. Disposava d’un terreny molt petit a Madison, Wisconsin, i molt pocs diners. En menys d’un any li va construir aquesta casa minimalista i confortable de planta lliure i que ho contenia tot sense rebedors, gairebé sense passadissos, ni escales, unint menjador i cuina, fet impensable abans, i que va revolucionar l’arquitectura domèstica nord-americana i ja es va implantar fins i tot a grans mansions. En realitat, les més petites són com cabanes de fusta del bosc d’estructura rectangular en comptes de triangular, amb totes les comoditats modernes. Va tenir tant èxit aquesta tipologia arquitectònica entre joves arquitectes que Herbert Jacobs cobrava entrada a tots els que anaven a veure-la. Veure algunes Usonian houses al web de la Frank Lloyd Foundation: https://franklloydwright.org/seven-hidden-gems-frank-lloyd-wrights-usonian-period/

Frank LLoyd Wright. Rosenbaum House (1938). Florence, Alabama

Les Usonian Houses estan relacionades directament amb la terra, només s’assenten sobre una base, sense obstacles, (no tenen soterranis, ni golfes), gaudeixen d’un porxo frontal, als interiors els mobles i prestatgeries estan encastats i la llar de foc esdevé el centre com a les prairie. Estaven ubicades a llocs remots, al costat o al mig d’un bosc, en un petit turó, allunyades dels principals centres urbans i de les carreteres principals, encara que també en va construir a ciutats. FLLW va dissenyar més de 140 Usonian Houses, les dotze primeres, van seguir la tipologia de la Herbert Jacobs House, entre les quals cal destacar la Rosembaum House (imatge superior) una de les més pures de l’estil Usonian. Stanley Rosenbaum, un professor de la Universitat del Nord d’Alabama i la seva dona Mildred van rebre dels pares d’ell un terreny i fons per construir una casa a Florence, Alabama. Recent casats havien llegit una de les autobiografies de FLLW i un article de portada sobre l’arquitecte a la revista Time. Li van encarregar immediatament que els construís la seva casa , l’única aixecada a l’estat d’Alabama. El 1940 van començar a viure-hi i aquesta casa també va ser la llar de la infància del destacat crític de cinema nord-americà, Jonathan Rosenbaum, fill del matrimoni. Quan va morir Mildred, la família va donar la casa, registrada al National Register of Historic Places des del 1978, a la ciutat de Florence, que la va restaurar i el 2002 la va convertir en un museu públic: The Frank Lloyd Wright Rosenbaum House. Al llarg dels anys, els dissenys de les Usonian Houses cada cop més elaborats, van perdre la simplicitat i les proporcions netes de les primeres, però són d’admirar les seves innovadores combinacions. Veure algunes Usonian houses a la web de la Frank LLoyd Wright Foundation: https://franklloydwright.org/seven-hidden-gems-frank-lloyd-wrights-usonian-period/

Reflexions

Frank Lloyd Wright. Meyer House (1908). Grand Rapids, Michigan

Dóno ara veu a especialistes sobre FLLW, reflexions que faciliten la comprensió de la seva obra. L’arquitecte holandès H. Th Wijdeveld va escriure que la grandesa de l’arquitectura de FLLW estava “en la noble actitud de les seves proporcions, en el sever i majestuós ritme dels seus murs, en la simplicitat de les seves masses. Amb el material i la forma dóna una profunditat espiritual que promet el retorn segur de la bellesa”. Les grans llars de foc, els balcons i terrasses que es confonen amb la natura, els grans voladissos que guien la vista cap als horitzons de les immenses planures i alhora protegeixen la casa de tota inclemència climàtica i de tot incident; la Meyer House de la imatge superior així com tantes d’altres, la seva estructura afavoreix un efecte baluard, barrera protectora tant a nivell físic com simbòlic. Per tot plegat, l’historiador de l’art nord-americà Vincent Scully afirma: “Frank Lloyd Wright proposa una imatge de l’home modern, atrapat en un flux i canvi constant, però sense l’anhel de veure’s a si mateix com el centre del món i que, per tant, s’ha de aferrar a allò que sembli sòlid. No obstant això, hi ha un aire d’optimisme nord-americà indomable i expansiu en aquestes espaioses cases amb els seus eixos que són com creus de carretera en prats sense límits”.

Frank Lloyd Wright. Fallingwater (1953). Mill Run, Pennsylvania. Foto: Christopher Little

I L’historiador nord-americà Lewis Mumford va assenyalar: “La seva reforma radical del disseny d’habitatges, amb els seus interiors de maons i fusta sense ornaments, les seves vastes llars de foc i els seus amplis sostres, va portar a l’arquitectura domèstica la benvolent influència de tot el moviment romàntic, que va popularitzar el pícnic, els jocs a l’escola, les virtuts de la vida al camp” (imatge superiro). L’historiador de l’art anglès Sir Herbert Read conclou: “El seu sentit d’unitat implica que cada casa que construeix és la seva pròpia casa i les persones que hi viuen no són els seus clients, són els seus convidats”.

La seva manera de treballar

Frank Lloyd Wright tot treballant a Taliesin West

Entre 1894 i 1911 va construir 135 edificis. Com ja s’ha comentat, era un arquitecte cèlebre a nivell nacional, però FLLW no estava mai satisfet. Tan aviat com acabava un disseny, podia veure els seus defectes i inevitablement afegir, restar, simplificar, reelaborar. Va declarar: “Els metges enterren els seus errors, els arquitectes han de encobrir-los amb fulles de parra”. Però no suportava intromissions en el seu treball. L’hostilitat de FLLW davant de qualsevol interferència de la senyora de la casa ja ha estat àmpliament descrita, i això no facilitava la seva tasca. Era matiner i sovint treballava abans de l’esmorzar. Deia que les seves millors idees li venien quan estava a la granja, als camps i boscos o al costat dels rierols. El seu cap de disseny, John H. Howe, va escriure: “Moltes vegades dissenyava mentalment muntant a la anivelladora o dirigint el bull-dozer. O venia a l’estudi, directament de la granja, renovat i ple d’idees noves que dibuixava sobre paper. O amb un esbós que era el germen d’una nova idea que li havia sorgit a mitjanit. S’asseia al tauler de dibuix i immediatament començava a fer servir l’escaire, els triangles i la brúixola al mapa de la trama o al mapa topogràfic per al projecte en particular que s’anava a dissenyar. Algunes vegades una secció transversal contindria l’essència completa del seu disseny. Aquesta idea central constituïa l’ànima del seu edifici i totes les parts s’integrava en un tot”.

Frank Lloyd Wright. Allen House (1915) Wichita, Kansas

La vida de FLLW fiu caòtica i tempestuosa, com veurem, però a l’estudi era un home concentrat i feliç. Els períodes de concentració s’intercalaven amb intervals en què tocava Bach, Beethoven o les seves pròpies improvisacions al piano (una herència del seu pare). Howe va escriure que una de les qualitats de l’arquitecte era la ferma defensa dels seus clients: “Tenia els millors desitjos per a cadascun dels seus clients simplement perquè eren els seus clients; va trobar virtuts en ells que eren imperceptibles per als altres i gairebé es va negar a reconèixer els seus defectes”. De totes maneres, va dir: “On estic, hi ha la meva oficina. La meva oficina sóc jo, Frank Lloyd Wright no té una altra oficina, mai no en va tenir una i ni mai la tindrà”.

Tragèdies / Taliesin

Frank Lloyd Wright a Taliesin, la seva casa i estudi. Foto: Getty Images

Pel que fa a la seva vida personal, Secrest afirma que al llarg de la seva vida “moltes dones van trobar a FLLW irresistible, sovint d’una manera que no podien explicar”. Tenia predilecció per dones d’un estatus superior, cultes, intel.ligents, algunes complicades i manipuladores. Era incapaç de viure sol i sempre buscaria un reemplaçament immediat una vegada que una dona estava fora de la seva vida. El llibre de Meryle Secrest explica amb detall la seva tempestuosa i escandalosa vida sentimental, d’altra banda àmpliament exposada en la premsa de l’època amb tot el cabal de xafarderia inclosa. Va ser un fill al qual se li havia ensenyat a pensar en el seu pare com a persona morta, de manera que va alliberar alguns sentiments d’amargor reprimits durant molt de temps; amb una mare que l’havia malcriat en el sentit de fer-li creure que era un rei, un ésser intocable. Això va comportar conflictius matrimonis. Era un home que exigia la total i absoluta atenció. La seva primera esposa, la Catherine Lee Tobin, amb qui es va casar als 22 anys, vivia totalment per als seus sis fills, per a ell no van ser els nostres fills sinó els “seus”. Va sentir que l’havien deixat de banda. Per a un tipus narcisista això era intolerable. La seva mare havia fet fora de la seva vida al seu pare i s’havia dedicat a ell, gairebé en exclusiva. Curiós paral·lel. Es veia a si mateix predestinat a no prosseguir el seu matrimoni. Els diners eren un conflicte permanent amb la Catherine, igual que el seu pare amb la seva mare, en FLLW tendia a gastar molt més del que tenien: “La Catherine era una dona d’esperit, va complaure al seu espòs en un grau que seria heroic en el món d’avui “. I ell no va entendre “el desenvolupament normal de la seva dona que va passar d’una adolescent insegura a una matrona amb confiança en si mateixa, que va esdevenir una líder de les activitats de l’església i del club [a Oak Park], que pronunciava discursos i organitzava jocs a les escoles. I que finalment va trobar una feina com a treballadora social i estava interessada en el moviment feminista. Si ell se n’anés ella ni tan sols el trobaria a faltar”. I ell se’n va anar.

Frank Lloyd Wright. Edwin Cheney House (1903). Oak Park, Illinois

El 1903 va començar a dissenyar a Oak Park una casa de maó d’una sola planta per a Edwin H. Cheney, un enginyer elèctric, i la seva esposa Mamah, una dona que va assistir a la Universitat de Michigan, cultivada i potent intel·lectualment. Coneixia la Catherine del Club segle XIX i és probable que l’encàrrec de la casa fos conseqüència de l’amistat entre la Catherine i la Mamah. El matrimoni d’en Frank i la Catherine tenia problemes, de manera que la relació entre en Frank i la Mamah es va desenvolupar ràpidament. “La Mamah era atractiva sense ser glamurosa, capritxosa i temperamental, amb encant”, la descriu Secrest. Mare de dos fills no molt devota, els quals va deixar amb el pare per escapar-se amb FLLW a Berlín el 1909. El motiu del trasllat a Europa va ser per treballar en la publicació a Alemanya d’una monografia sistemàtica dels edificis i projectes dissenyats durant els seus anys a Chicago. El resultat va ser Wasmuth Portfolio de 1910, que va introduir el treball de l’arquitecte nord-americà a Europa i va influir en una generació d’arquitectes internacionals.

A Berlín, en Frank i la Mamah es van allotjar en una habitació d’un hotel com el Sr. i la Sra. Wright. L’affair es va descobrir i va ser primera pàgina al Chicago Tribune. L’escàndol va ser majúscul i la premsa es va acarnissar amb ells. L’arquitecte, davant de la cridòria i després d’una estada a Fiesole mentre la Mamah es quedava a Berlín va decidir tornar amb la seva família. La Catherine li va donar suport en un comunicat públic a la premsa. Però no va funcionar. Tot i això, els amics el van abandonar i els veïns d’Oak Park li feien el buit. Va perdre clients. La seva vida a Oak Park va arribar a un punt i final. Per què FLLW, al cim del seu èxit, amb poc més de 40 anys, va engegar a rodar la seva carrera, va deixar Chicago per sempre, va abandonar a la seva dona i els seus sis fills, és un enigma que ha estat motiu de debat continu tant entre la premsa del cor com per als seus biògrafs. Alguns autors creuen que mai es va suposar que seria un bon marit i pare, però no convenç. Només per la Mamah Cheney? Tampoc és convincent. Escoltem la seva veu: “Perquè no sabia el que volia, volia anar-me’n”. O quan li va escriure al seu amic i client Darwin Martin: “No puc establir per a mi l’estàndard de conducta moral que per a qualsevol ésser humà crec que era correcte però sobrehumà”. El 1905 tenia 13 encàrrecs en marxa, el 1913 es van reduir a tres. FLLW havia dissenyat al voltant de 150 projectes al seu estudi d’Oak Park quan es va tancar el 1910. Solament va tornar a Oak Park ocasionalment per reunir-se amb la Catherine, que s’hi va quedar amb els fills més petits de la parella fins al 1918. Va escriure en aquesta època: “Vull viure amb la mateixa sinceritat amb què construeixo. He destruït moltes coses belles amb l’esperança de poder substituir-les per altres de més belles. Les lleis per a l’amor i el matrimoni estan fets per a l’home corrent i no per a l’excepció. És molt més difícil viure sense regles, però és el que un home capaç de pensar ha de, honestament, fer”.

Frank Lloyd Wright. Taliesin East (1911…) Spring Green, Wisconsin. Foto: Andrew Pielage

Què fer ara? Simplement, tornar a casa, a Spring Green, a la Vall, al Gal·les americà. Va escriure: “Sento que pertanyo a aquesta regió tal com els cavalls, les vaques i els graners. El meu avi va començar la seva vida aquí. La meva mare i la seva gent la van continuar i van estimar la Vall a la qual he tornat en tercera generació en una lluita per desenvolupar en la vella terra familiar, alguns dels elements més fins del que anomenem civilització”. I la Mamah l’acompanyava. Ambdós es van divorciar de les seves respectives parelles i ell va decidir construir una casa per a ella on viuren tots dos, a la Vall. La seva mare había comprat el vessant d’un turó que sabia que al seu fill li agradava. Aquí construiria la casa i l’anomenaria Taliesin, que era un mític bard gal·lès que va viure al segle VI. Apareix com un heroi del mite celta, el profeta poeta. El nou edifici tindria la reverència celta per allò sagrat del lloc. Aquesta casa a la Vall significava el retorn als principis. A més la seva mare, les seves tietes solteres i la seva germana hi vivien, tots formaven part de la Vall.

Frank Lloyd Wright. Taliesin East (1911…) Spring Green, Wisconsin. Foto: FLLWFoundation

No obstant això, la idea de Taliesin sembla que va prendre forma en la ment de FLLW durant la seva estada a Fiésole on li va impressionar molt la Vil.la Medici. Els esbossos que en va fer mostren que el sentit general del disseny planejat ell mateix amb l’ajuda de la Mamah, estava molt influenciat pels dictats renaixentistes, aquests alts murs que tanquen jardins secrets, una imitació de la mateixa Vil.la Medici. Conflueix aquesta inspiració amb l’estil de les Prairie Houses abans descrit. Sembla que els anys que van viure a Taliesin van ser pròspers i feliços per a la parella que tenia una bona comunicació. Taliesin era més que un habitatge. Disponia de terres conreables, d’una granja de la qual de vegades s’ocupava i, a més a més, hi va establir una escola-estudi-taller, la Taliesin Fellowship, per aprenents que també l’ajudaven en els seus projectes i que va ser activa fins al final de la seva vida. Principis que avui són conceptes fonamentals de la modernitat arquitectònica i que aleshores es veien poc convencionals ja es treballaven a Taliesin amb el principal mentor i avui s’apliquen a tot arreu amb normalitat. No hi ha dubte que la seva obra ha influït profundament desenvolupament de l’arquitectura contemporània.

Taliesin (1911) abans de la seva destrucció

De tant en tant els fills d’ella (el pare en tenia la custòdia) venien a visitar-la. Fins que va arribar la desgràcia a l’agost de 1914. Un dia, el majordom recent contractat per portar la casa va embogir i va assassinar a la seva dona i va calar foc a la casa. Van morir cremades sis persones, entre estudiants, aprenents més la Mamah i els seus fills. FLLW estava a Chicago en el moment de la tragèdia. Va agafar el mateix tren que el marit de la Mamah per veure que havia passat amb els seus fills. Diuen que va ser ell qui va trobar entre la ruina el cadàver de la dona per a la qual va construir la casa, ara destruïda. Va reconstruir Taliesin. Dedicat a la Mamah in memoriam. “La llegenda de Taliesin oferia l’esperança, indicava allò imperible i per la seva naturalesa podria renéixer. La tragèdia semblava haver aguditzat en l’arquitecte la consciència de la seva herència celta”, Secrest així ho interpreta pel fet que la zona d’habitatge de Taliesin va quedar destruïda, però no l’estudi de l’arquitecte i una habitació petita al darrere. Uns mesos després, 25 obrers treballaven en la reconstrucció. El fènix s’estava aixecant i tot el que s’havia recuperat de les seves cendres, fragments de porcellana, fragments d’estàtues, es van col·locar entre el ciment i la pedra. “Va ser un triomf de la imaginació i la voluntat”, sentencia Secrest. FLLW no va fer cas de les xerrameques dels veïns que clamaven que l’incendi va ser un càstig diví.

Frank Lloyd Wright. Taliesin Est (1911…). Spring Green, Wisconsin. Foto: Daniel Terdiman

Nou anys més tard, el 1925, un altre incendi va destruir Taliesin. Hi va haver un curtcircuit en un mur de la casa, el fum sortia per les finestres, el foc s’havia estès, el fort vent que bufava en aquells moments va fer la resta, afortunadament no va morir ningú. Si en el primer incendi va poder reconstruir Taliesin de seguida en una mena de tour de force, de justica poètica en el dolor per la Mamah i pel seu esperit indomable, en el segon incendi no podia tornar a reconstruir Taliesin com ell volia. La propietat ja arrosegava deutes, el divorci de la seva segona dona Miriam Maud Noel li sortia molt car i ni venent gran part de la seva maquinària agrícola i del seu bestiar de la granja Taliesin ni els seus apreciats gravats japonesos eixugava el deute. El Banc de Wisconsin va adjudicar Taliesin el 1927 i l’arquitecte es va veure obligat a traslladar-se a La Jolla, Califòrnia. Però, poc abans que el banc comencés la subhasta de la propietat, un client, Darwin Martin, va concebre un pla per salvar la propietat. Va formar una empresa anomenada Frank Lloyd Wright Incorporated per emetre accions sobre els futurs guanys de l’arquitecte. Molts dels antics clients i estudiants van comprar accions per recaptar 70.000 dòlars i es va poder fer una oferta per 40.000 dòlars. Se li va poder retornar Taliesin. Com que se sabia que era un mà foradada, per tal de controlar-lo al van posar a sou. I la va tornar a reconstruir amb el seu impuls intrèpid habitual, sense mirar enrere. Va buscar entre les ruïnes, va recuperar d’entre les pedres els caps de marbre parcialment calcinats de la dinastia Tang, fragments del basalt negre d’una esplèndida pedra Wei, escultures d’argila Sung i precioses ceràmiques Ming que s’havien tornat de color de bronze per la intensitat del foc. Aquests fragments serien amorosament incorporats en el nou edifici. L’arquitecte va escriure sobre Taliesin: “Tres vegades construïda, dues vegades destruïda, però un lloc de gran repòs. Quan estic lluny d’ella, és com una banda elàstica estirada a punt de trencar-se, quan hi estic l’estirada es relaxa … torno feliç d’estar allà una altra vegada” (imatge inferior).

Frank Lloyd Wright. Taliesin East (1911…) Spring Green, Wisconsin

Entre les cartes de condol que van arribar després de la tragèia del primer incendi, a FLLW li va cridar l’atenció una redactada per Maud Miriam Noel que es presentava com a escultora i escrivia des de París que “com a artista comprenia bé el dolor que travessava l’arquitecte”. Quan va tornar als Estats Units, l’arquitecte la va convidar a veure el nou Taliesin. Nascuda en un suburbi de Memphis, de 45 anys, es va instal·lar a la seva vida i a Taliesin II sense que ell la busqués realment. De tota manera, Secrest afirma que la primera vegada que es van veure, després d’hores i hores parlant, sobre art i literatura, va declarar que n’estava enamorat i es van convertir en amants. L’arquitecte va considerar inicialment la seva relació amb ella un simple embolic que va aparèixer en uns moments que ell estava disponible i encara vulnerable per la tragèdia de Taliesin I i la mort de la Mamah. Sembla que la Maud es va tornar indispensable per a ell i es va involucrar molt en la seva feina. Va anar amb ell al Japó quan construïa l’Hotel Imperial, no obstant tot se’n va anar en orris aviat. D’una banda, ella li va amagar que era addicta a l’opi i a la morfina, diagnosticada amb un tipus d’esquizofrènia, i que tenia una gelosia patològica. Alhora, segons el dictamen implacable de Secrest, “una vegada casada, s’adonaria que no hi havia fi a la seva necessitat d’acceptació i elogi sense crítica, i que qualsevol dona propera hauria d’haver fet un tracte: renunciar a si mateixa per tal de viure una vida a través d’ell, no tenir cap altre pensament que el seu, cap necessitat sinó la seva, cap vida fora de la seva.” Es van casar el 1923 i el matrimoni només va durar sis mesos. Ella el va deixar sense deixar-lo anar, valgui la paradoxa. Odis, baralles per diners, escàndols públics, situació perfecta per a la xafarderia de la premsa groga. Els seus amics van haver d’acudir al seu rescat i va haver de vendre una col·lecció de gravats i ceràmica Japonesa al Metropolitan Museum de Nova York que havia comprat amb els honoraris de l’Hotel Imperial.

Frank Lloyd Wright. The Ennis House (1924). Los Angeles, California

Cansat de tot plegat i per escampar la boira se’n va anar cap a California on va posar a la pràctica un mètode constructiu que va anomenava textiles block i que havia après al Japó. Va intuir que així assoliria una expressió totalment moderna i democràtica del seu ideal d’arquitectura orgànica. Ho va aplicar inicialmentsa quatre cases que va hi construir entre 1922 i 1924 a la zona de Los Angeles. Es tracta de un mètode de construcció senzill i barat, fet amb moduls apilats de formigó lligats amb barres d’acer que per evitar la lletjor del formigó es treballa amb una rica textura, com si fos un brocat (imatge superior). La mal·leabilitat del formigó ho permet, es posava en motlles d’alumini o fusta per crear aquests moduls que en paraules de l’arquitecte esdevenen una “tela de maçoneria capaç de crear una gran varietat de bellesa arquitectònica”. Aquest mètode permetria a la gent normal i corrent construir les seves pròpies cases amb aquests moduls apilats que donava un aspecte textural únic tant als exteriors com als interiors de les seves residències. S’hi podien modelar tot tipus de dissenys: precolombins, grecs, japonesos, o motius geomètrics i florals, creus, de lluny fins i tot poden semblar gelosies islàmiques. Poc es podia imaginar FLLW que 40 anys més tard la Ennis House (imatge superior) esdevindria la casa del policia Rick Deckard que interpreta Harrison Ford al film Blade Runner (1982), de Ridley Scott, i on apareix amb els tons obscurs i brumosos característics de la fotografia del film i la casa n’aporta el grau de pertorbació i tenebrisme que volia transmetre Ridley Scott. A causa del seu exotisme, la Ennis House també ha aparegut en d’altres films com Mulholland Drive, The Rocketeer, Rush Hour, Buffy the Vampire Slayer, Predator 2, Beverly Hills Cop, a més de sèries i anuncis. La seva arquitectura ha inspirat, així mateix, la famosa sèrie Jocs de Trons.

Frank Lloyd Wright. The Ennis House (1924). Los Angeles, California 

La casa està ubicada dalt d’un turó en el barri de Los Feliz, a Los Angeles. Es va aixecar per etapes, compta amb més de 27.000 blocs disposats sobre una plataforma de formigó i reforçats per un mur de contenció. L’estructura de la casa està inspirada en l’arquitectura maia i és la més gran de les que va construir amb el mètode textiles block. Els relleus dels moduls dibuixen una greca pero també pot ser una “G” estilitzada, potser una al·lusió a l’ordre maçònic al qual pertanyia al minorista Charles Ennis, que tenia un símbol d’una brúixola amb la lletra “G” per God (Déu) al centre que va encarrgar la casa. Quan l’arquitecte la va acabar el 1924 immediatament la va considerar la seva preferida. La casa es va anar deteriorant i va quedar molt malemesa en el terratrèmol de Northridge de 1994 i durant les pluges torrencials de 2005. Era tan greu la seva situació que el National Trust for Historic Preservation la va col.locar en la seva llista del les cases más amenaçades dels Estats Units. Aquestes cases barates textiles block, ara es venen per preus desorbitats. L’Ennis House la va comprar el 2011 el multimilionari Ron Burkle per 4.5 mil.lions de dòlars. No en permet la visita però l’ha restaurat sota el control de la Frank Lloyd Wright Foundation.

Frank Lloyd Wright. The Storer House (1923). Los Angeles. Foto: Gerwing architects

Tot avançant-se als temps, FLLW creia que el formigó tenia un potencial prometedor per a habitatges assequibles, no obstant això, en el seu moment les cases textiles block no van ser rebudes amb bon ulls. Estem a 1923 i el formigó als Estats Units no s’utiltzava com a material noble per a la construcció d’habitatges. La majoria dels arquitectes estaven formats en l’estil clàssic/eclèctic Beaux Arts i els “horroritzava” veure un aleshores simple material de construcció comú utilitzat per a les façanes i parets interiors de cases. FLLW va respondre a les crítiques a la seva manera: “Hauria preferit construir aquesta caseta que la de Sant Pere del Vaticà, a Roma”. Amb els anys, les opinions crítiques es van convertir en positives, i ara es considera que les que va construir a Los Angeles estan entre les millors i són un referent clàssic de l’arquitectura del segle XX. La Storer House (imatge superior) es troba en un vessant dels turons Hollywood i el seu moduls estan conformat per motius d’inspiració maia. Va caure en deteriorament i el 1984 la va comprar el productor de pel·lícules de Hollywood, Joel Silver que hi va emprendre un extens projecte de restauració amb la supervisió i ajuda del nét de FLLW, Eric, y de Los Angeles Conservancy. Des del 1971 es troba en la llista del National Register of Historic Places.

Frank Lloyd Wright. La Miniatura o The Millard House (1923). Pasadena, California

La Miniatura o The Millard House (imatge superior) està inclosa, des de 1976, en el National Register of Historic Places. A la Millard House, els mòduls es van crear en motlles de fusta amb dissenys de creus i motius florals a l’exterior i llisos a l’interior. Va ser la seva primera casa construida amb el mètode textiles block i el mateix arquitecte va pagar de la seva butxaca la meitat del proyecte quan el constructor va abandonar la feina quan el pressupost es va disparar dels 10 mil dòlars que Alice Millard, la propietària i que tenia una botiga de llibres rars, havia pagat a l’arquitecte i el cost pujava a 17.000 dòlars. De tota manera, cal dir que, com moltes altres cases de FLLW, la Millard House patia de degoters importants quan plovia i es va inundar durant en una tempesta. Alice Millard va escriure una carta a l’arquitecte queixant-se del desguàs de tempestes inadequat que va provocar que el soterrani s’omplís completament de fang i que l’aigua li cobria menjador. Ell ho va resoldre tot sortint per la tangent declarant que la Millard House “pertanyia al sòl on s’aixecava”.

Walter Gropius. J.F.K. Federal Building (1966). Boston, Massachussets

Als Estats Units, l’arquitectura de després de la Primera Guerra Mundial va seguir els principis de l’escola de la Bauhaus, sota les directrius de Walter Gropius, que van conduir a l’estil Internacional (imatge superior). Els nous arquitectes van adoptar la doctrina de la simplificació, la puresa, l’absència d’ornamentació, els murs cortina de vidre i els volums transparents, l’austeritat calvinista i van abandonar definitivament l’estètica de l’Arts & Crafts, Beaux Arts i l’Art Deco. Va ser la frase de Sullivan “la forma segueix a la funció”, portada a les seves últimes conseqüències. Aquest moviment va afectar directament a FLLW que es va sentir relegat i insultat. Ell va capgirar la frase de Sullivan: “Això de la forma segueix la funció, s’ha mal entès. Forma i funció han de ser una, unides en una comunió espiritual”. Momentàniament, havia perdut la seva àurea de gran artista innovador. Aviat hi va haver camps oposats: FLLW versus la resta. La historiadora de l’art Norris Kelly Smith ha descrit bé la posició de l’arquitecte en aquell moment: “S’enorgullia de ser un revolucionari, responsable de la principal innovació que ha determinat el caràcter de l’arquitectura moderna, però al mateix temps es considerava el defensor d’una ideal orgànic universal de la naturalesa que havia estat mal interpretat per pràcticament tots els arquitectes moderns”. Se’l veia com un un conservador. Va influir el fet que odiava els gratacels els quals, d’altra banda, representaven la modernitat i van transformar el perfil de les ciutats nord-americanes. Creia que eren un dels invents més abominables de la humanitat. Estava amargat perquè sentia que li estaven donant menys reconeixement que als autors de l’estil Internacional. Va declarar: “L’estil Internacional va ser una croada del mal i una manifestació del totalitarisme fomentada per la implacable publicitat que li havia donat el MOMA de Nova York que feia un sinistre intent de traïr l’arquitectura orgànica americana”. Malgrat el seu gran èxit com a arquitecte, a nivell dela crítica del moment se’l considerava passat de moda. No va durar, com que en l’art i en el bon art encara més, tot torna, a finals de la dècada dels anys 30 del segle passat, l’entusiasme del MOMA per l’estil Internacional va minvar i el seu nou interès va ser la tasca dels arquitectes nord-americans que van desenvolupar un estil que van anomenar nadiu. El gir a favor de FLLW havia tingut lloc. Mumford Lewis va ser un devot aliat de FLLW i el 1939 el MOMA va realitzar una exposició retrospectiva dedicada a la seva carrera. I a partir d’aquest moment la seva carrerra es va tornar a disparar.

Frank Lloyd Wright. Robie House (1910). Chicago

La supervivència de les obres de FLLW depèn dels capricis dels seus clients originals i les seves famílies. 20 o 30 anys després de la construcció d’una casa, els clients han envellit, o s’han mort o s’han venut les cases i ningú no sap que pot passar. La Robie House (imatge superior) s’ha salvat, altres es marcirien i es farien malbé. Dos anys després de la seva exposició retrospectiva, la idea que FLLW havia fet una contribució important a l’arquitectura nord-americana, que els seus edificis mereixien ser preservats i que la seva destrucció seria un acte de vandalisme, s’estava prenent de debò. Per això, es va crear el Frank Lloyd Wright Trust que es compromet a ajudar els propietaris dels seus edificis històrics a conservar-los. Amb dècades d’experiència en la cura i l’administració dels edificis de FLLW, l’organització ha acumulat una gran quantitat d’informació sobre temes que van des acabats de pintura i restauració de fusteria, fins conservació de vidres emplomats i mobles. La seva tasca és encomiable, fins allà on poden, és clar. Influeix postivament el fet que avui posseir o viure en una casa de FLLW és un signe d’estatus i de bon gust.

Museu Guggenheim, Nova York

Frank LLoyd Wright. Guggenheim Museum (1959). Nova York. Foto: FLLWTrust

El Guggenheim Museum de Nova York és l’últim dels seus grans èxits (imatge superior). El juny de 1943, FLLW va rebre una carta de la pintora alemanya Hilla Rebay, assessora artística de Solomon R. Guggenheim, on li demanava que dissenyés un nou edifici a Nova York per albergar la col·lecció de Guggenheim d’art abstracta o no objectual entre els quals hi havia obres de Wasily Kandinsky, Paul Klee i Piet Mondrian. L’únic requisit que posava Salomon R. Guggenheim era que l’edifici hauria de ser diferent de cap altre museu del món. L’arquitecte va acceptar el repte tot i que Nova York no li agradava gens. Com ja s’ha comentat, odiava els gratacels i considerava que la ciutat estava sobreedificada, superpoblada i mancada de mèrit arquitectònic, fins i tot la va descriure com “una gran presó amb frontals de vidre”. No obstant això, l’any 1949 va escriure: “Puc pensar en diversos llocs més desitjables del món per construir el seu gran museu, però, ho farem. He de provar Nova York”.  I va afirmar que crearia “el millor ambient possible per mostrar belles pintures o escoltar música”. Mentre es construïa el museu, l’arquitecte es va instal.lar a l’Hotel Plaza que ell mateix va redecorar i des de la seva suite supervisava les obres. Malauradament, tant Salomn R. Guggenheim com Frank Lloyd Wright van morir poc abans de la finalització de l’edifici l’any 1959.

Frank LLoyd Wright. Guggenheim Museum (1959). Nova York. Foto: GM

Encara avui, aquest edifici em soprèn per la seva audàcia davant de Central Park. Se suposa que la seva localització a Manhattan, al costat del parc, el pulmó natural de la sorollosa i congestionada ciutat, va alleujar el desgrat de FLLW per construir a Nova York i va facilitar el disseny arquitectònic orgànic, marca de la casa.  De fet, en la carta esmentada, Hilla Rebay li va demanar quer dissenyés “un temple de l’esperit”. Estava convençuda que l’edifici de FLLW posseiria les qualitats espirituals necessàries per proporcionar un marc apropiat per a la col·lecció d’art abstracta. De tota manera, la seva construcció va ser un camí d’obstacles. El seu disseny ara tan lloat no va ser inicialment acceptat. Va haver de superar el rebuig de funcionaris municipals, artistes, opinió pública i principalment l’oposició de James Johnson Sweenney, aleshores conservador del MOMA, qui més tard en va ser el segon director. La resistència de les autoritats municipals en termes de construcció va ser forta. Per exemple, van argumentar que el formigó que s’utiltzaria per a l’edifici no complia amb els codis de la ciutat de Nova York i no hi havia manera que donessin el permís. Afortunadament, el controvertit Robert Moses, el coordinador d’urbanisme de la ciutat, un home molt poderós a l’època, va intercedir a favor d’e FLLW: “Maleït sigui, aconseguiu un permís per a en Frank. No m’importa quantes lleis s’hagin de trencar. Vull que es construeixi el Guggenheim!”

Frank LLoyd Wright. Guggenheim Museum (1959). Nova York. Foto: GM

Des de l’exterior,  la forma del disseny és la d’un “zigurat invertit”, en paraules del mateix arquitecte. Es creu de tota manera que es va inspirar en la closca d’un cargol i realment contrasta enormement amb la regularitat del edificis del seu voltant, a la Cinquena Avinguda, que són rectangulars, verticals i alguns amb incrustacions ornamentals clàssiques i Art Deco. El museu trenca amb la seva  façana circular en espiral, com si fos una gran escultura perque tampoc es que l’edifici sigui molt alt, en comparació amb els seus veïns. Està configurat per tres edifics interconnectats: la gran rotonda, la més imponent, l’altra d’escala més petita al costat i un rectangle al darrera, un afegit que es va inaugurar l’any 1992, dissenyat per Gwathmey Siegel Associates, Architects, per a oficines i espai d’exposicions adicionals, prou discret per no menjar-se les espirals i batejat amb el nom de Thannhauser en honor a un dels llegats més importants fets al museu i que n’alberga la col.lecció. La rotonda petita (monitor building com ell l’anomenava) en un principi es va dissenyar per allotjar uns apartaments per a Hilla Rebay i Solomon R. Guggenheim però finalment es va convertir oficines i espai d’emmagatzematge.

Frank LLoyd Wright. Guggenheim Museum (1959). Nova York. Foto: GMN

Pel que fa a l’espai expositiu de l’interior, és una completa transgressió: construir rampes als murs de les quals s’hi podien penjar obres probablement no s’hauria pas aconsellat. L’arquitecte va alterar la tipologia que els artistes i crítics i museòlegs concebien com a museu encara que fos modern. Certament, és tan potent aquest espai intern en espiral que et pots despistar de les obres, fins i tot les ubicades en els espais laterals i a peu pla que romanen mig amagades. Cal dir que quan entres al recinte, i la vista se’n va cap amunt, veus l’espiral que puja, la claraboia que corona la rotonda i tot el conjunt impressiona força. LLavors, les obres que t’esperen ni les veus ni penses en elles, és a dir, primer s’experimenta l’edifici, les obres vindran després, cosa que que a un arquitecte com FLLW li deuria plaure molt. Efectivament, els museus estaven – i estan encara- principalment configurats per espais interiors rectilinis i no enroscats a una estructura circular. La rampa en espiral d’altra banda obliga a un ritme més pausat de visita imposat per la forma circular. D’altra banda, la rotonda oberta permet als  espectadors la possibilitat única de veure diversos espais on es s’emplacen les pintures o escultures a diferents nivells simultàniament, mentre veus l’obra d’una planta, veus igualment la de la planta inferior. El conjunt es pot definir com art i arquitectura en moviment, l’espai roda i roda, canvia i canvia…

Frank LLoyd Wright. Guggenheim Museum (1959). Nova York. Foto: GMN

Ja s’ha esmentat que FLLW prenia sovint formes de la natura, es creu que una closca de cargol va inspirar la rampa en espiral del museu i que la simetria radial d’una teranyina va inspirar el disseny de la claraboia de la rotonda (imatge superior). Eric Lloyd Wright, nét de l’arquitecte, va ser un dels aprenents del seu avi durant les dècades de 1940 i 50, i quan es dissenyava el museu, recorda: “…Cada diumenge a l’hora de l’esmorzar ens feia una xerrada… I de vegades posava davant seu un munt de petxines marines i ens deia : ‘Mireu aquí, companys. Això és el que produeix la natura. Totes aquestes closques es basen en els mateixos principis bàsics, però totes són diferents i totes es creen en funció de l’ús interior d’aquesta carcassa”. FLLW pensava en corbes i línies rectes, més triangles, cercles, ovals, quadrats i espirals com formes adoptades de la natura. Per a FLLW, la geometria era l’element bàsic de la natura, i calia aplicarla a la arquitectura i les formes geomètriques també tenien una importància simbòlica. El web del Guggenheim Museum de Nova York assenyala: “El cercle, va dir [FLLW], suggeria l’infinit; el triangle, unitat estructural; l’agulla, aspiració; l’espiral, el progrés orgànic; i el quadrat, la integritat. Gairebé totes aquestes formes es poden trobar en l’arquitectura del Guggenheim Museum”.

Frank LLoyd Wright. Guggenheim Museum (1959). Nova York. Foto: Domus

De tota manera, en el moment de la seva inauguració l’any 1959, particularment alguns artistes, van criticar a FLLW per crear un museu en el qual l’edifici ofuscava les obres d’art que exhibia. La seva rèplica va ser en format d’una carta que va escriure El 15 de juliol de 1958, menys d’un any abans de la seva mort i de la inauguració del museu, on subratllava la connexió entre el seu disseny per al Guggenheim i les pintures que s’hi exposarien. “Sí, és difícil… entendre una lluita per l’harmonia i la unitat entre la pintura i l’edifici. No, no és per sotmetre les pintures a l’edifici que vaig concebre aquest pla. Al contrari, es tractava de fer de l’edifici i de la pintura una bella simfonia com mai abans havia existit en el món de l’art”.  De fet, durant les últimes cinc dècades, el museu de FLLW ha acollit una gran varietat d’exposicions, des de pintures tradicionals fins a dissenys industrials i instal·lacions d’artistes contemporanis i ha funcionat molt be. Segons Tom Krens, l’antic director del Guggenheim, “la gran arquitectura té aquesta capacitat d’adaptar-se als usos funcionals canviants sense perdre una mica de la seva dignitat o una mica de la seva intenció original. I crec que això és el millor de l’edifici al final del dia”. L’historiador de l’arquitectura nord-americà William H. Jordy l’ha definit així: “Expressivitat i llibertat escultòrica possible gràcies al formigó. Va ser l’expressió final de la seva recerca del moviment lògic a través de l’espai”. Fins i tot encara que sigui poc pràctic per penjar quadres en la seva espiral, es reconeix la seva elegant monumentalitat: “Una arquitectura que és fluïda, plàstica, contínua, i que ha canviat per complet la nostra idea sobre la naturalesa de l’espai i l’estructura”.

Taliesin West, Arizona

Frank Lloyd Wright. Taliesin West (1937). Scottsdale, Arizona. Foto: FLLWFoundation

A l’Olga Ivanova Lazovich, anomenada Olgivanna, no li agradaven els llargs i tristos hiverns de Wisconsin i li va comentar al seu marit: “Tant de bo tinguéssim una llar a Arizona”. Ell havia estat malalt i un cop recuperat li va fer cas i es va plantejar buscar una altra llar permanent a Arizona: “Finalment em vaig assabentar d’un lloc a vint-i-sis milles de Phoenix, a través del desert de la vasta del Paradise Valley. Vam pujar fins a un gran replà de la muntanya. Al replà, just a sota del McDowell Peak, ens vam aturar, ens vam girar i vam mirar al nostre voltant. Era el cim del món”. Així va descriure el descobriment d’aquest lloc en el desert d’Arizona. Aquí va comprar una parcel·la a la vessant sud de les muntanyes de McDowell Range amb vista a Paradise Valley, als afores d’Scottsdale, on va construir la seva casa de l’oest, Taliesin West (imatge superior).

Frank Lloyd Wright i Olgivanna al fons rodejats d’estudiants a Taliesin West

L’Olgivanna era la seva tercera i última esposa i jugaria un paper central en la vida de FLLW fins a la seva mort. Després del segon incendi de Taliesin i tots els problemes que va comportar, i encara vinculat a la Miriam Maud Noel, es va refugiar a casa d’un amic a Chicago. Era a finals de novembre de 1924 i el va portar a una matinée dominical on actuava la ballarina Tamara Karsavina. Al seu costat, a platea, s’hi asseia l’Olgivanna, també ballarina. Van començar a parlar i en la seva biografia va dir que se’n va enamorar a l’acte. Ella tenia trenta anys menys que ell i havia nascut a Montenegro. Va quedar embarassada als pocs mesos i la va allotjar al Taliesin Est de Wiscosin. Ella era dins la casa quan va es va tornar a encendre per segona vegada, ara sense desgràcies humanes. Com era habitual en les seves relacions, no va sortir tot rodó, ella ja estava casada amb una filla i la Maud no volia concedir el divorci a Frank. Per l’Olgivanna van trepitjar la presó dues vegades. Per una banda, ella no tenia permís de residència als Estats Units i quan un dia se la endur de viatge fora del país, en tornar va entrar de manera il.legal, els van detindre, pero a ella, finalment, no la van deportar. L’altra, quan el marit de l’Olgivanna va sol·licitar la custòdia de l’Svetlana, la filla que tenien en comú. FLLW i l’Olgivanna van ser detinguts a Tonka Bay, Minnesota, acusats d’infringir la Llei Mann, que aborda la prostitució i el tràfic de persones. Els càrrecs van ser retirats, i finalment es van poder casar el 1928, després que es resolgués el divorci amb la Maud. Van romandre junts la resta dels seus dies. Van ser pares d’una nena, la Iovanna. Es descriu a l’Olgivanna com emocional i espiritual, però no era una persona fàcil de tractar. Segons Secrest: “Era capaç de mostrar simpatia, era afectuosa, generosa, però imprevisible. De totes maneres, hi ha molts testimonis de la tendra sol·licitud de l’Olgivanna cap al seu marit”. Ella sabia que era un “tresor nacional” a protegir. La seva primera esposa no tenia temps per a ell, ocupar-se de sis criatures i activitats socials i objecte d’infidelitats; la segona, la Maud, tenia seriosos problemes de salut mental; l’Olgivanna només vivia per a ell i gestionava tot el tràfec d’estudiants als Taliesin (imatge supeior).

Frank Lloyd Wright. Taliesin West (1937). Scottsdale, Arizona. Foto: ArchEyes

En Frank i l’Olgivanna vivien entre el Taliesin East de Wisconsin a l’estiu i el Taliesin West d’Arizona a l’hivern. Aquesta va ser, doncs, la seva llar i estudi d’hivern i una escola d’arquitectura des del 1937 quan es va construir, fins a la seva mort el 1959 als 91 anys. El conjunt de Taliesin West va trigar diversos anys a acabar-se. D’entrada, es va necessitar una inversió de més de 10.000 dòlars per excavar un pou prou profund per proporcionar aigua suficient per al campus. Mentre es construia l’edifici principal l’arquitecte, l’Olgivanna, la filla i els seus alumnes vivien en tendes de campanya i després en unes primeres estructures de pedra fetes a mà amb roques i sorra de la contrada. Per a ell, viure al desert era una “catarsi espiritual” i en va concebre una casa formada per estructures baixes que s’estiraven i així reflectissin l’extensió del desert (imatge superior). El disseny complementava el paisatge natural del desert de Sonora, tal com se l’anomena en aquesta part d’Arizona.  

Frank Lloyd Wright. Taliesin West (1937) Scottsdale, Arizona

Així mateix, a Taliesin West -com havia fet sempre fins i tot quan treballava per a un client- no es tractava tant de mostrar un estil arquitectònic sino que l’arquitectura reflectís el paisatge i els elements naturals únics de l’indreet. En aquest cas, reflectir la bellesa de les pedres, els turons, les plantes i els colors del desert de Sonora, més les formes de les serps de cascavell o les banyes de cérvol. Com era habitual, doncs, va fer ús dels material locals. Taliesin West va ser aixecada amb “maçoneria del desert” o “formigó del desert”: grans carreus de pedra fermats amb tires de fusta i fixats amb una barreja de ciment i sorra del desert. D’aquesta manera, l’arquitecte incorporava la geologia del desert a les seves estructures. La casa està, doncs, profundament connectada amb el desert del qual es va forjar. Ell mateix va assenyalar: “Hi havia siluetes simples i característiques a les que recórrer, munts de roques del desert cremades pel sol eren a prop per a ser utilitzades. Ho tenim tot junt amb el paisatge”. Les superfícies planes de les pedres es van col·locar cap a l’exterior, i grans blocs omplien l’espai interior perquè es pogués conservar fresc el formigó. Va incorporar també un conjunt petroglifts que apareixien al peu de les muntanyes de MacDowell que, per una banda fascinaven a l’arquitecte, i per l’altra l’interesava la importància espiritual que tenien per a les comunitats natives americanes del sud-oest de la zona com els O’odham, Piipaash, Hopi, Yavapai i Apache. Va emplaçar grans pedres amb petroglifs en punts visualment destacats i acollidors del complex (imatge superior).

Frank Lloyd Wright. Taliesin West (1937). Scottsdale, Arizona. Foto: Andrew Pielage

La casa necessitava parets massives en dies en què encara no hi havia aire acondicionat per mantenir la frescor. Les bigues són de fusta de sequoia i reforçades amb més color vermell, el seu color preferit, i semblants a les roques del desert també de tons vermellosos. Va cobrir molts dels sostres amb teles de lona, emmarcades per la sequoia, cosa que creava una llum traslúcida a l’interior (quan no es feien malbé pel sol ardent d’Arizona). Era com estar sota una tenda de campanya, la sensació perfecta per sentir que vius a la terra i habitar-la amb lleugeresa, sense notar el pes d’una coberta; les parets no molt altes i sostres tan baixos ho propiciava també. Cada estructura del complex està connectada a través d’una sèrie de passarel·les, terrasses, estanys i jardins i la pedra vista és molt present a tot l’interiror, com si s’estès en ple desert. L’arquitecte en va dissenyar tots els mobles, la majoria dels quals van ser fets in situ pels aprenents. Taliesin West va ser construïda i mantinguda gairebé íntegrament per FLLW i els seus aprenents, cosa que la converteix en una de les creacions més personals de l’arquitecte. Era prou gran com per allotjar entre 50 i 60 estudiants (imatge inferior).

Frank Lloyd Wright. Taliesin West (1937). Foto: Andrew Pielage

Així doncs, cada racó de Taliesin West manifesta el toc personal de l’arquitecte. Les claraboies, les llars de foc a cada habitació, els objectes i mobles… A cada retorn a l’hivern, després de passar l’estiu al Taliesin Est de Wisconsin, caminava per tot arreu, modificava el que li semblava, donava ordres als aprenents, els seguia d’aprop amb carretons i eines. Amb els anys es van anar afegint més estructures com un gran menjador, un pavelló de música, un teatre de cabaret excavat a la roca, una caverna amb una acútica impecable, una piscina emmarcada per columnes fetes de roca i formigó i una font amb la forma d’un drac.

Frank Lloyd Wright a la sala de dibuix de Taliesin West amb els seus estudiants

Molts dels edificis més coneguts dels últims vint anys de la vida de FLLW van ser dissenyats a la sala de dibuix de Taliesin West, inclòs el Guggenheim Museum i les Usonian houses. Aquí, en Frank i l’Olgivanna van seguir amb l’escola d’arquitectura, la “Taliesin Fellowship”, que ja havia iniciat al Taliesin de Wisconsin per proporcionar un entorn d’aprenentatge total, integrant no només l’arquitectura i la construcció, sinó també l’agricultura, la jardineria i la cuina, i l’estudi de la natura, música, art i dansa, en un progama integral i que va esdevenir el campus principal de l’Escola d’Arquitectura i va fomentar generacions d’arquitectes. L’Escola d’Arquitectura va tancar el juny de 2020, després de gairebé 90 anys de funcionament. Avui, és al seu de la Frank Lloyd Wright Foundation, dedicada a preservar el llegat de l’arquitecte i promoure les seves idees visionàries i hi ha pressions per tornar a obrir l’escola. L’any 2019 Taliesin West va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Personalitat

Frank Lloyd Wright

Tot i que baixet, FLLW era un home elegant, li agradava vestir be: “El barret d’ala ampla, el bastó i la capa amb la qual camina per la vida, va ser la imatge que va adoptar durant el seu primer període com a arquitecte”, escriu Secrest. Va gaudir d’una constitució física excel.lent a causa del valuós llegat de la seva mare per inculcar-li una preferència pels plats simples i saludables i la confiança en els poders de recuperació del cos. Com ja s’ha pogut intuir, no era persona de fàcil tracte. La seva energia de tipus nerviós no permetia que les coses fluïssin sense problemes. La seva arrogància, el seu autoritarisme, la seva malaptesa social i les seves paranoies eren llegendàries i explotades per la premsa. Ell mateix va reconèixer: “Aviat en la vida, vaig haver de triar entre l’arrogància honesta i la humilitat hipòcrita. Vaig triar l’arrogància honesta”. La seva filla Iovanna va afirmar: “Taliesin era ell mateix, els altres només existien en la mesura que reflectien la seva personalitat, les seves idees, els seus valors, en la mesura que afalagaven i reflectien la imatge de si mateix”. El retrat escrit per Meryle Secrest no és complaent. Parla d’una persona molt egoista, que va fer patir a tots, que abusava psicològicament de les seves dones i les ofenia, com ja s’ha dit, un geni de l’aquitectura i un narcisista de manual. “L’única persona que li interessava era ell. Solia explicar que ell era com era, i punt”. De tota manera, cap al final de la seva vida, va confessar amb tristesa que l’única àrea en la que sentia que havia fallat era en la de les relacions humanes.

Frank Lloyd Wright fotografiat per Edward Jean Steichen el 1932. National Portrait Gallery, Washington DC

Alhora tenia la “capacitat de canviar de la malícia al remordiment, després d’un horrible atac d’ira podia fer algun tipus de comentari enginyós i havies de riure”, va comentar l’esmentat Howe, que va afegir: “Quan volia alguna cosa, havies de tenir-ho a punt, no podia esperar. Però si els seus clients l’estaven pressionant, podrien esperar perquè, deia, jo sóc un artista”. Es considerava a si mateix un superheroi, l’Aladdin amb poders màgics. La seva mare li va inculcar que estava destinat a la grandesa i s’ho va creure. El seu narcisisme el va portar a envoltar-se d’aquells que l’adoraraven sense crítica, també li garantia que no podia tenir una consciència real de les seves necessitats, ja que existien per servir-lo. Tal com el seu pare, des de molt jove va tenir problemes amb els diners. Va gastar molts diners en el que li venia de gust, sempre va viure més enllà de les seves possibilitats i això va tenir conseqüències desastroses. Sempre va estar endeutat, no pagava factures, de vegades, gràcies al seu encant, algú les hi pagava, un amic, un client, un familiar, etc. O solia demanar diners als seus clients per acabar les seves cases i gastar-se’ls en altres coses. Quan tot fallava i estava amb l’aigua al coll, llavors, atacava a tots: bancs, prestadors, creditors sense escrúpols…..i era un adversari perillós.

Frank Lloyd Wright dibuixant al seu estudi. Foto: Wisconsin Historical Society

Pel que fa al seu costat positiu, cal dir que tenia molta energia que encomanava a tots els del seu voltant. Els que millor el van conèixer coincideixen que en el seu art i en la seva vida l’única constant va ser la seva mutabilitat, la seva incansable inventiva. Home de renovació perpètua. Tenia la seva pròpia manera de sobreviure: mai mirar cap enrere. No se sabia mai el què faria després. L’Olgivanna, va declarar: “Pot teixir-se com una cobra al voltant d’una serralada i pot remuntar com un Pegàs volador llest per enlairar-se al pinacle més alt”. Etern adolescent: canvis mercurials d’humor, àvid interès en les idees, impertinent enginy i entusiasme ferotge. Segons Secrest, “tenia un valuós do: va aprendre des de jove el valor de relacionar-se amb persones importants. Sabia com aprofitar la iniciativa i la seva sensació secreta d’estar permanentment discapacitat perquè no tenia fortuna o un formació acadèmica que el deixava en una vergonyosa desavantatge social, aquest handicap sempre el va empènyer cap endavant”. I la seva mare al darrera durant molts anys. A casa passava l’estona tocant el piano, donava festes, muntava el seu cavall Kano, jugava amb els seus fills quan eren petits, anava al teatre, conduïa bons cotxes i col.leccionava els objectes bonics. Necessitava aquests períodes d’oci per a compensar les llargues hores passades encorbat sobre un tauler de dibuix.

Pel que fa a la política, es declarava pacifista, deia que creia en un sistema capitalista, però no era consistent en les seves idees. Va ser convidat al juny de 1937 a assistir al First All-Union Congress of Soviet Architects a Moscou i va tornar entusiasmat pel que va anomenar l’esperit rus, tot al·legant que els periodistes nord-americans no havien dit la veritat sobre Rússia. El 1951, el nom de Frank Lloyd Wright estava a la llista de nord-americans afiliats a organitzacions titllades de comunistes. Va contrarestar: “No tenim res a témer en abandonar la carrera armamentista atòmica. Rússia vol la pau tant com nosaltres”.

Frank Lloyd Wright. Coonley House (1912). Riverside, Illinois

Secrest insisteix en les seves arrels gal·leses. Tenia un amor per la natura i una creença gal·lesa en esperits, follets i ondines. Era un home celta. Les arrels celtes són reconeixibles, segons Secrest, pel “seu cert sentit dels somnis de les coses, una convicció que existeix un altre estat de l’ésser, invisible però sensible fora de les nostres pròpies finestres. Per als patriotes de tendència mística, aquesta és la manifestació més autèntica de la identitat gal·lesa. Es pot rastrejar l’animisme del pensament celta, que va trobar la divinitat en cada fulla i arbre, que coneixia els esperits dels corrents dels rius i creia que el pròxim món, com l’últim, estaria amb nosaltres tot el temps“. Una vegada va afirmar: “Un arquitecte ha d’entendre el secret que li dóna caràcter als arbres”.

Mort

Frank Lloyd Wright. David and Gladys Wright House (1952). Phoenix, Arizona

Els seus últims anys van ser més productius que mai (com Picasso). Va executar tres-cents projectes, 135 construïts, donava conferències. Va morir als 91 anys, el 1959. No hi havia res que fes sospitar que es posaria malalt. El 4 d’abril de 1959 va ser hospitalitzat per dolors abdominals i va ser operat el 6 d’abril. Semblava que es recuperava, però va morir quietament el 9 d’abril. Seguint la seva voluntat, el seu cos es va enterrar al cementiri dels Lloyd-Jones, al costat de la Unity Chapel, prop de Taliesin, a Wisconsin, a la Vall. Uns anys més tard, el 1985, l’Olgivana en contra dels desitjos d’altres membres de la família i de la legislatura de Wisconsin, va decidir traslladar les seves restes a Arizona. Membres de la Taliesin Fellowship les van incinerar i les van enviar a Scottsdale on van ser enterrades en un jardí commemoratiu a Taliesin West. La tomba original a Wisconsin, ara buida, encara està marcada amb el nom de Frank Lloyd Wright.

Frank Lloyd Wright. Taliesin Est (1911…). Spring Green, Wisconsin. Foto: Edward Stajakovic

Encara que les dues Taliesin exemplifiquen el compromís de l’arquitecte d’integrar natura i arquitectura en entorns harmoniosos i sostenibles, aquest trasllat de les seves restes és una pena i no correspon, en realitat, a la seva ànima perquè ell havia declarat: “La Vall m’ho va ensenyar tot”. Era on es retrobava amb la Simplicitat, la Veritat i la Bellesa que se li va inculcar de petit la seva mare en aquest lloc, a la Vall, i que va aplicar a la seva arquitectura. Va dir el 1957 dos anys abans de morir: “La missió d’un arquitecte és ajudar les persones a comprendre com fer la vida més bella, a fer un món que sigui millor per viure i a donar a la vida una raó, una rima i un sentit”.

Àngels Ferrer i Ballester

Visites: Oak Park, Illinois; Fallingwater, Mill Run, Pennsylvania. Guggenheim Museum, Nova York.

Llibres recomenats:

Meryle Secrest. Frank Lloyd Wright. A Biography. Chicago: The University of Chicago Press, 1998

Anatxu Zabalbeascoa i Javier Rodríguez Marcos. Vidas construidas. Barcelona, Gustavo Gili, 2018

Web: Guggenheim Museum, New York, Metropolitan Museum of Art, Frank Lloyd Wright Foundation

Dedicat a la meva fillastra nord-americana Anaïs Naharro-Murphy que ja coneixia Fallingwater i ens va acompanyar al seu pare i a mi. Meravellosa jornada. Moltes gràcies, estimada.