Descobrim la imaginació i el mestratge dels antics manuscrits il·luminats

Autoretrat del monjo-pintor Frater Rufillus de Weissenau (1170-1200). Fondation Martin Bodmer, Cologny (Ginebra). Foto: Wiki

“Oh, no eres Oderisi, he comenzado,

 “honor de Gubbio, honor también del arte

que iluminar es en París llamado?”

“Hermano”, dijo, “más debe agradarte

la pintura de  Franco el Boloñés:

suyo es todo honor, y mío en parte.

Dante. La divina comèdia. El Purgatori. Cant XI

Trad: Ángel Crespo (no tinc la versió catalana)

‘Oh, diss’ io lui, ‘nonse’ tu Oderisi/ l’onor d’Agobbio e l’onor di quell’arte/ che “alluminar” chiamata è in Parisi?/‘Frate, ‘diss’egli, ‘più ridon le carte/che pennelleggia Franco Bolognese:/l’onor è tutto or suo, e mio in parte…’ [79-84]

Passatge de la Divina Comèdia, de Dante, que correspon al Cant XI del Purgatori, on el poeta reconeix un pintor de miniatures il·luminades, potser bolonyès, actiu a la dècada de 1280. Segons l’historiador de l’art de la Universitat de Cambridge, John Gage, es creu Dante parla en aquest passatge d’Oderisi da Gubbio, documentat a Bolonya entre 1268 i 1271, mentre que del pintor esmentat, Franco Bolognese, no hi ha cap documentació. No obstant això, puntualitza Gage, el que més sorprèn d’aquest passatge és l’elecció conscient de Dante d’un terme francès, alluminar, la seva versió de enluminer, en lloc de la paraula italiana estàndard miniare (miniat) que prové del mini, un òxid vermell de plom utilitzat com a pigment (i no de miniatura, mida petita). Gage indica que els primers textos que apliquen la paraula llatina illuminatori als pintors de miniatures daten de la primera meitat del segle XII, precisament l’època en què Teòfil, un monjo-artista germànic utilitza el terme illuminare, per referir-se a les “altes llums” o il·luminacions en la pintura. El seu tractat, De diuersis artibus, és un dels receptaris més complets sobre les tècniques artístiques medievals, inclou una secció dedicada a la pintura amb instruccions de com es policromava una escultura de fusta, com es pintava sobre taula, com es realitzava una miniatura o una pintura mural. Recull, sens dubte, la tradició dels escriptoriums monàstics i catedralicis de l’Alta Edat Mitjana.

Evangelis de Lluc i Joan (s. XII-XIII). Dumbarton Oaks Museum, Washington DC. Foto: art greek

La teva paraula és una llum als meus peus i al el meu camí (Salms118: 105)

La paraula escrita té un lloc privilegiat en el cristianisme que mai no havia ocupat a les antigues religions romanes, aleshores l’estudi de la doctrina i la pràctica de la litúrgia va conduir a l’execució de llibres, especialment salteris i evangelis en forma de manuscrits van ser realçats per la il·luminació que tècnicament fa referència a l’aplicació d’or i color per donar brillantor a les pàgines, l’or s’associa a la llum divina. El monjo i historiador William de Malmsbury, de l’abadia anglesa del mateix nom, i en el mateix segle XII, vincula la il·luminació específicament amb allò daurat, llavors, en la definició més estricta, el terme il·luminació es referiria només a manuscrits decorats amb or o plata. Aquesta sembla haver estat una associació comuna a l’Itàlia de l’època de Dante, on el terme, procedent del nord, s’hauria introduït en els cercles pontificis, potser com a resultat del trasllat dels papes a Avinyó.

Bíblia de Sant Pere de Rodes (1010-25). Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: monestirs.cat

Els manuscrits són llibres medievals anteriors a la invenció de la impremta, per tant escrits “a mà”. Els textos es complementaven amb ornamentacions a les inicials i en els marges o al centre de les fulles i inclouen les il·luminacions o miniatures que servien, tanmateix, per dividir els textos. Es van representar tot tipus d’escenes en les que hi apareixen éssers humans i animals, reals i fantàstics, més tot tipus d’ornamentació vegetal i geomètrica a més de l’or esmentat. Bona part de la seva temàtica és religiosa, s’il·luminen escenes de la bíblia, evangelis, saltiris, vides de sants i de la Verge i els famosos llibres d’hores. Però des del segle XIII en endavant, es va il·luminar un nombre creixent de textos seculars, contes, romanços i llegendes, escenes relatives als oficis, a la vida dels camperols, burgesos, nobles i clergues, els cultius, flora i fauna…; s’il·luminen documents jurídics, científics, mèdics, mapes i fins i tot el zodíac. Així doncs, els manuscrits il·luminats, ens permeten reconstruir la vida quotidiana i les creences de la societat del que ara és Europa des del temps de Carlemany a l’Alta Edat Mitjana fins al regnat de Francesc I en el Renaixement. L’art de la miniatura exigeix que contemplem cada imatge amb molta atenció, estan plenes de sorprenents detalls. Són una veritable mina de curiositats i és d’admirar la mestria tècnica d’alguns dels seus autors, la seva prodigiosa imaginació i la seva capacitat per crear bellesa, en fossin conscients o no.

The Old English Hexateuchi. Construcció de la torre de Babel (s. XI) British Library, Londres. Foto: Wiki

Vull remarcar que l’arquitectura és omnipresent en els manuscrits, s’il·luminen els edificis de l’època fil per randa: castells, esglésies, catedrals, palaus, muralles, cases, fins i tot ciutats, elements arquitectònics que són una font primordial per conèixer l’arquitectura de cada període. Analitzant els manuscrits il.luminats podem seguir la seva evolució: des de l’arquitectura visigòtica i islàmica fins a la preromànica, romànica, gòtica i del renaixement. Quan s’il.luminen ciutats o edificis desapareguts i imaginaris com la Jerusalem celestial, la torre de Babel o el Temple de Salomó, temes bíblics per excel·lència, es pinten amb els estils de l’època i se li afegeixen atributs i elements simbòlics que els relacionin i que, al seu torn, embelleixin el manuscrit i simplement el facin més agradable visualment. Algunes miniatures fins i tot ens mostren minuciosament els mètodes i els processos constructius d’un edifici.

The Burckhardt-Wildt Apocalypse (1295). França. Detroit Institute of Arts, Detroit. Foto: DIA

La majoria dels manuscrits il.luminats estan ornamentats amb imatges de vius colors. Mitjançant l’ús d’una ploma o d’un càlam, s’escrivia amb tinta negra que era d’origen vegetal i els altres colors s’obtenien d’elements vegetals, orgànics (plantes, insectes o mol·luscs) i minerals que calia triturar i preparar. Calia conèixer la recepta de cada pigment, de cada vernís, i elaborar-los a l’escriptorium. No sempre eren només colors primaris, com en els Beats mossàrabs/preromànics de l’Alta Edat Mitjana, sovint, ja a la Baixa Edat Mitjana i en el Renaixement, es barrejaven colors per obtenir tons mixtes, es feia ús de veladures que, jugant amb l’opacitat o transparència dels tints, aportaven matisos lluminosos, foscos, càlids o freds. S’escrivia sobre un pergamí de pell de vedella, ovella o cabra, però la majoria dels manuscrits importants es van escriure sobre el pergamí de la millor qualitat: la pell d’un xai recent nascut, anomenat vitel.la. Un cop el llibre estava llest, es podia enquadernar en cuir i es tancava amb fermalls d’orfebreria.

Llibre d’hores (1470). Troyes, França. Walters Museum of Art, Baltimore. Foto: WMA

Els primers manuscrits il·luminats van ser elaborats per monjos (i alguna monja com veurem) molt ben qualificats tant a nivell artístic com doctrinal. La tasca es va dur terme inicialment en els escriptorium dels monestirs i els llibres es destinaven per a ús litúrgic dels propis monestirs, les esglésies i per a ús personal de reis i nobles. Aquests cenobis eren els centres culturals de l’època. Els miniaturistes més hàbils solien desplaçar-se -i molt- d’un monestir a un altre o d’una cort a una altra. Encara que quan arribaven a un lloc podien trobar-se una tradició iconogràfica establerta, podien conservar el seu estil personal tot adaptant-se a nous programes iconogràfics. Es desplaçaven allà on els fessin un encàrrec i si eren laics, obrien tallers on treballaven en família transmetent l’ofici de pares a fills. Posteriorment, a l’època gòtica, les escoles catedralicies també disposaren de tallers d’il.luminació de manuscrits. Seguir la traça dels llibres amb manuscrits il·luminats, des del monestir on s’il·luminen, els seus diferents propietaris fins on, finalment, trobaran una llar permanent a museus, arxius i biblioteques… o a cases de subhastes (llavors, el destí, de vegades, és desconegut), ens submergeix en una narració d’intriga, amb viatges, robatoris, pèrdues, retrobaments … Cada còdex té la seva història.

Jean Fouquet. Coronació de Lluís VI de França (s. XVI). Bibliothèque Nationale de France, París

Els manuscrits il·luminats constitueixen una de les principals modalitats artístiques de l’Edat Mitjana i del Renaixement; és el que queda quan la pintura no ha sobreviscut a causa de destruccions, enderrocs i guerres. S’han conservat bé, els colors de les miniatures s’han preservat millor per estar ocultes dins de les pàgines d’un llibre i d’aquí, en part, que n’hagin sobreviscut tants, la llum no les ha malmès. Es deu també al fet que els llibres, malgrat la fragilitat del pergamí, solen estar menys exposats a les destrosses que els retaules, llenços i frescos han patit al llarg dels segles, els quals, en moltes ocasions, han estat eliminats per un simple canvi en el gust i en la seva funció simbòlica (el barroc va cobrir o eliminar frescos romànics). Tampoc han cridat tant l’atenció com la pintura, són menys espectaculars i, per tant, no han estat tocades per restauradors irrespectuosos, els retocs dels quals han fet malbé un fotimer de pintures monumentals. Una de les altres raons perque hi ha miniatures en abundància es perque els llibres il.luminats eren més assequibles que un gran retaule o un fresc i podien pertànyer a una sola persona, com els llibres d’hores i oracions i salms que no es feien servir només per resar sinó també per aprendre a llegir.

Psalter (1280). Gant, Bèlgica. Morgan Library, Nova York. Foto: ML

Molts manuscrits miniats han estat objecte de rèpliques i còpies ja en la mateixa època en què van ser realitzats o poc més tard, de manera que, de vegades, els mateixos o molt semblants, es troben en diferents biblioteques o museus, a més de les nombroses edicions en facsímil posteriors. Val a dir també que la seva abundància ha contribuït que perdurin fins i tot en l’adversitat, malgrat que molts s’han perdut, cremats o tirats a les escombraries o donats al drapaire com a papers vells per pura ignorància. Se sap que al segle XIX els mateixos col·leccionistes d’art romàntics tallaven fulles de llibres on hi havia miniatures medievals i renaixentistes i, de vegades, les inicials s’emmarcaven o s’encolaban en quaderns de dibuix. No es veia com un atemptat artístic ja que els manuscrits il·luminats es consideraven un art menor. Encara avui, malauradament, comerciar amb volums antics en el mercat negre surt més rendible si es venen per parts, o per fulles, que sencers. Hi ha tants manuscrits il·luminats que en aquest post només esmento els que han marcat la història de l’art i els originals que he vist exposats en biblioteques o museus d’Europa o els Estats Units i alguns anant de caça per google, realitzats en els territoris del que ara és Europa (les miniatures del món oriental, de l’antiga Pèrsia, l’Índia, el món islàmic o el Japó mereixen un altre post). En realitat, és una selecció personal. Val a dir que actualment moltes biblioteques s’han digitalitzat i el seus llibres miniats estan en línia.

Llibre d’hores de Carles VIII (s. XV). Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: BNE

Els historiadors de l’art classifiquen els manuscrits il·luminats en insulars (elaborats a Anglaterra i Irlanda), carolingis, otonians, mossàrabs (o preromànics), romànics, gòtics i renaixentistes. A la Biblioteca Nacional de España, amb seu a Madrid, vaig vistar l’estiu de 2021 l’exposició Luces del norte, que presentava una selecció de 70 manuscrits il·luminats francesos i flamencs dels seus propis fons. S’estructurava a través d’un recorregut cronològic i temàtic (dret, religió, història, literatura, ciència) esquema que, més o menys, seguiré tot afegint manuscrits d’altres geografies: “En ells es pot veure la riquesa del pensament, la investigació i l’art de l’Edat Mitjana, que no va ser una època de tenebres sinó de constant reflexió sobre tots els aspectes de l’ésser humà”, afirmen els comissaris de l’exposició Javier Docampo i Samuel Gras.

Bíblia de Burgos (1175). Monestir de San Pedro de Cardeña o de Las Huelgas, Burgos, Espanya. Biblioteca de Burgos. Foto: Siloé ed.

Un dels aspectes més suggerents dels manuscrits medievals són les seves inicials. La majoria dels còdexs es comencen amb lletres capitals decorades, són les anomenades pàgines incipit (del llatí “aquí comença”). Poden indicar l’inici d’una portada, un nou capítol o un text. Poden tenir diferents tipologies: fitomorfes, amb elements vegetals, zoomorfes, amb animals, i les historiades, amb éssers humans ficats en els espais buits de la lletra. Es fa servir una densa xarxa de circells, fullatges i flors dibuixades a petita escala. Aquest tipus d’ornamentació en les capitals s’inspira en l’anomenat Channel Style pels seus orígens anglosaxons que es va estendre al continent i va esdevenir un dels motius més destacats del manuscrit il·luminat europeu. De tota manera, alguns especialistes les remunten a l’art copte, el primitiu art cristià desenvolupat a Egipte.

Evangeliari de Lindisfarne (715-20). Sant Lluc. Monestir de Lindisfarne, Anglaterra. British Library, Londres. Foto: Wiki

Segons els comissaris de l’exposició Luces del norte, dins d’aquestes lletres es mou un món que a primera vista sembla anàrquic i desorganitzat, però no ho és pas. Puntualitzen: “Els entrellaçaments segueixen unes trajectòries molt estructurades que permeten crear un equilibri dins d’aquesta profusió decorativa. Es mou tot un món en miniatura compost d’animals reals com lleons, caps humans, figures nues o fins i tot criatures híbrides o fantàstiques com dracs que adopten posicions variades i animades, adaptant les seves postures a la forma de la lletra. Aquestes figures poden interactuar entre elles i emfatitzar el dinamisme general de les escenes”.

Sacramentarium Gelasianum (s .VIII). Probablement de l’Abadia de Saint Pierre i Saint Paul, Luxeuil, França. Biblioteca Apostòlica Vaticana, Ciutat del Vaticà. Foto: Wiki

El Sacramentarium Gelasianum (imatge superior) mostra unes interessants lletres capitals. L’ornamentació d’aquesta capitular precarolina (abans de Carlemany) està feta majoritàriament amb ocells i peixos, uns més naturalistes, altres més estilitzats de manera que s’adaptin a la forma de les lletres i les desenvolupin. N’han sobreviscut diversos manuscrits però el més antic és del segle VIII i es troba a la Biblioteca Apostòlica del Vaticà, adquirit a la reina Cristina de Suècia. Aquest és el manuscrit il·luminat merovingi més important que es conserva i mostra una síntesi de les convencions estilístiques de l’antiguitat tardana amb motius artístics del període “bàrbar” o ara anomenat de les migracions. El bibliotecari i historiador de l’art francés Jean Porcher assenyala: “Aquesta curiosa uniformitat en el conjunt europeu de llavors s’explica per un origen comú, una doble moda ornamental i gràfica italiana que van adoptar les abadies gales de Luxeuil i Corbie, a mitjan del segle VII, i es va expandir ràpidament. El tipus estilitzat o gràfic és el més nombrós i el més fàcil de traçar, amb compàs, si cal: com cap d’altre animal, els ocells i els peixos s’hi presten còmodament, s’arrodoneix el dors o el ventre, es subratllen els volums i els perfils”. L’èxit d’aquest gènere de lletres, senyala Porcher, es va afirmar a Itàlia des del s. VI, i és l’abadia llombarda de Bobbio, fundada pel sant irlandés Colombano, poblada per monjos irlandesos, la que s’ha distingit amb aquest tipus de decoració en les seves lletres capitals. L’abadia de Bobbio va tenir una de les més grans biblioteques de la seva època i és la que va inspirar Umberto Eco per a la seva novel·la El nom de la rosa.

Sacramentari de Gellone (800). Monestir de Sainte-Croix, Meaux, França. Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Wiki

Seguint a Porcher, aquestes capitals dels primers manuscrits merovingis i carolingis es van inspirar en els teixits coptes procedents d’Egipte que s’exportaven a Europa a la segona meitat del segle VIII. Ho veiem en l’anomenat Sacrametari de Gellone realitzat al voltant de l’any 800. La seva presència està documentada a l’abadia de Sant-Guilhem-le-Désert a principis del segle IX i va ser elaborat en un monestir de monjos i monges del monestir de Sainte-Croix, a Meaux. Un dels autors va signar amb el seu primer nom “David” a dues lletres inicials. I està documentat que un monjo amb aquest nom residia en aquest monestir. Posteriorment, el manuscrit il.luminat va ser propietat de Guillaume de Gellone, potser com a resultat d’un regal del seu cosí Carlemany. El va donar a l’abadia de Saint-Guilhem-le-Désert, que ell mateix va ajudar a fundar. Va romandre en el lloc fins que va ingressar a la biblioteca de l’abadia de Saint-Germain-des-Prés, a París el 1638 i d’aquí a la Bibliothèque Nationale de França.

Saltiri de Corbie (800-810). Abadia de Corbie, França. Bibliothèque Municipale, Amiens. Foto: Wiki

A l’època carolíngia, l’abadia de Corbie (Picardia, França) s’havia especialitzat en la importació de manuscrits del nord d’Itàlia. El Saltiri de Corbie és un manuscrit il·luminat elaborat a principis de segle IX a l’escriptorium d’aquesta abadia, un dels més influents i productius de l’època de Carlemany. Les lletres inicials ornamentades i historiades del saltiri presenten a l’estil característic de la il·luminació carolíngia. El manuscrit està plenament il·lustrat amb 156 capitals ubicades al començament de cada salm on es representen tant animals com a figures humanes preses de la Bíblia. Estan pintades de colors verd, morat o groc i cada lletra majúscula ha de representar l’estat mental de la persona que llegeix el salm. Les il·lustracions i les capitals ens mostren un pintor de gran talent, un mestre l’estil del qual es prolongarà i desenvoluparà en el primer llibre ornamentat de Carlemany. Porcher veu en aquestes capitals una “atmosfera irania estesa per tot arreu, ho confirmen la tècnica i la profusió de monstres i figures d’Orient amb què estan fetes aquestes lletres. El dibuix de corbes gruixudes, subratllades per volutes i perfils cal·ligrafiats, evoquen l’art de l’antiga Pèrsia. Els textos acrediten que en aquesta abadia i a la cort de Carlemany hi vivien nombrosos grecs i siris.”

Manuscrits mèdics-científics

Avicenna. Canon Medicinae (s. XV). Ferrara, Itàlia. Biblioteca Laurenziana, Florència. Foto: Pinterest

La exposició Luces del norte va dedicar un interessant apartat als manuscrits científics i tècnics que van denominar “La llum de la saviesa”. Assenyalen els comissaris: “A partir del s. XII, el coneixement científic, que s’havia estancat durant l’Alta Edat Mitjana, va prendre un nou impuls. Els contactes amb el món islàmic especialment amb el-Andalus i Sicília, van permetre buscar i traduir les obres dels filòsofs i científics grecs i islàmics, especialment les obres d’Aristòtil, Euclides, Ptolomeu, Abulcasis, Avicenna i Averroes. D’altra banda, el naixement i desenvolupament de les universitats medievals van contribuir a la difusió d’aquests textos i la formació de successives generacions d’estudiosos. El contacte amb el món islàmic va contribuir i ajudar també a millorar importants camps de la ciència: la astronomia i la medicina. Aquesta última va conèixer un desenvolupament notable a l’escola de Salern a través de la traducció de les obres de Galè i Hipòcrates”. Tot plegat, s’havia d’il.lustrar.

Dioscorides. De Materia Medica (s.VII- XIII). Bagdad. Walters Museum of Art, Baltimore. Foto: WMA

Al segle I, el metge, farmacèutic i botànic grec Pedanius Discorides va escriure el tractat De matèria medica sobre herbes remeieres; va ser un dels primers manuscrits científics que es va traduir del grec, primer al siríac i després a l’àrab. La il·luminació de la imatge superior prové d’un manuscrit il·lustrat de la versió àrab d’aquest text antic copiat i il·luminat a Bagdad entre el s. VII i XIII. Aquest tractat es conserva al Walters Museum of Art i conté 4 fulles que il·lustren cinc plantes: cogombre silvestre, mezereon (eufòria-olivera) i tres varietats de thymelaea (eufòria-llorer), que és la de la imatge superior flanquejada per dos ocells. El coneixement sobre les característiques i els usos de les herbes remeieres va ser transmès i va creuar fronteres gràcies als traductors, copistes i artistes. Amb aquests tractats grecs a mans, els metges i científics musulmans van poder continuar investigant i avançar en aquests àmbits.

Gautier de Metz. Image du monde (1246). Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: Wiki

La astronomia a l’Edat Mitjana estava vinculada a la ciència i la Biblioteca Nacional d’Espanya guarda manuscrits amb il·lustracions astronòmiques. Es mostra a l’exposició L’image du monde (El mapamundi), del clergue i poeta francès Gautier de Metz, que va viure al s. XIII, el qual ja va deixar clar que la terra, entre fantasies i inexactituds físiques, era un cos esfèric, allò que més tard va verificar la ciència (imatge superior): “El món té la forma d’una bola. El cel envolta tant al món com a l’èter, un aire pur del qual els àngels n’assumeixen la seva forma. L’èter és d’una brillantor tan sorprenent que cap pecador pot mirar-ho impunement: per això els homes es desmaien quan els àngels apareixen davant seu. L’èter envolta els quatre elements col·locats en el següent ordre: terra, aigua, aire, foc”. El cel el presenta com un objecte concret: “El cel està tan lluny de nosaltres que una pedra cauria durant 100 anys abans de arribar. Vista des del cel, la Terra tindria la mida de la més petita de les estrelles.” Gautier va descriure també les set arts lliberals i va escriure sobre cosmologia, astrologia i física.

Ludovic d’Angulloll. Tratado de la figura o imagen del mundo. Constelació del Centaure (1456). Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: Facsimilium

Dos segles més tard, Louis de Langle o Ludovic d’Anguloll, un metge i astròleg lionès d’origen català, va escriure el Tractat de la figura o imatge del món, del qual n’hi ha diverses còpies. L’exemplar de la Biblioteca Nacional d’Espanya s’il·lustra amb una interessant sèrie de figures de constel·lacions. Dividit en tres parts, l’autor ofereix una síntesi científica i divulgativa dels coneixements de l’època en matèria de geografia i astronomia. Descriu les constel·lacions, el zodíac i els seus degans i la creació del món, les diferents parts de la terra i un mapa sobre les estrelles. En un dels folis apareix la constel·lació del Centaure dibuixada a partir de les 4 estrelles més brillants de les vuit que té (imatge superior). Així es descriu aquesta captivant miniatura: “El Centaurus està representat sota l’aspecte de Quirón, el més famós de tots ells. Híbrid d’home i cavall, ha estat dibuixat a partir de deu de les seves 24 estrelles. La seva reconeguda saviesa i ciència és aquí recordada per la seva indumentària, una túnica de filòsof. Porta a la mà esquerra la seva arma, una javelina i un vas de vi que li serveix per a les libacions que efectua en la constel·lació de l’Altar. De la mateixa manera presenta en la seva mà dreta la bèstia Therion. El miniaturista hi va afegir a la figura una espasa que probablement és la que va recuperar per a Acast, rei de Yolco. Aquesta abundància de detalls assenyala que la persona encarregada d’establir el cicle iconogràfic coneixia molt bé els atributs dels personatges que representava: un erudit que havia de disposar d’un material literari i gràfic important a l’hora de realitzar les miniatures”.

Còdex de Metz (s. IX). Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto BNE

Un tema molt representat en l’art medieval i renaixentista que en el dia d’avui no passaria l’examen científic però que aleshores es considerava com una ciència és l’astrologia. L’exposició Luces del norte mostrava un manuscrit excepcional: l’anomenat Còdex de Metz, encarregat possiblement per un fill il·legítim de Carlemany, l’arquebisbe Drogo de Metz, que constitueix un dels còdexs carolingis més importants de tema astrològic que es conserven al món. Conté 76 fulls de pergamí, està escrit en llatí en lletra carolíngia i il·luminat a la ciutat de Metz amb 42 representacions figurades de les constel·lacions i dels signes del zodíac, dibuixades a ploma, amb traç ferm o pintades directament, de gran realisme. El seu colorit és tènue i variat, amb un clar predomini dels tons blaus, ocres, marrons verds, vermells i rosats, amb les sevs respectives gammes. Es pot consultar i descarregar gratuïtament a través de: Biblioteca Digital Hispànica.

Byrtferth of Ramsey (atribuït). The four-fold system of Macrocosm and Microcosm (s.XI). British Library, Londres

A l’época medieval l’alquímia, la ciència i la fantasia es barrejaven, això va donar peu a establir tota mena de sistemes matemàtics amb una especial predilecció pel simbòlic número 4. És el cas del complet diagrama de color atribuït a Byrtferth de Ramsey, The four-fold system of Macrocosm and Microcosm, procedent d’una col·lecció de textos científics del segle XI. Byrhtferth va ser un monjo i erudit benedictí, que va viure al s. XI i del qual poc se’n sap. La major part de la seva vida va ser monjo de l’abadia de Ramsey, a Huntingdonshire. El seu diagrama és un resum visual de com pensava que el món celeste, les estacions i els elements estaven relacionats amb la condició humana: el macrocosmos reflectit en el microcosmos en la clau del número 4. El diagrama vincula els punts de la brúixola (est, oest, nord i sud), els elements (terra, aire, foc i aigua), les estacions (primavera, estiu, tardor i hivern) amb el procés d’envelliment humà (infantesa, adolescència, joventut i vellesa). Les repetides divisions quàdruples són molt interessants des del punt de vista de la cosmologia medieval i com el monjo entenia la unitat subjacent en l’estructura del cosmos.

Ars Magna, Ramon Lull. Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum (s. XIV). Badische Landesbibliothek, Karlrue, Alemanya. Foto: BL

El mallorquí Ramon Llull (1232? -1315) va ser un matemàtic, teòleg i filòsof. En les seves obres Ars Brevis i Ars Magna especula sobre Déu, els éssers vius i els seus atributs tot tractant d’establir les relacions els entre uns i els altres. Per tal de desenvolupar un llenguatge amb vocació universal se serveix d’un conjunt de figures geomètriques i símbols que combinen lletres i conceptes, més una combinatòria matemàtica. Segons l’especialista en manuscrits medievals de la Royal Netherlands Academy of Arts and Sciencies, Mariken Teeuwen, Llull presenta unes visualitzacions esquemàtiques a partir de la lògica aristotèlica: “En cada àmbit, va assumir, hi ha una sèrie d’afirmacions bàsiques que són universalment acceptades com a veritables. A partir d’aquestes, tots els enunciats derivats podrien calcular-se com a possibles formes de trobar més veritats. El resultat és una espècie de màquina lògica. Les connexions es visualitzen en esquemes amb línies que van de node a node, en xarxes de nodes, donant com a resultat formes geomètriques bastant complicades”. Per a ell, “la teologia era una ciència en la qual la deducció matemàtica era el mètode ideal de raonament i d’aquí que la utilitzi per convertir els musulmans a la veritat de la fe cristiana”. La Badische Landesbibliothek de Karlrue conserva un manuscrit únic amb 12 miniatures de pàgina sencera on un artista desconegut del segle XIV, imagina a Llull en episodis de la seva vida descrits amb tot detall. Les miniatures són d’una extraordinària vivesa i és la imatge que ens ha quedat de Llull. El manuscrit porta per títol Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum i es va confeccionar després de 1321, probablement al nord de França.

Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum. Els nou homes savis fan preguntes a Llull. Badische Landesbibliothek, Karlrue, Alemanya. Foto: BL

Ramon Llull va néixer a Mallorca, llavors cristiana, però havia estat en mans musulmanes des de feia tres segles. L’illa albergava comunitats de musulmans, jueus i cristians. Aquest fet va configurar la personalitat de Llull i les seves obres. Als vint anys, va treballar com a tutor de Jaume II d’Aragó i va viure una vida secular. Als 30 anys va tenir una visió a la muntanya de Randa, a Mallorca, que li va canviar la vida. Va deixar la seva dona i fills i es va embarcar en un pelegrinatge cap a Rocamadour, a la Dordonya francesa, i a Santiago de Compostel·la, a Espanya. Posteriorment va tornar a Mallorca i es va involucrar profundament en els debats interreligiosos entre cristians, musulmans i jueus. Diverses vegades va viatjar a Espanya i al nord d’Àfrica per convertir a musulmans i jueus al Cristianisme, tot fent ús del raonament i de l’argumentació però mai les armes. A la miniatura superior veiem com Llull contesta les preguntes que li fan els nou savis: “Aquests estan estretament vinculats a les categories aristotèliques: utrum, quid, de quo, quare, etc. Aquestes preguntes condueixen a respostes que es poden categoritzar d’acord amb les etiquetes de l’escala: categories de l’èsser que van des de deus a homo i la vegetativa elementativa”, assenyala Mariken Teeuwen.

Manuscrits amb animals

Bestiari d’Ashmole (s. XII). Bodleian Library, Oxford, Regne Unit

No tan relacionat amb la ciència però sí amb la descripció d’éssers vius, en els manuscrits il·luminats apareixen quantitat animals, potser perquè tres dels quatre evangelistes tenen animals com a atributs: Sant Marc, el lleó, sant Lluc, el bou i Sant Joan, l’àguila i en el tema bíblic de l’arca de Noè sempre es representen animals entrant dins de l’arca, pel que fa a l’àmbit religios. En l’àmbit laïc, les escenes domèstiques i, sobretot, les escenes caça, han ocupat no poques fulles il·luminades. Temes específics a part, es dedueix que els animals presentaven molts atractius per a un il.luminador tant a nivell de formes com de colors, endemés, permetien fer volar la imaginació quan entrem en el terreny d’allò fantàstic i monstruós.

Physiologus Latinus (825-850). Abadia d’Hautvillers, França. Bürgerbibliothek, Berna

La font d’inspiració de bona part del bestiari medieval prové, segons els especialistes, del tractat anomenat Physiologus, un text didàctic cristià escrit en grec per un autor desconegut, a Alexandria, tradicionalment datat entre els segles II i IV. Es tracta d’una col·lecció d’uns cinquanta animals, tots nadius del nord d’Àfrica, i criatures fantàstiques, plasmats al costat d’una anècdota o faula de la qual es deriven les qualitats morals i simbòliques de l’animal. El Physiologus va ser traduït a l’armeni al segle V, al llatí, a l’etíop i al siríac a principis de segle VI i, després, a llengües europees i de l’Orient Mitjà. Va conservar la seva influència sobre el “significat” dels animals a Europa durant més de mil anys, va passar a les faules i encara dura, quan equiparem determinats comportaments humans a alguns animals. Se’n van fer nombroses còpies, la més antiga probablement a l’abadia d’Hautvillers, França, al s. IX (imatge superior), la qual va ser base de no poques miniatures a l’època, un precedent dels bestiaris fantàstics. L’abadia d’Hautvillers, a tocar Reims, va ser un dels centres de manuscrits il·luminats de l’època carolíngia més importants, com veurem més endavant. Jean Porcher creu que els seus il.luminadors i escribes tingueren a les seves mans el Physiologus, potser l’original!, que reproduiran tret per tret. Són representacions d’animals reals, i també incloïen alguns monstres mítics populars que es filtrarien al llarg de la història fins ben entrada l’Edat Mitjana i més enllà, on cada miniaturista donaria lliure curs a la seva pròpia imaginació.

Beato de El Escorial (955). San Millán de la Cogolla. Monestir de San Lorenzo de El Escorial, Espanya

Aquestes bèsties, reals i imaginàries, actuaven a l’Edat Mitjana com a vehicles de l’ensenyament cristià pel que podia simbolitzar cadascuna. S’il.luminaran en els manuscrits, es pintaran a retaules i frescos i s’esculpiran en els capitells dels claustres. Van despertar tant la fantasia dels artistes que finalment, al segle XIII, contra aquestes imatges clamarà un escandalitzat Sant Bernat de Claravall per creure que desvituaban els veritables valors cristians. No suportava veure tant monstre tallat a la pedra i plasmat en colors, animals mítics que no existien a la realitat, animals híbrids, mamífers amb caps d’aus i homes i dones mig humans mig animals, per aquest motiu l’ordre cistercenc, al qual pertanyia Claravall, va eliminar tota bèstia de seva arquitectura. Aquests tipus de bestiaris no només procedien de Physiologus, sinó de bestiaris de l’antiga Pèrsia Sassànida i el món oriental. De totes maneres, els artistes que representaven els animals sembla que no distingien entre animals reals i els imaginaris com els dracs, sirenes, centaures, unicorns o els híbrids, els pintaven amb la mateixa visió.

Bestiari d’Aberdeen (1200). Aberdeen University Library, Escòcia. Foto: Kotte.org

A Anglaterra i Escòcia els bestiaris van tenir un gran protagonisme, sobretot a partir del s. XII; eren fruit de la síntesi de diverses fonts llatines i gregues que estudiaven i sistematitzaven els animals i els seus significats. Actualment es conserven uns 150 exemplars de bestiaris medievals miniats preservats a biblioteques universitàries angleses. Dos dels més coneguts i molt semblants, encara que de diferents artistes, són el d’Aberdeen i el d’Ashmole, tot i que hi ha especialistes que consideren el d’Aberdeen com una còpia del d’Ashmole. Descriuen al·legories d’animals amb intenció moralitzant, com a símbols de virtuts o defectes i tenen la influència del Phisyologus. El bestiari d’Aberdeen (imatge superior) és un manuscrit decorat amb or i les figures d’animals estan fetes per un destre miniaturista que les traça amb línies sinuoses que els atorga ritme i dinamisme i els hi aporta la solidesa a través de vius colors elaborats amb bons pigment. L’artista va gaudir d’una gran llibertat compositiva. Sembla que es va confeccionar a Canterbury ja que el lloc era conegut per la fabricació de llibres de luxe durant el segle XIII.

Gaston Phébus. Le livre de la chasse (s. XIV). Orthez, França. Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Wiki

Entre els manuscrits medievals il·luminats on els animals són grans protagonistes destaco Le livre de la chasse, de Gaston Phébus, personatge llegendari medieval i gran caçador ell mateix. Gaston va dictar directament a un copista el text del llibre entre 1387 i 1389, al seu castell de Moncade, a Orthez. El llibre va tenir un gran èxit, va ser el manual de caça més venerat de l’època i en segles posteriors. En el manuscrit es representen escenes de cacera, la caça amb xarxes o ballestes, els animals i els caçadors que hi participaven, els mateixos animals que es cacen entre ells, els seus comportaments, les seves habilitats per a sobreviure o com els homes tenien cura dels gossos, fins als banquets que es celebraven després d’un dia de caça. Les imatges, malgrat la cruesa de la caça tenen un aire festiu i fins i tot tendre en molts casos.

Gaston Phébus. Le livre de la chasse (s. XIV). Orthez, França. Bibiothèque Nationale de France, París. Foto: Pinterest

La caça era una activitat fonamental a l’Edat Mitjana, per una banda, absolutament necessària per alimentar-se i, per l’altra, com una activitat d’oci i l’esport preferit dels nobles; per Gaston Phébus, a més, la caça era un art de viure. Va començar el seu dictat així: “Jo, Gaston, per la gràcia de Déu, anomenat Phébus, comte de Foix, senyor de Bearn, en tot el meu temps m’he delit especialment per tres coses: les armes, l’amor i la caça. I pel que fa a les dues primeres, hi ha hagut molts millors mestres que jo. […] És del tercer ofici, del qual dubto haver tingut algun mestre. […] I també dic que mai no vaig veure un home que estimava el treball i el plaer dels gossos i els ocells, que no tingués moltes bones qualitats; perquè li ve de pura noblesa i bondat de cor, de qualsevol estat en què es trobi, sigui un gran senyor o petit, pobre o ric”.

Gaston Phébus. Le livre de la chasse (s. XIV). Orthez, França. Bibiothèque Nationale de France, París. Foto: Wiki

El text i les miniatures, segons la Bibliothèque Nationale de France, “són l’embrió de la història natural descriptiva”, en tant que són un document important sobre la relació de l’home amb el seu entorn natural i encara avui una meravella per als amants de la natura i els animals. A més a més, per Phébus la caça és un exercici redemptor, basat en un doble postulat. Va dictar: ​​”La imaginació és propietària de totes les bones i males obres i l’ociositat és la base de totes les males imaginacions”. Llavors el caçador, “si fa la seva feina a la perfecció, sempre en acció, anirà directament al Cel. Però per endavant, enfortit per la pràctica de la caça, haurà viscut millor i més”. Han sobreviscut 44 manuscrits de Le livre de la chasse que estan repartits per biblioteques i museus d’Europa i Estats Units. Amb l’arribada de la impremta es van publicar nombroses edicions i encara avui en facsímil. Gaston Phébus va morir d’un vessament cerebral mentre es rentava les mans després de tornar d’una cacera d’óssos.

Drôlerie. The Rylands Sephardi Haggadah (1335-1340). Bufó centaure caçant. Detall. Catalunya. John Rylands University Library, Manchester. Foto: Wiki

En la tradició nòrdica de la Baixa Edat Mitjana van aparèixer als marges dels llibres il·luminats petites figures humorístiques i grotesques, criatures híbrides, mig animals, mig humans, mig vegetals que han rebut el nom de drôleries. La voluntat d’aquestes figures era precisament aparèixer als marges. N’hi ha de tota mena i per a tots els gustos, representen des d’allò cruel i satànic fins a allò pintoresc. Segons Luis Puelles Romero, es tracta d’un gènere que ens col·loca entre l’horror i el que que fa riure, es nodreix de la confusió intrínseca entre els homes i els animals. Sovint tenen una connexió temàtica amb el text de la pàgina i encara que formin part de llibres il·luminats seriosos, “ens adverteixen de la fal·libilitat i impuresa de la condició humana”. Poso com a exemple el llibre religiós jueu, The Rylands Sephardi Haggadah (imatge superior), conservat a la John Rylands Library de la Universitat de Manchester, i que es va realitzar a Catalunya a mitjans del s. XIV. La Haggadah és un dels textos centrals del judaisme rabínic i el llibre il·lustra el cicle pictòric que es desenvolupa des del començament del Llibre de l’Èxode. Està compost per 57 fulles de vitel·la luxosament decorades. Va ser adquirit per l’Enriqueta Rylands el 1901, com a part de la mundialment famosa col·lecció de manuscrits del comte Crawford. Ella va ser la fundadora de la Biblioteca John Rylands, per això el llibre il.luminat es troba a Manchester. Es va exhibir al Metropolitan Museum de Nova York amb tots els honors el 2012. Es considera una obra mestra de la miniatura catalana i hebrea. Pel que fa a les intricades drôleries de vegades amb prou feines són visibles a simple vista. L’escriba utilitzava la micrografia, torçant les línies de les paraules en formes florals i geomètriques o figures. La digitalització del llibre, amb el zoom d’ampliació, ha permès apreciar-les millor. El director de recerca i de les col·leccions de la John Rylands Library, John Hodgson, assenyala: “Aquest manuscrit és una de les millors Haggadah del món. És important per la seva bellesa intrínseca i per diversos detalls textuals, però també és una font clau per a l’estudi de la il·luminació dels manuscrits hebreus en general. Aporta la llum sobre la tradició de la il·lustració bíblica entre els jueus de l’Edat Mitjana i sobre la fèrtil creuada entre artistes jueus i no jueus en el mitjà de la il·luminació de manuscrits”.

Manuscrits Jurídics

Enrico de Susa. Summa aurea (1250). Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: BNE

Els manuscrits jurídics van adquirir gran importància a la Baixa Edat Mitjana, vinculats especialment a l’ensenyament del dret en algunes universitats com les de Bolonya, Salamanca o Toulouse. El dret civil es basava en el dret romà, codificat en el Corpus Iuris Civilis de l’emperador Justinià al segle VI. Segons els comissaris de l’exposició Luces del norte, “les il·lustracions d’aquests manuscrits jurídics presenten un notable interès per reflectir nombrosos aspectes de la vida quotidiana, que quedaven afectats per les qüestions tractades en aquestes obres. També és freqüent que presentin una rica decoració en les orles, en què abunden les figures marginals o drôleries“. Com és ara la Summa Aurea, que es va exhibir a l’exposició, del cardenal italià Enrico de Susa, un dels més famosos canonistes del seu temps (s. XIII). Aquest manuscrit jurídic conté un cicle iconogràfic complet en el qual destaquen les miniatures corresponents a l’arbre de consanguinitat o d’afinitat, que a l’època eren considerats de caràcter jurídic. En un dels folis (imatge superior) una parella es mira a banda i banda d’una arqueria gòtica i als seus peus s’hi ha dibuixat l’esquema dels lligams familiars que assenyalen els matrimonis permesos entre individus d’una mateixa família. “Destaquen en el dibuix alguns trets estilístics típics de la miniatura francesa d’aquest moment, com la cura dels pentinats i dels plecs, l’elegància de les postures i de les expressions, com el somriure del cavaller i el delicat gest de la dama cap al seu gos”, escriuen els comissaris. A l’Edat Mitjana els arbres de genealogia es veien com una eina històrica que permetia visualitzar la continuïtat d’un llinatge real, reforçar el seu prestigi i justificar la seva legitimitat política, i més encara quan estava basada sobre una herència familiar.

Decret Graziano (s. XIII). Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: Wikiwand

En aquesta línia destaca el Decret Graziano, un recull i anàlisi d’antics textos de dret canònic realitzada per Graziano, un jurista de Bolonya al segle XIII. La idea principal de Graziano era oferir un recull de decisions jurídiques coherents amb la finalitat d’arribar a una concòrdia de cànons de vegades discordants. Cadascuna de les causes està encapçalada per una miniatura que representa el cas analitzat: va des d’actes immorals i criminals comesos per clergues o un arquebisbe en el seu tron dictant lleis o aquell monjo que abandona la vida monàstica muntat a cavall i traient-se la túnica monàstica, etc.

Liber Feudorum Maior (al voltant de 1200). Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona. Foto: Wiki

Un altre document entre polític i jurídic molt ben miniat és el Liber Feudorum Maior, el diplomatari que recull els documents referents als dominis de la casa comtal de Barcelona i les que es van integrar en ella. Reuneix un total de 79 miniatures. El rei Alfons el Cast va encarregar la compilació al jurista i degà de Barcelona Ramon de Caldes. La miniatura superior que li correspon és interessant no només per plasmar com es desenvolupaven les cerimònies feudals, sinó pels edificis que la coronen, veiem com el miniaturista els ha agrupat amb la intenció de representar una ciutat poderosa amb moltes torres o campanars. Són d’estil romànic tot i que l’arqueria és lobulada la qual cosa ens remet a l’arquitectura islàmica. Pel que fa al color, l’artista ha aprofitat el color del propi pergamí i hi ha afegit el blau per al cel, el blanc, el vermell, verd i el daurat/groc per als detalls. Per a més informació recomano l’interessant anàlisi tècnica de les miniatures realitzat per químics de la Universitat de Barcelona on s’estudien els pigments i la seva composició: https://www.culturaydeporte.gob.es/archivos-aca/dam/jcr:1e686429-6b7b-4db3-a7d3-86d77c2d7e5d/lfm-informe-ub-2018.pdf

Usatges i Constitucions de Catalunya (s. XIV). Arxiu de la Paeria, LLeida, Catalunya. Foto: LL. Melgosa

L’arxiu de la Paeria de Lleida preserva els Usatges i Constitucions de Catalunya, un manuscrit del segle XIV conformat per 165 fulls escrits amb grafia gòtica d’una gran perfecció amb el valor afegit d’unes precioses miniatures (imatge superior). Encarregat pels barons de Montcada al s. XIV recull una miscel·lània de textos de naturalesa jurídica com les Constitucions de Pau i Treva, que són diferents disposicions dictades pels comtes de Barcelona per frenar la violència feudal, disposicions aprovades per diferents reis i especialment els Usatges de Barcelona, ​​un conjunt d’escrits d’usos feudals que per la seva naturalesa jurídica van conformar la base del dret català, escrits per un jurista anònim posiblemenet durant el regnat d’Alfons el Cast. És considerat el primer codi feudal europeu per molts especialistes. Tradicionalment, la seva promulgació s’ha atribuït als comtes Ramon Berenguer I i Almodis, però la seva força com a base del dret català va ser conferida per les Corts celebrades per Jaume I a Barcelona el 1251. L’objectiu dels Usatges de Barcelona era resoldre els problemes legals de la nova societat feudal que no estaven recollits a l’esmentat Liber Feudorum Maior, font legislativa fins llavors. Segons Antonio Pastor, el corpus legal dels Usatges es va fer compilant el dret consuetudinari barceloní i, a partir del segle XII, se li van anar afegint fragments de textos procedents del Breviario d’Alarico, les Etimologies d’Isidoro de Sevilla, del Liber Iudiciorum i de l’esmentat Decret de Graziano, entre molts altres altres i se’n van fer més còpies. Els manuscrits dels Usatges de Barcelona són molt nombrosos. Entre els més notables en trobem 36 en llatí i 15 en català, repartits per diversos arxius i biblioteques, fins i tot les del Vaticà i la Bibliothèque Nationale de France, a París. Per a més informació: https://futreee.wixsite.com/usatges

Manuscrits literaris

Chaillou de Pestain. Roman de Fauvel (s. XIV). Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Wiki

La literatura medieval de romanços va ser objecte de miniatures que van d’allò curiós i extravagant a allò carrincló i algunes són, realment, de gran perfecció tècnica en la seva factura més clàssica, especialment a França. Obres com el Roman de Fauvel (imatge superior), el primer llibre que desaprova severament el clergat i la societat, tacats pel pecat i la corrupció, les obres de Guillaume de Macahut, de Christine de Pizan o el famós Roman de la rose començada per Guillaume de Lorris cap el 1230 i continuada per Jean de Meung, van ser copiades en volums luxosament il·luminats. Hi ha al voltant de 300 manuscrits del Roman de la rose conservats en biblioteques, arxius i museus de tot el món amb il·lustracions de diferents artistes que, al seu torn, han estat reproduïts en llibres i en edicions en facsímil (imatge inferior).

Roman de la rose (s. XV). Els amants fora del recinte emmurallat. British Library, Londres. Foto: Wiki

El Roman de la rose és el text literari més influent a França a finals de l’Edat Mitjana. Es tracta d’un poema al·legòric de més de 22 mil versos escrit entre els segles XIII i XIV que narra la iniciació amorosa de l’autor, en el context dels ideals de l’amor cortès i la cavalleria, característics de l’època, així com una sàtira dirigida a grups socials, especialment a les dones i el matrimoni i tot el que es refereix a l’amor. La seva història es desenvolupa en part en un “hortus conclusus”, una espècie de jardí emmurallat curull de flors i fruits i habitat per animals del bosc, un lloc on poden desenvolupar-se tot tipus d’històries romàntiques i d’intriga. El protagonista s’esforça per aconseguir la rosa que simbolitza l’amor de la seva dama, la conquesta d’una jove verge. En el camí es troba amb una sèrie de personatges al·legòrics, cadascun una expressió de l’objecte dels seus afectes, que donen la seva opinió sobre la psicologia de l’amor romàntic. Guillaume va aprenent les regles de l’amor cortès: l’educació, la discreció, la cortesia, la paciència, la devoció i la generositat. Per assolir la Rosa, rebrà l’ajuda de l’esperança, la agradabilitat i la dolçor. Així mateix, apareixen les virtuts oposades a l’amor, al·legories de l’anti-cortesia (malvolença, traïció, cobdícia, avarícia, enveja, tristesa, vellesa, hipocresia i pobresa). La segona part de Roman de la rose és més filosòfica, tracta temes relacionats amb els animals, les classes socials, la medicina, etc. El Roman de la rose va ser a l’Edat Mitjana el que ara en diriem un best-seller.

El llibre de la reina (1410-1414.) Christine de Pizan en el seu estudi. British Library, Londres. Foto: Khan Academy

El Roman de la rose va ser una obra controvertida. Ja en la seva època va ser considerada misògina per relegar la dona a ser només un objecte de desig masculí i disminuir-la. La novel·la va ser l’origen de l’anomenada “Querella del Roman de la rose”, esdevinguda en el que s’ha considerat el primer moviment protofeminista medieval gràcies a la intervenció de Christine da Pizzano o de Pizan. Poetessa i escriptora veneciana, filla d’un metge i astròleg, que es va traslladar a París amb la família quan el rei Carles V el va anomenar conseller. Christine va viure a la cort des dels 4 anys, lloc on va rebre lliçons d’història, filosofia i medicina i va tenir lliure accés a la biblioteca del palau reial del Louvre, fundada pel propi Carles V. En ple auge del Roman de la rose, Pizan va escriure diversos assajos i, el més important, Le Livre de la Cité des dames (La ciutat de les dames), el 1405, és l’inici de la querella, una al·legoria on denuncia que la inferioritat femenina no era natural, sinó cultural. Va escriure: “Si fos habitual enviar a les nenes a l’escola i ensenyar-les-hi les ciències amb mètode, com es fa amb els nens, aprendrien i entendrien les dificultats i les subtileses de totes les arts i les ciències tan bé com els homes”. I va anar més enllà, es va atrevir a discutir els mèrits literaris de l’autor del Roman, Jean de Meung: “Per què anomenar al Roman de la rose, ‘l’art d’estimar’? Més aviat, és l’art d’ensenyar als homes els trucs equivocats per enganyar les dones”. La “Querella del Roman de la rose” es considera la primera disputa literària francesa en termes d’ètica i estètica.

El llibre de la reina (1410-1414). Christine de Pizan ofereix les seves epístoles de la “Querella del Roman de la rose” a la reina de França, Isabel de Baviera. British Library, Londres. Foto: Wiki

Segons el web de la Bibliothèque Nationale de France, la querella es va desencadenar quan Jean de Montreuil, prevere de Sant-Pierre de Lille, va escriure un elogi sobre el Roman de la rose i Christine de Pizan, amb el suport de Jean Gerson, rector de la Universitat de París, va reaccionar enèrgicament i va denunciar el mal gust i la pobresa d’esperit de Jean de Meung: “Ella li retreu en particular el seu odi a les dones, la indecència de les seves paraules i el final de la història, que ella considera amoral i impactant. També està compromesa amb la defensa de l’honor de les dames, acusades de llibertinatge i inconstància”. Com que volia que la seva querella tingués difusió la va oferir a personatges d’alt rang, com és ara la reina de França. Es conserven 28 manuscrits de La ciutat de les dames, amb les seves respectives miniatures. Christine de Pizan va escriure prop de 30 obres i algunes ella mateixa les va compilar en un o dos volums. Les miniatures aquí seleccionades corresponen al seu mansucrit El llibre de la reina, realitzades, potser, pel mestre de Bedford. Sembla ser que ella mateixa les supervisava.

El llibre de la reina (1410-1414) Christine de Pizan amb les personificacions de la Raó, la Rectitud i la Justícia. British Library, Londres. Foto: Wiki

I anant més enllà. A La ciutat de les dames va proposar de construir una ciutat ideal governada només per dones. Christine i les figures al·legòriques de la Raó, la Justícia i la Rectitud (imatge superior) conviden a dones de la història i la mitologia que s’han significat pel seu saber, el seu comportament o la seva fe a viure a la ciutat: guerreres, deeses, màrtirs, santes, poetesses, científiques o reines. Entre elles hi havia la poetessa Safo; Dido i Semíramis, fundadores de Cartago i Babilònia, la reina de Saba, Medea, Circe, Minerva, Cassandra i un llarg etc.. la qual cosa demostra el seu ampli coneixement de les fonts del passat. Volia demostrar que l’opressió de l’home era l’única i veritable causa de la inferioritat femenina i va certificar que Jean de Meung no ho va pas entendre quan es burlava de les dones en el seu Roman. “No tots els homes (sobretot els més intel·ligents) comparteixen l’opinió que és dolent educar les dones. Però és cert que molts homes estúpids ho afirmen, ja que no els agrada que les dones sàpiguen més que ells”, sostenia.

El llibre de la reina (1410-1414). Christine de Pizan instrueix als homes. British Library. Foto: BL

Als 15 anys el seu pare li va escollir un marit, Etienne de Castel, diplomàtic de la cort. La seva carrera com a escriptora va començar als 24 anys quan va enviduar i es va quedar amb tres fills al seu càrrec que havia de mantenir i ho va poder fer, vivint de la seva ploma, amb la qual cosa es pot dir que va ser una de les primeres dones d’Europa que es va guanyar la vida amb el seu treball literari. Quan Anglaterra va envair França el 1415, no es va sentir segura a París i es va refugiar en un convent, probablement a Poissy, on anys abans la seva filla havia pres els hàbits. Allà es va quedar més d’una dècada i hi va morir. Va ser Simone de Beauvoir, en el seu assaig El segon sexe, qui la va reivindicar.

Còdex religiosos

Evangeliari de Lindisfarne (715-20). Sant LLuc. British Museum, Londres. Foto: BM

Els manuscrits il·luminats de caràcter religiós són els més abundants, és lògic ja que en època medieval i encara renaixentista ens trobem amb una societat profundament creient. Els monestirs i escoles catedralicies produïen manuscrits litúrgics destinats a la celebració de misses amb missals, sacramentaris, saltiris, bíblies, evangeliaris, vides de sants, de la Verge, breviaris… que també eren demanats pels creient seglars i, especialment, els llibres de pregàries i els llibres d’hores, els més emprat pels laics. El període romànic va veure la creació de moltes bíblies completament il·luminades, algunes de grans dimensions. Com és ara, a la Biblioteca Nacional de Suècia, a Estocolm, es conserva el Codex Gigas, una bíblia que té gairebé un metre d’alt i mig metre d’ample amb un gruix de 22 centímetres. El llibre està enquadernat entre taules de fusta amb incrustacions d’adorns de metall. És el manuscrit medieval il·luminat més gran de món, pesa 75 kg. Segons la llegenda, va ser escrita en una nit per un sol monjo amb l’ajuda del dimoni, que apareix en una de les il.lustracions, al monestir benedictí de Podlažice a Bohèmia, a l’actual República Txeca. Es requereixen tres persones per aixecar-la.

Llibre d’hores (1460). Reims. Walters Museum of Art, Baltimore. Foto: WMA

Els llibres d’hores són anomenats així perquè parteixen de l’ofici diví, les oracions que resaven els monjos al cor durant les 8 hores canòniques: matines, laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes. Encara que el seu contingut textual és molt variat, hi ha una sèrie de parts essencials que són el calendari, les hores de la Verge, els salms penitencials, les lletanies, l’ofici dels difunts i els sufragis dels sants. Els cicles iconogràfics dels llibres d’hores segueixen uns esquemes que es repeteixen en la major part dels exemplars. Solen començar amb un calendari litúrgic, el propòsit era indicar els dies en què se celebren les festes de l’església i dels sants i va unit als cicles agrícoles segons els mesos, altres vegades s’il·lustra amb els signes el zodíac. Com es pot deduir eren una mina per als miniaturistes, es tractava d’un repertori en el qual es podien incloure tot tipus d’ornamentacions vegetals i geomètriques, motius de la vida quotidiana i de l’entorn dels artistes, al costat dels estrictament religiosos.

Libre d’hores (1320-1329). Morgan Library, Nova York. Foto: ML

Javier Docampo explica que els llibres d’hores van ser els llibres d’oracions més habituals per als laics entre els segles XV i XVI, han estat denominats com els best-sellers de la fi de l’Edat Mitjana. La seva importància radica en el fet que són un testimoni fonamental del pas des de la religiositat medieval col.lectiva fins al naixement d’una religiositat individual i més casolana. Els llibres, de mida petita, solien estar ricament il·lustrats, de manera que es van convertir en un espai privilegiat i brillant per al desenvolupament de l’art de la miniatura gòtica i renaixentista. El naixement del llibre d’hores cal veure’l en funció de dos factors fonamentals: “La creixent secularització que atorgava als laics un paper cada vegada més important en el conjunt de la societat, el que va fer que necessitessin un llibre de resos propi, individualitzat, que els permetés elevar les seves pregàries a l’àmbit privat. Havia de ser un objecte bonic, que la decoració pogués esdevenir un símbol de distinció social i en els seus inicis estava vinculat a les cases reials”. Els llibres d’hora s’escrivien en llatí i ja en les llengües vernacles (francès, català, castellà, italià …).

Germans Limburg. Les très riches heures du Duc de Berry (s. XV). Mes de juny. La sega. París, la Cité i la Sainte Chapelle. Musée Condé, Chantilly, França

Els llibres d’hores ha donat obres mestres de la miniatura com la dels germans Limburg, Paul, Hermann i Hennequin, nascuts a Holanda i que van treballar a França sota el patrocini del Duc de Berry, germà del rei Carles V de França (el monarca que va accollir a Christine de Pizan), bibliòfil i amant de totes les arts i per a qui van confeccionar Les très riches heures du Duc de Berry. Les condicions de treball que el duc va oferir als germans foren excepcionals: un contracte exclusiu per al duc, allotjament primer al seu castell de Bicêtre, al sud de París, després a una mansió, per tal que quedessin aïllats de la competència d’altres tallers i poder donar curs al seu talent com a pintors. Els Limburg es van convertir en els miniaturistes més cèlebres de la seva època malgrat la seva joventut (van morir els tres de pesta el 1416, als 36 anys).

Germans Limburg. Les très riches heures du Duc de Berry (s. XV) Mes d’agost. Falconeria. Chateau d’Étampes. Musée Condé, Chantilly, França

El manuscrit conté 66 grans miniatures i 65 més petites i es situen en la corrent del gòtic internacional, amb figures esveltes, fi dibuix i colors exquisits. Aquestes miniatures han contribuït a donar una imatge ideal de l’Edat Mitjana en l’imaginari col·lectiu que no respon a la realitat, però sí els elements arquitectònics que s’hi representen, molt fiables. El calendari és possiblement el conjunt de miniatures més famós del llibre, si no de totes les il·luminacions de l’Edat Mitjana. Present en tots els llibres d’hores, el calendari permet al lector localitzar l’oració corresponent al dia de l’any i l’hora del dia. A Les très riches heures apareixen les tasques que corresponen a cada estació. Els edificis són els palaus o castells de l’època, alguns residència del duc i a la miniatura del mes de juny hi apareix París. Cada mes ocupa dues pàgines i està il·lustrat amb una miniatura de pàgina completa. No se sap com els germans van dividir el treball del llibre, hi ha diferents teories sobre això, si realment de tot se’n va encarregar un sol germà donada la inexistent diferència d’elaboració en el seu treball, o be si estava dividit de forma desigual, o si cadascun s’encarregava del seu propi grup d’il·luminacions.

Jean Bourdichon. Les grans hores d’Anne de Bretanya (1503). Anne de Bretanya, rodejada de las santas Úrsula, Anna i Helena. Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Wiki

La dona tindrà un gran protagonisme en els llibres d’hores i molts d’ells van ser realitzats per a una clientela femenina. Aquests llibres es centren en el culte a la Mare de Déu i per això els cicles marians seran els que més abunden en la seva iconografia. Aquestes escenes oferien a les lectores un exemple de les qualitats a les que la dona cristiana ha d’aspirar: castedat, cura de la família, modèstia, fe, fervor … És el cas del Llibre de les grans hores d’Anne de Bretanya, de Jean Bourdichon, confeccionat gairebé un segle més tard que La ciutat de les dames, de Christine de Pizan. Res a veure amb el que aquella defensava, si ens basem en la majoria d’aquests llibres d’hores, veiem que la gosadia de la veneciana va ser gran en el seu moment. Jean Bourdichon (imatge superior) va saber captar bé la intenció d’un llibre d’hores, reflectir la beatitud i el pudor de la lectora i que s’identifiqués amb les imatges, ho veiem en el realisme extrem de les figures en la seva actitud devota, amb els jocs de llums i ombres, detalls cuidats al màxim, tot plegat característic d’un pintor de cort al servei dels seus superiors. Dit això, des de la història de l’art aquest llibre d’hores és una de les peces més remarcables de la miniatura francesa en el pas de l’estil gòtic al renaixentista per la seva perfecció tècnica i encarnació d’un ideari. Aquest llibre il·luminat va captivar tant a Lluís XIV, qui el va transferir al “gabinet de curiositats” del palau de Versalles.

Llibre d’hores de Simon de Varie (1455). Martiri de Santa Caterina. Koninklijke Bibliotheek, L’Haia

Javier Docampo assenyala que els sants i les santes també prenen importància en els llibres d’hores i la presència d’aquells que són venerats en alguna diòcesi concreta permet conèixer el lloc de realització del manuscrit. Els sants apareixen enunciats en el calendari i en les lletanies però compten amb una secció específica que sol situar-se a la fi de el llibre: són els sufragis. Apareixen a l’Ofici Diví al s. XI, però és a partir de la XIII quan adquireixen més rellevància coincidint amb l’extensió del culte als sants com a intermediaris entre Déu i la cristiandat. Els fidels els sol·licitaven favors, formaven part de les seves vides, com si hi fossin presents. Els sants es pintaven en efígies individuals acompanyats dels seus atributs o amb les escenes més representatives de les seves vides, fent miracles o patint martiris, escenes, especialment les segones, en què els pintors s’hi recreaven i les plasmaven, de vegades, com si fossin escenes festives, envoltades de bonics motius de flora i fauna, com és ara l’escena del martiri de Santa Caterina del Llibre d’hores de Simon de Varie (imatge superior).

Jean Pucelle. Llibre d’hores de Jeanne d’Evreux (1324-1328?). Metropolitan Museum of Art, Nova York. Foto: MET

Un altre llibre d’hores curiós es el de Jeanne d’Evreux, reina de França. Combinant el color i la grisalla, les miniatures de Jean Poucelle són molt delicades i tenen un caràcter escultòric, recullen escenes de la vida de Crist i de Sant Lluís en un diminut volum. A la imatge superior, Sant Lluís, tancat en una presó -bona mostra de l’arquitectura de l’època- rep miraculosament el seu llibre d’hores. El llibret conté al voltant de set-cents dibuixos marginals amb delicioses figures de clergues, captaires, ballarins i músics del París medieval, així com animals i criatures imaginàries. “Tots ells prenen vida gràcies a la penetrant observació, imaginació i talent pictòric de l’artista”, llegeixo al web del Metropolitan Museum of Art. Aquest llibre d’hores era per a ús particular de la reina durant les seves pregàries al llarg del dia.

The Taymouth Hours (s. XIV). British Library, Londres. Foto: BL

The Taymouth Hours és un llibre d’hores anglès que va ser dedicat a una dona que va existir, però no se sap a quina. El manuscrit presenta un esquema de decoració inusualment ric, que inclou cicles d’imatges en el marge inferior de gairebé totes les pàgines, amb 384 escenes en total. Representen episodis de romanç cavalleresc, vides de sants, Sagrades Escriptures i escenes de caça i una indiscreta imatge: els reis mags dormint junts i tendrament abraçats i amb la corona posada, que sembla que era així en la seva ficticia i màgica realitat. Els cicles iconogràfics dels llibres d’hores segueixen uns esquemes que es repeteixen en la major part dels exemplars: la independència entre el contingut dels textos i la imatge que els acompanya. És a dir, les miniatures no sempre solen il·lustrar el text, sinó que segueixen una seqüència pròpia preestablerta.

Llibre d’hores de Carlos V (1500-1600). Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: BNE

A l’exposició Luces del norte es va exposar el magnífic Llibre d’hores de Carles V. No es té constància que fos un encàrrec directe de l’emperador, encara que és possible que fos seu en algun moment. No obstant això, el prestigi de la seva figura va fer que el llibre rebés aquest nom des que va ser redescobert a la catedral de Toledo el 1868. El manuscrit és d’origen francès i l’emperador el va poder obtenir per diferents vies. El llibre és d’una gran riquesa iconogràfica, amb més de 1200 miniatures. Segons la BNE, explica la història de la humanitat a través del prisma de la bíblia i demostra que la seva finalitat és la tornada de Crist a la terra: “L’infreqüent i complex programa iconogràfic del llibre permet suposar que hi va haver un teòleg que va establir aquest programa per als miniaturistes i l’abundància d’imatges va obligar els miniaturistes a planificar la seva distribució, el disseny és bastant homogeni”. Es creu que hi van participar almenys cinc pintors en la seva confección, fins a tal punt que aquesta obra es considerada “una antologia de la il·luminació parisenca al voltant de l’any 1500”.

Ferrer Bassa/Arnau Bassa. Libre d’hores de Maria de Navarra (1340-42). Barcelona. Biblioteca Nazionale Marciana, Venècia. Foto: Molerio Ed. (reproducció)

Cal anar a la Biblioteca Marciana de Venècia per contemplar el Llibre d’hores de Maria de Navarra, obra del pintor gòtic i també miniaturista català Ferrer Bassa i el seu fill Arnau (imatge superior). Hauria intervingut també l’anomenat mestre de Baltimore (anomenat així per un retaule d’aquest pintor desconegut que conserva el Walters Museum of Art de Baltimore). El llibre es va elaborar a Barcelona per encàrrec del rei Pere el Cerimoniós, com a regal de noces de la seva primera esposa, Maria de Navarra i segons cròniques de l’època realment el rei admirava aquesta obra. Se sap per una carta que envia des de Barcelona a Maria, que era a València, on li demana que li faci arribar, mitjançant la primera persona que viatgi, «les més belles hores, que estan en un estoig i que van ser pintades per Ferrer Bassa”. De tota manera, la medievalista Rosa Alcoy considera que en aquesta carta el rei es referiria a un altre llibre probablement propietat seva, i llavors la seva petició seria per encarregar un llibre nou exclusivament per a ella. Les miniatures tenen la influència sienesa i de Giotto, Ferrer Bassa va estar a Itàlia i podia haver conegut a Giotto. Es nota en aquestes miniatures i les seves pintures (veure les del monestir de Pedralbes, a Barcelona) combinen les formes suaus giotesques amb la vitalitat de dibuix d’estil gòtic en unes composciones molt harmòniques. Ferrer Bassa també va col·laborar en un dels esmentats manuscrits dels Usatges de Barcelona i els Costums de Catalunya que no ha sobreviscut. El llibre d’hores va passar a les filles de Maria i es perd el seu rastre fins al segle XIX que apareix a la biblioteca d’Ottavio Andrighetti, un personatge públic de rellevància a la República de Venècia qui sembla que l’havia adquirit per 100 lires. Va anar canviant de propietaris a la ciutat fins que el 1974 el govern d’Itàlia el va adquirir i el va dipositar a la biblioteca Marciana.

Hagadá Daurada. Les plagues d’Egipte (1320-30). Detall. Catalunya. British Library, Londres

Un altre còdex religiós molt important ja esmentat a l’apartat referit al bestiari són les Hagadàs, paraula que significa en hebreu “contar” i que narra l’Èxode, la sortida dels israelites d’Egipte camí de la terra promesa. L’Hagadà es llegeix a casa durant el sèder, el dinar ritual de Pasqua i les imatges podrien haver servit com una mena d’ajuda pictòrica per visualitzar la història. El grup d’Hagadàs il·luminades més nombroses i esplèndides de l’Edat Mitjana es va confeccionar a Catalunya. Els folis de la imatge superior pertanyen a la Hagadà Daurada, que conté 56 miniatures, i il·lustren amb una gran precisió quatre de les plagues d’Egipte com la de les granotes, els tàvecs i llagostes, la invasió d’animals salvatge o la mort per pesta dels animals domèstics i els horrors que van causar (imatge superior). L’Hagadà Daurada, com es pot imaginar pel seu nom, és un dels exemples més luxosos d’aquests llibres que, a més del seu propòsit pràctic, els fons de pa d’or assenyalen la riquesa dels seus propietaris, una família que vivia a prop de Barcelona a començaments del segle XIV. Ara bé, els semblants, pentinats i vestits dels protagonistes jueus s’assemblen als de les figures cristianes de llibres cristians coetanis tant en l’estil, el gòtic, com en iconografia, com és ara, manuscrits cortesans parisencs de la mateixa època. Així doncs, es certifica que a Catalunya, probablement a Barcelona, on es va il·luminar l’Hagadà Daurada, treballaven junts cristians i jueus. És a dir, demostra la importància de la cultura jueva a la Catalunya medieval en una atmosfera multicultural capaç que produir un dels manuscrits il·luminats de més qualitat artística.

La mort

Jacques de Besançon. Llibre d’hores de Carles VIII (1494-1497). París. Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: BNE.

La mort en la forma de calaveres, esquelets i tombes apareix en molts manuscrits il.luminats, era un tema iconogràfic molt recurrent en l’Edat Mitjana. Cal no oblidar que l’arribada de l’any 1000 va desencadenar el terror de creure que el món s’acabava. La por a la mort, a més, venia donada per l’alta mortalitat, no només per problemes de salut i epidèmies i la vida més curta, sinó també per les constants guerres. Una de les maneres d’exorcitzar-la era la religió, com a consol, i visualment a través de danses, com la dansa de la mort que va aparèixer a finals de segle XIV o principis del XV, sense que estigui clar si la font original és pictòrica o literària. Segons diversos autors prové del text Dit donis trois morts et donis trois vifs o d’un altre text, Mors de la pomme. Un fresc pintat al voltant de 1424 a les parets del cementiri dels Sants Innocents de París, avui perdut, està en l’origen de la seva àmplia difusió en la pintura i la miniatura parisenques. La imatge del manuscrit superior, que correspon al llibre d’hores del rei de França Carles VIII, la mort que es presenta amb aquests cossos amb cap de calavera que sostenen les llances que mataran un fotimer d’homes. Aquest llibre d’hores conté 190 petites miniatures intercalades amb motius de l’Antic i el Nou Testament, la vida de la Verge i escenes bèl·liques. Aquest llibre, atribuït a Jacques de Besançon, es va il·luminar en el taller parisenc del llibreter i editor Antoine Verard.

Saltiri-Llibre d’hores Lamquier (1254). Bruixes, Bèlgica. Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: pinterest

I la representació de la mort per excel·lència en el món cristià és la crucifixió de Crist, precedida per la passió. Està en els llibres d’hores, d’oracions, còdexs, etc. També la mort del cristià apareix en els manuscrits religiosos en la representació d’un ofici de difunts, en aquests casos les imatges solen ser menys macabres, menys violentes i més serenes que la crucifixió, tot seguint la litúrgia que s’establia per als cadàvers dels cristians.

Manuscrits il.luminats antics

Vergilius Romanus (s. V). Biblioteca Apostòlica Vaticana. Ciutat del Vaticà. Foto: Wiki

Els manuscrits il·luminats sobre pergamí més antics que han sobreviscut daten de l’Antiguitat tardana, del segle III al Vè. Vergilius Romanus és un manuscrit il·luminat sobre pergamí de finals del segle V que conté la Eneida, les Geòrgiques i algunes de les Bucòliques del poeta romà Virgili. Més antic és el Vergilius Vaticanus, de l’any 400. És uns dels pocs manuscrits il·luminats clàssics que es conserven i d’aquí la seva importància en la història d’aquesta modalitat artística i per a l’història de l’art. El Vergilius Romanus conté 19 il·lustracions pintades per a l’almenys dos artistes. A la imatge superior, podem veure una miniatura de la primera Bucòlica. Un vaquer, Títir, toca una flauta assegut sota un arbre i darrere apareixen els caps de tres vaques, mentre un cabrer, Melibeu, agafa una cabra per les banyes sota un arbre, una imatge bucòlica, que no és altra que la idealització del camp que va lloar Virgili i ben captada pel miniaturista. Encara que parlem de classicisme per l’època, les figures són esquemàtiques i no tenen una representació naturalista de l’espai, el que l’acosta més a l’art paleocristià que ja se subscrivia en aquest segle a Roma. No se sap on es va elaborar, potser a Roma, però no hi ha cap document que ho certifiqui. El seu recorregut és mogut. Apareix l’any 865 a l’abadia de St. Denis, a París, potser portat per Carlemany de Roma quan hi va anar per tal que el Papa el coronés emperador. El 1475 apareix en els registres del Vaticà però va ser confiscat per Napoleó i traslladat a París fins al 1816, moment en què va ser retornat al Vaticà, sense saber perque, on roman fins al dia d’avui. A la Biblioteca Ambrosiana de Milà es conserva un altre manuscrit il·luminat del segle V sobre la Ilíada d’Homer que es creu que va ser elaborat a Alexandria.

Miniatures carolingies

Evangeliari de Saint-Aure (850). Bibliothèque de l’Arsenal, París. Foto: web gallery

Tenint en compte els pocs manuscrits que sobreviscut de l’Antiguitat, parlem pròpiament de miniatures o manuscrits il·luminats a partir de l’època de les invasions bàrbares (gots, visigots, sueus, vàndals, francs, saxons, etc.), anomenades així en el co.legi de la meva infancia i adolescència, i ara anomenades amb el més políticament correcte nom de migracions germàniques, que van succeir entre els segles III i VII i que van acabar provocant la caiguda de l’Imperi Romà a occident. Els bàrbars van realitzar pintures, les cròniques esmenten pintures murals executades en palaus i esglésies a la Gàl·lia, a la Northumbria, Anglaterra, i a la Llombardia, però gairebé res no n’ha sobreviscut. Només ens queden els llibres manuscrits, alguns ben ornamentats. L’historiador i bibliotecari francès Jean Porcher (1892-1966) assenyala: “Aquells als que, seguint a grecs i romans, anomenem bàrbars, van posar fi brutalment a l’antiguitat mediterrània. El terme bàrbar, significa literalment, el que balbuceja, és l’estranger que no sap parlar be, que no participa de la forma de vida grecoromana, va esdevenir sinònim de groller, d’inculte. Art bàrbar com a pejoratiu, amb la qual cosa es deixa en un estat gairebé de misteri, de voler traspassar els límits i veure que hi ha, misteri salvatge que ve de boscos i estepes. L’atracció pels bàrbars ha estat una moda, tot sigui dit, però que és cert que van precipitar la ruïna de l’imperi”. I és cert també que ens han llegat belles miniatures com la de la imatge superior de Saint-Aure.

Evangeliari de Saint Médard de Soissons (s. IX). La font del paradís. Aquisgrà. Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Eikon

Basant-nos en la classificació de la història de l’art, els merovingis i els carolingis (època de Carlemany) van produir les primeres miniatures de qualitat de l’Edat Mitjana. Hi ha alguns manuscrits il·luminats anteriors, entre els anys 400 i 600 produïts al regne dels ostrogots i la seva importància rau no només en el seu valor històric inherent, sinó també en el manteniment d’un vincle d’alfabetització que ofereixen els textos siguin il·luminats o no. A l’Imperi Romà d’orient es van produir llibres miniats però la fúria iconoclasta que va patir Bizanci en els segles VII i VIII va destruir milers de pintures i manuscrits il·luminats, així doncs la majoria dels manuscrits existents són de l’Edat Mitjana. Durant l’Alta Edat Mitjana van viure un moment de gran esplendor en un període molt interessant de la història: l’inici del que configurarà Europa, el renaixement carolingi que va trobar en el llibre il·luminat el testimoni més brillant i nombrós de l’art d’aquesta època al costat de l’arquitectura (capella octogonal de Carlemany a Aquisgrà, l’actual Aachen, Alemanya), junt a l’orfebreria, el que ha quedat atès que pocs frescos i mosaics han sobreviscut.

Godescalc. Evangeliari de Carlemany. (781-83). Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Wiki

L’anomenat renaixement carolingi va ser impulsat per l’emperador Carlemany entre finals del segle VIII i començaments del segle IX i va afectar als àmbits artístics, científics, literaris i jurídics. Un factor decisiu va ser la recuperació de l’herència clàssica. El dia de la seva coronació a Roma com a emperador del Sacre Imperi Romà-Germànic, el dia de Nadal de l’any 800, Carlemany es va presentar davant del Papa Lleó III lluint una túnica vermella a la moda romana. Havia heretat del seu pare, Pipí el Breu, un regne consolidat en el centre del que ara és Europa que va ampliar en més de 30 anys, convertint el regne en un imperi que s’estenia des del cor d’Europa Central fins al mar del nord, el canal de la Mànega, el riu Elba i cap el sud a Italia i Catalunya, l’anomenada Marca Hispànica. Carlemany va voler recuperar la idea l’Imperi Romà des d’Aquisgrà. Donada aquesta creença política, tenia sentit adoptar en part la cultura romana, el dret, la literatura, el vestuari i intentar imitar les seves arts, mantenint-la viva. Però al seu torn, Carlemany es va aliar amb el pontificat romà i a l’ésser coronat pel Papa de Roma es va identificar com un nou tipus de César cristià que ha de governar un imperi sant renovat, però sempre amb el beneplàcit de l’Església, com si fos un Déu pantocràtor (imatge superior).

Sacramentari de Gellone (800). Diòcesis de Meux, França. Bibliothèque Nationale de France, París

Així doncs, Carlemany va fomentar un renaixement cultural que va afectar a l’educació, va reformar la litúrgia i va restaurar el llatí tot i que les llegües vernacles ja afloraven. La historiadora de l’art colaboradora del Metropolitan Museum de Nova York, Jean Sorabella, ho explica bé: “Encara que Carlemany va aprendre a llegir tard i mai no va dominar la capacitat d’escriure, va sentir un profund respecte pel que l’antiguitat va assolir i va reconèixer el prestigi de l’aprenentatge clàssic. En la seva cort va reunir acadèmics de renom internacional, tals com com l’anglès Alcuí, el teòleg castellà Teodolfo, i l’historiador llombard Paolo. L’emperador va tractar a aquests homes com a amics i confiava que fessin de la seva cort un poder cultural. Van ajudar a organitzar un sistema ambiciós de patrocini imperial, i van treballar per assegurar models per als artistes carolingis que elaboraven les miniatures. Un nou desig de textos precisos i llegibles va conduir a una reforma de l’escriptura a mà, i això va produir l’anomenada minúscula carolíngia, una traça clara i elegant basada en les formes de lletres romanes”. Així doncs, es va fixar una versió estàndard de llatí i es va estendre l’ús de la carolina (imatge superior), la precursora de les nostres modernes lletres minúscules, va tenir tant èxit que després de l’any 800, la major part de França ja havia adoptat la nova forma d’escriure.

Godescalc. Evangeliari de Carlemany (781-83). Sant Lluc. Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Wiki

En una societat molt creient, sent el Papa qui corona l’emperador, els còdexs religiosos van ser molt importants. El mateix Carlemany i la seva dona Hildegard van encarregar un evangeliari il·luminat a l’escriba Godescalc destinat a commemorar la marxa de Carlemany a Itàlia, la seva trobada amb el Papa Adrià I i el baptisme del seu fill Pipí, i el va començar a elaborar al seu retorn de Roma. Aquest evangeliari és el manuscrit més antic conegut produït en l’escriptorium de l’escola de la cort de Carlemany a Aquisgrà i el primer exemple d’estil d’il·luminació carolingi. Tot i que l’evangeliari porta el nom de Godescalc perquè ell va participar en la seva confecció com escriba i poeta, van estar involucrats un equip de escribes, d’il·luminadors i un enquadernador de llibres. Les seves miniatures són magnífiques, en especial les que repesentan els evangelistes.

Godescalc. Evangeliari de Carlemany. Sant Marc (781-783). Bibliothèque Nationale de France, París

Segons Jean Porcher, s’ignora tot de Godescalc, un franc segons el seu nom, conseller de confiança de Carlemany que escriu una dedicatòria en la qual exalça la seva saviesa i l’interès que mostra per l’art del llibre: “Només amb el pensament reconstruïm els models dels quals es va servir Godescalc, però vam comprovar per comparació, que pertanyen tots al món bizantí, els retrats dels evangelistes i de Crist es basen en models bizantins, en els mosaics de San Vitale, a Ravenna. L’artista va fer ús de tècniques il·lusionistes naturals per crear la aparença de volum en els personatges, i va usar elaborats matisos en la llum i la foscor per donar profunditat als personatges. Segurament debem aquest evangeliari a aquest viatge a Roma; el seu origen s’ha de buscar a Itàlia encara que l’execució sigui bàrbara.” De totes maneres es perceben influències insulars, d’Irlanda i d’Anglaterra, procedents de monjos escribes que en aquesta època es van establir en monestirs continentals i al nord dels Alps: “El seu virtuosisme gràfic els assegurava arreu una indisputable primícia, es troben aquí motius de les Illes, rotllos, llaceries, dentats i grans inicials irlandeses. Altres motius procedeixen de la Mediterrània: palmetes, branques, greques, i el tipus de degradació polícroma”. Per tant, l’art dels pintors de Carlemany es distingirà per aquesta doble corrent, tot i que l’evangeliari de Godescalc, contínua Porcher “té un gust de l’Orient Mitjà que només a ell li pertany. Evangelistes de rostre prim, Crist de trets carnosos, grans ulls negres de mirada ardent”. L’evangeliari de Godescalc estava localitzat al segle XII a Saint-Sernin de Toulouse. La ciutat estava governada per Lluís, rei d’Aquitània, fill de Carlemany. No se sap perquè, ni com va arribar a la ciutat rosa. Li donaria Carlemany al seu fill? Ara es custodia a la Bibliothèque Nationale de France, una de les seves obres mestres.

Evangelis de Saint Médard de Soissons. (s. IX). L’adoració de l’anyell místic. Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Web gallery of art

L’època carolíngia va produir molts manuscrits il·luminats fets en el mateix Aquisgrà, a la seva escola o taller i en d’altres abadies. Mostro una selecció dels de més qualitat artística o que tenen algun component original. Vagi un primer exemple: els evangelis de l’Abadia de Saint Médard de Soissons. Van ser donats per Lluís el Pietós a aquesta abadia el 827. L’interessant de la miniatura (imatge superior) és que es va pintar un edifici amb unes columnes que encara estaven a l’antiga basílica de Sant Pere de Roma, l’artista les va haver de veure o algú li va explicar com eren. El tema és l’adoració de l’anyell místic i la imatge és com una representació teatral sobre la qual s’obre el teló.

Evangelis de Saint Médard de Soissons (s. IX) Sant Joan Evangelista. Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Web Gallery of Art.

L’arquitectura va ser important en l’època de Carlemany, va fer construir la seva capella octogonal a Aquisgrà i els manuscrits de la seva època ho mostren. A la miniatura superior, corresponent als Evangelis de Sant Médard de Soissons, es mostra a Sant Joan Evangelista emmarcat entre dos tipus d’arquitectura: una que compleix una funció d’enquadrament, les columnes i arcs s’integren en el marc pintat que presenta a l’Evangelista, i una altra que té un paper il·lustratiu, ens mostra la muralla de la ciutat. D’altra banda, el tron de l’evangelista, s’entén com una referència a l’arquitectura d’aquesta època i per extensió una referència a la Jerusalem celestial. A destacar el mestratge del miniaturista en la resolució de la vestimenta, com la túnica que envolta el cos de l’evangelista s’ajusta a les seves cames creuades i deixa els seus peus nus.

Evangelis de la Coronació de Carlemany (al voltant de 795). Kuntshitoriches, Viena. Foto: Science direct

Els Evangelis de la Coronació de Carlemany tenen una llegenda: es van trobar a l’any 1000 sobre els genolls de Carlemany quan Otó III va obrir la seva tomba. Sembla ser que havia estat sepultat assegut i es va trobar aquest llibre sobre els seus genolls. Sobre aquests evangelis Carlemany hauria fet el seu jurament imperial quan va ser coronat pel papa Lleó III en el Nadal de l’any 800 a Roma. I des del seu descobriment per Otó, els reis i emperadors de l’Imperi Sacre Romà Germànic es coronaven a Aquisgrà sobre aquest llibre il·luminat obert. La cerimònia va durar fins al segle XVI. Aquest llibre miniaturat es va confeccionar a la cort de Carlemany a Aquisgrà i il.lumina els evangelistes. En el marge d’un dels seus folis apareix el nom de Demetrius prevere, nom grec llatinitzat, que es creu que correspon a l’escriba o al pintor. El manuscrit és clarament un objecte de luxe, escrit en tinta d’or sobre una vitel·la tenyida de porpra, el color de la reialesa. Són unes miniatures molt característiques de l’anomenat renaixement carolingi, els artistes estaven interessats en els estils clàssics, que vinculaven, efectivament, Carlemany a un emperador romà. L’estil clàssic és evident en les poses i la roba dels quatre evangelistes, que recorden imatges dels antics filòsofs romans. Carlemany probablement ja disposava d’aquest llibre, elaborat abans que fos coronat emperador.

Evangeliari del tresor de la catedral (S.IX). Catedral d’Aachen, Alemania. Foto: Eikon

Una altra de les miniatures carolíngies més destacades són les que pertanyen a l’Evangeliari del tresor de la catedral, exhibides a la catedral d’Aachen (imatge superior). Es tracta d’unes imatges dels quatre evangelistes inusuals i serenes. Estan en plena natura, un paisatge muntanyós amb un horitzó, aeri, quan l’habitual és que es representin en interiors i emmarcats per elements arquitectònics. Situats en els quatre angles es donen l’esquena i cadascun situat en un turó arrodonit, com en un núvol en forma de volta que els aïlla. Viuen en el seu propi món, apareixen asseguts i completament lliurats a la seva tasca de lectura i escriptura. Mateu està escrivint, Marc està submergint el seu llapis en el seu tinter, Lluc està llegint i Joan està meditant sobre el que s’ha escrit. Allò que uneix als quatre és que serveixen a un sol propòsit: la proclamació de la paraula de Déu. Jean Pocher puntualitza: “L’harmonia i una noblesa antiga distingeixen aquestes petites pintures que contemplen un sentit de l’espai, alguna cosa completament estranya en l’anomenat art bàrbar de nord, per aquest motiu es creu que aquest tipus de representació només va poder ser duta a terme per un artista bizantí o de la zona de l’actual Itàlia familiaritzat amb l’estil hel·lenístic”. Es considera que aquestes imatges constitueixen un altre viu exemple del renéixer de les tradicions de l’Antiguitat clàssica a la cort imperial de Carlemany. En el seu origen aquest còdex es va crear per a la capella palatina d’Aquisgrà.

Evangeliari de Xanten (s. IX). Bibliothèque Royal de Belgique, Brussel·les. Foto: Wiki

Una altra suggerent miniatura – de composició molt moderna als ulls d’avui- de l’escola d’Aquisgrà, és aquest evangelista solitari i reservat (imatge superior), pintat al centre del pergamí sense cap marc que delimiti l’espai al voltant, ni cap ornamentació. S’asseu en un tamboret baix, disposat en diagonal; se’l veu de perfil amb l’Evangeli obert al davant sobre un faristol. Està dibuixat amb traços vigorosos, molt expressius i la figura es destaca gràcies a un joc de clarobscur gens habitual en la pintura miniada del s. IX. L’evangelista pertany a l’Evangeliari de Xanten, un altre exemple del renaixement carolingi en la seva devoció cap al món clàssic amb la finalitat d’imitar els seus models. Aquesta miniatura va ser probablement feta durant el regnat de Lluís el Pietós.

L’escola de Reims

Evangeliari d’Ebbo (816-835). Sant Mateu. Abadia d’Hautvillers. Bibliothèque Municipale, Épernay, França

L’escola de Reims s’inicia quan en plena expansió del renaixement carolingi, al segle IX, Ebbo, arquebisbe de Reims, va reunir a l’abadia de Hautvillers, situada entre les ciutats de Reims i Éparnay, a artistes autòctons que van renovar la producció artística de llibres il·luminats i van establir una escola a la qual també van acudir miniaturistes d’Aquisgrà. L’obra més coneguda de l’escola de Reims és l’Evangeliari d’Ebbo que sorprèn per les seves figures tan expressionistes i tan deseixides. El traç és enèrgic, fet a ratlles, amb distorsions, semblen figures fetes per algun pintor de les avantguardes del segle XX o per un hàbil dibuixant d’avui mateix, res a veure amb miniatures més carrinclones que veurem més endavant. Els evangelistes estan representats en posis nervioses i agitades, els seus rostres com espantats potser davant la tasca que se’ls ha encarregat. Amb aquestes línies frenètiques es crea la il·lusió d’unes figures tridimensionals a l’espai.

Evangeliari d’Ebbo (816-835). Sant Marc. Abadia d’Hautvillers. Bibliothèque Muncipale, Épernay, França. Foto: Wiki

Ebbo era fill d’una dida del futur rei Lluís el Pietós, ​​fill de Carlemany, per tant, es van criar junts al palau i van tenir la mateixa educació. Lluís apreciava la viva intel·ligència d’Ebbo, va fer d’ell el seu bibliotecari. Després va ser nomenat arquebisbe de Reims, l’any 816, i va ser quan va convertir l’escriptorium de l’abadia d’Hautvillers en un centre artístic de primera magnitud per tal de satisfer i enaltir l’església. A Hautvillers es van executar sota els seus auspicis i els de l’abat Pierre, alguns dels manuscrits més impressionants de l’època carolíngia, els quals van exercir més profunda influència, la més duradora sobre l’art occidental. Segons Jean Porcher, “Ebbo era un home ardent, dur, violent, com molts bàrbars i dotat d’una espècie de sensibilitat retorçada”. Va viure en un ambient propici amb la més alta intel.lectualitat de l’època. La mateixa escola catedralícia de Reims, va atreure a grans noms com Hincmar, el cronista Flodoard, el monjo Richerus, i el famós Gerbert d’Aurillac que va esdevenir arquebisbe de Reims i més tard Papa amb el nom de Silvestre II. Poc després que Gerbert deixés l’escola, la seva prominència va disminuir i hi ha pocs documents sobre ella a la primera meitat del segle XI. I en quan a l’escola de miniaturistes de Reims els especialistes creuen que va començar a decaure quan Ebbo va ser substituït per Hincmar, un dels seus adversaris polítics més ferotges que es va afanyar a excloure el personal que envoltava al seu antecessor, artistes i escribes inclosos.

Saltiri d’Utrecth (820-30). Abadia d’Hautvillers, França. Universitat d’Utrectch. Foto: Medieval histories

Entre les principals obres que probablement es van fer a l’abadia d’Hautvillers cal destacar el Saltiri d’Utrecht, que deu molt a l’Evangeliari d’Ebbo, que va ser potser el més important de tots els manuscrits carolingis. Destaca, segons Jean Porcher, per “la seva vivacitat, justesa del traç, multitud de figuretes, sembla un croquis però són dibuixos acabats i complets molt àgils, de composicions clares. Els dibuixants d’aquest saltiri són d’una infatigable fecunditat”. Com els d’Ebbo, semblen fets avui, per aquest motiu tenen aquest valor d’intemporalitat present en totes les obres mestres. Pocher afirma que la seva traça té el temperament bàrbar dels carolingis: “entranya ferotge i ímpetu de l’ànima”.

L’escola de Drogo a Metz

“Le Remois”. Sacramentari de Drogo (850). Les dones santes en el sepulcre. Metz, França. Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Lexicon

Carlemany va engendrar vint fills, amb vuit de les seves deu esposes i amb concubines, que va anar col·locant en càrrecs a les altes esferes de l’imperi. A la seva mort, l’imperi es va dividir entre ells i, és clar, es van barallar. Amb els néts l’imperi es va trencar definitivament, creant el mosaic de territoris que acabaran configurant l’actual Europa. Drogo va ser un dels fills il·legítims de Carlemany i va ser anomenat arquebisbe de Metz. Com Ebbo, va ser educat al palau i quan van arribar les disputes entre germans, Drogo va romandre fidel als seus germanastres Lluís i Lotari. Gràcies a Drogo, Metz es va convertir en un centre artístic tan important com Hautvillers que va activar ell mateix esdevenint un gran mecenes de les arts del segle IX. Va embellir la catedral de Metz i va encarregar manuscrits il·luminats com el magnífic Sacramentari que porta el seu nom (imatge superior). Metz es va nodrir d’artistes procedents de l’abadia de Hautvillers que es van establir a la ciutat com el pintor del Sacramentari de Drogo, anomenat “Le Remois”. Va ser a Metz on va arrelar la lletra historiada per decorar tot un manuscrit, forma definitiva que adoptaran la miniatura romànica i després la gòtica. L’estil de “Le Remois” es coneix perquè fa servir pocs colors: verd, groc, violeta, un tènue blau; aquesta discreció la compensa per la frescor i l’exuberància de tota mena de fullatges que corren al llarg de rectes i corbes, pàmpols solts o trenats. “Le Remois” va haver de conèixer els mosaics de Santa Constança de Roma (s. IV), saturada amb motius antics: fullatges, putti jugant, llaços i entrellaçaments, ja que hi ha similituds amb les seves lletres del Sacramentari. Potser Drogo va anar a Roma amb al seguici de Lluís II, el fill de Lotari, a qui el papa Sergi II va coronar rei de Lorraine el 869, el volum està inacabat perquè el rei va ser deposat a l’any següent.

Escola de Tours

Bíblia de Maûtier-Grandval (840). Tours, França. British Library, Londres. Foto: Wiki

La ciutat de Tours va reunir a artistes que se’n van anar d’Aquisgrà després de la mort de Carlemany i artistes de Reims o formats a Hautvillers que es van presentar a Tours després de la caiguda de l’arquebisbe Ebbo. Aquests col·laborarien en una comesa considerable començada a Tours i acabada en altres llocs: un bíblia il·lustrada, de la qual en queden 4 exemplars, fets en prop de 30 anys. Les bíblies van ser produïdes per equips de escribes i artistes de l’abadia de Saint Martin de Tours per a la seva distribució en el recentment creat Imperi de Carlemany. La primera, és l’anomenada Bíblia de Alcuí, que només conté dues imatges. Alcuí de York fou un anglès que va esdevenir la figura principal en el grup d’acadèmics i artistes ja citats per estimular el renaixement cultural carolingi, va ser abat de l’abadia de Saint Martin de Tours i per desig de Carlemany va crear un taller d’estudis i edicions bíbliques (796-804). La segona és la Bíblia de Maûtier-Grandval que gira al voltant del tema de la redempció i va prendre el seu nom del monestir de Maûtier-Grandval del cantó suís de Berna, a Suïssa, on es va ubicar des del segle XVI fins que en temps de la revolució francesa l’abadia va ser abandonada i la bíblia trobada a Delémont per uns nens. Conté tres pàgines completes amb miniatures, les més curiosa és la història d’Adam i Eva sobre diversos registres com si fossin “dibuixos animats en tires” en un estil que ara anomenaríem expressionista més tirant cap el còmic (imatge superior). El tercer exemplar és la primera bíblia de Carles el Calb (nét de Carlemany i fill de Lluís el Pietós).

Bíblia de Carles el Calb (s.IX). Escenes de Sant Jeroni. Bibliothèque Nationale de France, París

La quarta bíblia la va encarregar Carles el Calb amb motiu del seu matrimoni amb Riquilda l’any 869. Més profusa que la primera, amb un total de 24 grans inicials, han passat 25 anys des que es va confeccionar la primera bíblia, la composició és més animada i cal fixar-se en els detalls que són molt elaborats. La va confeccionar un pintor de Reims a Tours i en una de les escenes, la vida de Sant Jeroni, el vent infla poderosament la vela del vaixell cap a Jerusalem mentre Jeroni i els seus colaboradors estan asseguts a l’interior dels seus habitatges on ja s’observa un cert sentit de perspectiva en la representació de l’arquitectura (imatge superior). Segons Jean Porcher, l’art de Tours es caracteritzarà per una sobrietat que deu a l’Antiguitat quan s’imita fidelment els detalls de l’ornamentació, en una presentació clara i senzilla. Amb Carles el Calb, l’art carolingi de la miniatura assolirà el seu últim esplendor amb els escriptoriums que va establir a les abadies de Corbie i a Saint Denis (París).

Saltiri de Carles el Calb (s. IX). Retrat de Carles el Calb. Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Europeana

Carles el Calb es va interessar pels llibres i l’art. Aficionat exigent, se’l considera el mecenes més poderós de la Cristiandat, es va assegurar els serveis del millor dotat dels pintors de llavors, el ja esmentat Le Remois. De Carles el Calb data l’origen de tot un seguit de compilacions per a ús laic, l’èxit dels quals seria immens més tard, com el seu llibre d’oracions, el primer en el seu gènere, poc ornamentat, i que va usar molt. El més excepcional pel que fa a miniatures és el seu salteri, on apareix el seu retrat, única imatge, amb la de Lotari, que ens queda d’un rei carolingi i sembla ser que bastant fiable. Caldria esperar al s. XV a França per veure una imatge amb tanta exactitud, una recerca tan escrupolosa de la semblança com si tingués vida, encara que no se l’afalagui. Ell mateix va donar el saltiri a la Catedral de Metz, on es va mantenir fins al segle XVII. El 1674, se li va regalar el manuscrit a Jean-Baptiste Colbert, la col·lecció del qual es va convertir en part de la Biblioteca Reial el 1732, la precursora de la actual Bibliothèque Nationale de France.

Le Rémois. Còdex Aureus o Evangelis de Sant Emerà (870). Saint-Médard de Soissons, França. Bayesrische Staatsbibliothek, Munic. Foto: Ed. facsimil

“Le Rémois” va col·laborar en la bíblia de Maûtier-Grandval, va pintar el evangelis de Lotari, com a pintor de Carles el Calb va il·lustrar la bíblia de Sant-Calixte, avui a l’abadia de Sant Pau extramurs de Roma i, finalment, com a coronament d’una activitat de 30 anys, va il·lustrar els Evangelis de Sant Emerà, l’anomenat Codex Aureus que es pot contemplar la Bayesrische Staatsbibliothek, Munic. Conté els textos dels quatre evangelistes en llatí escrits completament en lletres d’or per Liutard i Berengari i les miniatures de “Le Remois”, de rics colors, un goig per a la vista en el seu conjunt i val la pena aturar-se en els exquisits detalls com la mirada entre sant Joan i la seva àguila, la casa/armari que guarda els evangelis, etc. Aquest còdex, creat a finals de segle IX, és un dels últims exemplars, en la seva magnificència, de l’art carolingi. Les escenes són exuberants. Es considera que l’art carolingi mor amb Carles el Calb i amb el seu pintor, “Le Rémois”.

El Mediterrani

Khatchatur de Khizan. Sacrifici d’Isaac (1455). Turquia. Walters Museum of Art, Baltimore, Maryland

El Walters Museu of Art de Baltimore destina una secció a explorar les religions i les arts dels jueus, cristians i musulmans a la regió mediterrània medieval a través de llibres rars i manuscrits il·luminats. Aquestes comunitats de creients es coneixien col·lectivament com el “Poble del Llibre”, perquè cadascuna estava construïda sobre un llibre sagrat que contenia la Paraula de Déu: la Bíblia hebrea, la Bíblia cristiana i l’Alcorà. El exemplars que conserva el museu no havien estat exposats fins fa poc a causa de la seva sensibilitat a la llum i provenen de les regions mediterrànies, foren realitzats durant els períodes medievals (300-1400) i principis de l’edat moderna (1400-1800). La seva contemplació i anàlisi prova que aquests tres llibres sagrats, fruit de tres religions nascudes a la vora del Mare Nostrum, comparteixen molts aspectes i el principi fonamental del monoteisme, o la creença en un sol Déu. Cal afegir, també, que porten segles matant-se els uns als altres. A més, els fidels que viuen en aquest temps i lloc de vegades parlen el mateix idioma i s’inspiren mútuament en temes d’art i arquitectura. Al “Llibre” tracten els mateixos temes, per exemple el sacrifici d’Isaac (imatge superior) on el miniaturista armeni Khatchatur of Khizan, de tradició judeocristiana, representa el moment que Abraham vol sacrificar el seu fill Isaac, mentre que en la tradició musulmana se sacrifica a Ismael. Al Walters es conserven dels dos llibres del s. XV, a la Bíblia amb manuscrit il·luminat i a l’Alcorà només el text ja que l’Islam prohibeix la representació d’imatges.

Lukas el Xipriota (escribà) i el pintor és un rus anònim. Sant Marc amb el lleó (1594-1596). Walters Museum of Art, Baltimore, Maryland. Foto: WMA

El moviment fluid tant d’artistes ambulants com d’objectes portàtils com els manuscrits i els tèxtils va afavorir l’intercanvi d’idees i estils artístics entre artistes i comunitats de totes les ribes del Mediterrani. A causa de desacords teològics, l’Església cristiana es va dividir en dues parts durant el Gran Cisma del 1054 creant una Església catòlica occidental amb seu a Roma i l’Església ortodoxa oriental amb seu a Constantinoble (actualment Istanbul). L’estil artístic dels segles que van entre l’Antiguitat tardana i el món pròpiament medieval és el bizantí, el qual, malgrat les destruccions iconoclates dels segles VIII-IX, no es va perdre i va perdurar i es va dispersar pel Mediterrani. A partir del segle IX fructificaria en els estils preromànic i romànic en frescos i retaules a occident; mentre que orient es va mantenir amb influència otomana després de la presa d’Istanbul pels otomans, de religió islàmica, el 1453, que va marcar la fi de l’imperi bizantí. Tot i això, les comunitats cristianes orientals van continuar mantenint l’estil bizantí. Per exemple, durant l’imperi otomà es va realitzar la il·luminació de la imatge superior incorporada a un Evangeli que va ser escrit pel cèlebre escriba Lukas el xipriota, que va ser un gran viatger. Va néixer al Mediterrani, un grec de Xipre que es va traslladar a Romania on va copiar aquest manuscrit allà i després va viatjar amb el llibre a Rússia, on un taller d’il·luminadors russos el va il·lustrar en un estil bizantí, afegint breus instruccions als artistes (ara cobertes a la seva majoria per les miniatures o als marges en eslau, l’idioma de l’església ortodoxa russa).

Armenia/Venècia

Monestir de San Lazzaro degli Armeni, Venècia. Foto: Wiki

Ja que he esmentat un artista armeni, en aquest àmbit del Mediterrani, cal parlar d’un important centre de conservació de manuscrits il·luminats que conec, realment fascinant per la seva situació i contingut, que es troba a l’illa de San Lazzaro degli Armeni, a Venècia. Des del 1717 l’illa és la seu de la Orde Mequitarista, fundada a Constantinoble. L’orde va entendre el potencial implícit de la paraula escrita per a la preservació de la cultura armènia amenaçada per les vicissituds de la història, el poble armeni és dels que més ha patit persecucions i genocidi. Així, que el monestir de Sant Lazzaro preserva una rica biblioteca, que consta de més de 140.000 volums, com el primer diccionari complet de la llengua armènia, la primera història moderna d’Armènia i la primera traducció de la Bíblia a l’armeni. Custòdia la major col·lecció de còdexs vernacles fora d’orient. Tot va ser realitzat a l’illa pels monjos, que la van convertir en un dels principals centres d’impressió armenis. Armènia va establir la seva pròpia església independent al voltant de l’any 300, diferent de les tradicions catòlica i ortodoxa.  A principis de l’Edat Mitjana, els armenis ja havien establert rutes comercials des del Caucas fins a la península d’Aràbia, la Mediterrània, a Àsia, Etiòpia (encara perdura un barri armeni al centre de la capital, Addis Abeba) i al sud d’Àfrica i son un dels grups religiosos que custodien l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem.

Llibre del Divendres (1512). Venècia. Biblioteca del monestir de San Lazzaro degli Armeni, Venècia. Foto: Khatcherian and Khachatryan

A l’Armènia medieval, es creia que llibres religiosos servien com a intercessors celestials per a aquells implicats amb la creació, el patrocini o la cura dels llibres, els llibres de l’Evangeli es troben entre els manuscrits armenis més sumptuosos. La biblioteca del monestir de Sant Lazzaro degli Armeni custòdia 4.500 valuosos manuscrits il·luminats confeccionats per miniaturistes armenis, grecs i sirians. Es troben entre les millors obres d’art armeni, ja que la “Paraula” ha estat el focus principal de veneració a l’església armènia des de la fundació. L’ordre ho considera el seu millor tresor i alguns estan en exposició pública a la torre en forma de rotonda, anomenada la Sala dels Manuscrits. La seva construcció va ser finançada pel comerciant d’antiguitats armeni de El Caire, Boghos Ispenian i va ser dissenyada pel seu fill Andon Ispenian. Va ser inaugurada el 1970. Els primers i la majoria dels manuscrits il·luminats són còdexs religiosos que daten des del s.VIII.

T’oros Roslin. Evangeliari de T’oros. Nativitat (1262) Walters Museum of Art, Baltimore, Maryland. Foto: WMA

Per a interessats en la miniatura armènia, a més de Sant Lazzaro, es conserven manuscrits il·luminats armenis al Matenadaran (Mesrop Mashtots Institute of Ancient Manuscripts) de Yerevan, la capital de la república d’Armènia, a l’Església Apostòlica d’Armènia de Jerusalem, a la Bibliothèque Nationale de France i a la British Library. Als Estats Units en posseeix una bona col·lecció el John Paul Getty Museum de Los Angeles i Walters Museum of Art de Baltimore que he tingut ocasió de conèixer ja que és la ciutat on visc des de fa anys. Aquest museu exhibeix il·luminacions de T’oros Roslin, considerat el gran miniaturista armeni del s. XIII, l’anomenen el Miquel Àngel d’Armenia. El manuscrit de la imatge superior va ser elaborat a l’escriptorium de Hromkla, en època medieval territori armeni i avui turc, el qual es va convertir en el principal centre artístic d’Armènia sota el govern de Catholicos Constantine I. Hromkla havia estat una possessió d’un croat europeu la dona armènia del qual la va cedir a l’església després de la seva mort. La informació del Walters Museum aporta que Roslin va crear aquest manuscrit per encàrrec del nebot de Constantí, un sacerdot també anomenat Toros. És un dels set manuscrits coneguts que porten la seva signatura i és el més ric de tots, amb 15 miniatures i 67 il·lustracions més petites. El manuscrit va ser apreciat durant molt de temps dins de l’església armènia, tant que la seva il·luminació va servir de model per als mestres armenis, en particular Bargham i el seu fill Mikayel.

T’oros Roslin. Evangeliari de T’oros (1262). El somni de Sant Josep. Walters Museum of Art, Baltimore, Maryland. Foto: WMA

El manuscrit del Walters Museum of Art es va conservar a Sivas (actual Turquia) on va romandre fins a la deportació i genocidi dels armenis pels turcs el 1919. Va acabar a París i deu anys més tard va ser comprat pel magnat ferroviari nord-americà Henry Walters, qui tenia una passió per l’art armeni i tot el bizantí en general. La seva esposa Sadie va donar el manuscrit al Walters Museum el 1935 (imatge supeior). Roslin va introduir una iconografia basada en el seu coneixement de l’art de l’Europa occidental mentre continuava les convencions establertes pels seus predecessors orientals bizantins. El seu estil es caracteritza per una delicadesa de color, un tractament clàssic de les figures i les seves vestimentes, una elegància de línia i una iconografia innovadora: “Les figures de Roslin, externament tranquil·les, reflecteixen l’angoixa espiritual de l’home medieval, les seves ansietats, el seu món interior, els alts i baixos inexplicables de les seves emocions aparentment imperceptibles”, s’escriu a la web del museu.

Toro’s Roslin. Taules del Cànon dels Evangelis de Zeyt’un (1256). Hromkay, Armènia. Getty Museum, Los Angeles, Califòrnia. Foto: Wiki

Els Evangelis de Zeyt’un, destinats a Catholicos Constantine I són l’obra més primerenca de T’oros Roslin i la més reeixida i original. Van ser creats el 1256 a l’escriptorium del castell de Hromklay, ubicat al sud-est de l’actual Turquia, a la vora del riu Èufrates i a tocar el mar Mediterrani; en aquesta època era la seu principal de l’església armenia. Les taules del cànon d’aquest evangeliari (imatge superior) es van separar del manuscrit original en algun moment desconegut durant la 1a Guerra Mundial i en el marc del genocidi armeni perpetrat pels turcs. Les tenia el clergue Khachadur Der Ghazarian que les va donar, després del genocidi, al misioner americà James Lyman per tal que les salvaguardés. Finalment van anar a parar al Getty Museum de Los Angeles. La resta de l’evangeli es va quedar a Armenia i ara es troba a Matenadaran de Yerevan. Les taules del cànon, anomenades també els cànons eusebians, són el sistema de divisió dels quatre evangelis utilitzats entre els temps del primer Cristianisme i l’Edat Mitjana abans que es creessin les divisions en capítols i versets moderns. Les taules proporcionaven una concordança de passatges relacionats que descriuen els mateixos esdeveniments en més d’un dels quatre evangelis. Quasi sempre precedien els propis evangelis. Ocupaven diverses pàgines i es trobaven entre els passatges més elaborats d’un manuscrit il.luminat i els artistes solien utilizar elements arquitectònics com arcs i columnes per a les separacions. És el que va fer Roslin i als seus arcs de ferradura, capitells, arquitraus, entaulaments i columnes hi va afegir una profusa decoració amb elements vegetals i animals i motius de joieria, on demostra una gran capacitat imaginativa; tot plegat transmet una gran vitalitat, amb un repertori iconogràfic molt ampli on va introduir nous motius extrets d’elements europeus, islàmics o fins i tot xinesos. No oblidem que Hromklay va ser una cruïlla de camins a la Mediterrània oriental. Quan s’obria el llibre apareixien les dues composicions gairebé idèntiques en les dues pàgines enfrontades, però, per exemple els ocells de cadascuna de les composicions poden estar posicionats de manera diferent, cosa que dóna la il·lusió de moviment quan es mira d’una pàgina a una altra. L’exuberant decoració, gairebé ofusca el text escrit en l’alfabet armeni, l’erkat’agir

Sargis. Evangeliari. Marc i LLuc (966). Armènia. Walters Museum of Art, Baltimore, Maryland. Foto: WMA

El Walters Museum of Art preserva el manuscrit il.luminat armeni més antic dels que es troben als Estats Units i el cinquè més antic entre els evangeliaris armenis documentats. Va ser encarregat i escrit (i probablmenet pintat) per un clergue anomenat Sargis. El mateix manuscrit descriu l’encàrrec d’aquest còdex “com a decoració i per a l’esplendor de [la] sagrada església i per a plaer de la congregació de Rzner”. Antigament era conegut com l’Evangeli dels Traductors ja que sembla que el text es basava en la traducció original dels evangelis a la llengua armenia durant el s. V i es copia en escriptura erkat’agir. Aquesta paraula és tècnicament un substantiu format per la combinació de les paraules armènies erkat, que significa “ferro”, i gir, que es pot traduir com “escriptura” o “lletres”. Encara que entre els especialistes de la paleografia armènia no hi ha acord sobre el significat exacte de “escriptura o lletres de ferro”, una explicació plausible és que la paraula “ferro” en realitat pot referir-se a una mena de llapis o ploma de ferro que empraven els escrives armenis per traçar les lletres. Tots els els manuscrits en pergamí armenis sobre els llibres de l’evangeli i textos bíblics a partir del s. X estan escrits en erkat’agir, però, els especialistes assumeixen que aquesta escriptura es va utilitzar des dels inicis de l’alfabetització armenia (principis del segle V). L’evangeliari de Sargis, del s. X, està escrits en erkat’agir i les pintures ocupen la pàgina sencera. Segons la web del Walters Museum, els ornaments marginals presenten característiques estilístiques de la il·luminació armènia dels segles X i XI associades al mecenatge no reial.

Etiòpia

Evangeliari de Gunda Gunde (s. XVI). Etiòpia. Walters Museum of Art, Baltimore, Maryland. Foto: Wiki

Etiòpia era un país de cruïlla de cultures i religions, de confluència de rutes comercials, d’aventurers i peregrins, tot plegat ha deixat un bon i valuós llegat obres d’art i d’aquitectura. Influeix la seva situació geogràfica, a la banya de l’est d’Àfrica, històricament tenia accés al mar Roig, al mar Mediterrani, al riu Nil i a l’oceà Índic. És un país que sempre m’ha fascinat, probablement per lectures infantils, documentals, la reina de Saba, l’art. No hi he estat mai ni crec que hi vagi, afortunadament algunes de les millors obres d’art que al llarg dels segles ha produït aquest país, com els manuscrits il.luminats, es poden estudiar i contemplar a museus occidentals i es munten exposicions com és ara Ethiopia at the Crossroads al Walters Museum of Art de Baltimore, la meva ciutat adoptiva. El museu acull una de les col·leccions d’art etíop més extenses fora d’Etiòpia. El motiu es deu al fet que (tal com les miniatures armènies) li agradaven al col.leccionista Henry Walters i les va comprar per a més endavant llegar-les al museu que porta el seu nom i a la ciutat de Baltimore. Però sobretot és gràcies a Gary Vikan, un especialista en art bizantí per formació, ara mateix jubilat, i que va ser un gran director del museu des de 1994 a 2003, el qual, quan només era assistent de direcció, va muntar al museu l’any 1993 una exposició d’art etíop: African Zion: the Sacred Art of Ethiopia. L’objectiu era involucrar les comunitats negres de Baltimore i Washington DC i descendents de la diàspora etíop. L’exposició es va muntar principalment amb obres prestades d’altres institucions, va esdevenir la primera gran exposició d’art etíop als EUA que va recórrer set museus més del país. Va tenir tant d’èxit que des d’aquest moment els col.leccionistes van començar a oferir art etíop antic al Walters Museum i Vikan, ja director, en va comprar per ampliar la col.lecció original. Avui preserva més de 200 obres.

Sensul (s. XVII). Gondar, Etiòpia. Walters Museum of Art, Baltimore, Maryland. Foto: WMA

Una de les obres més característiques de l’art antic d’Etiòpia són els manuscrits il.luminats encadenats que reben el nom de Sensul (de vegades escriuen Sansul). Estan constituïts per fulls de pergamí cosits i plegats a la manera d’un acordió i orientats horitzontalment (imatge superior). Els seus fulls solen estar il·luminats per una cara amb imatges de pàgina sencera, una immediatament després de l’altra, i sovint no tenen text més enllà de simples inscripcions que identifiquin les figures representades. Van aparèixer per primera vegada a Etiòpia a finals del segle XV, i van experimentar una segona florida al segle XVII. La iconografia dels Sensuls es basa en una sèrie de representacions de figures sagrades de sants o la Mare de Déu semblants a icones, o d’escenes narratives extretes de la Bíblia. Sembla que el motiu principal de l’aparició d’aquest tipus de manuscrit il.luminat a Etiòpia és litúrgic. Són com figures sagrades mostrades en sèrie, a cada full canvien els colors i s’hi expressen subtils diferències en els trets facials de cada figura. La historiadora de l’art de la Universitat d’Uppsala, Ewa Balicka-Witakowska, els ha definit com a “lletanies pintades”, sèries cantades sovint en cànon: el Sant Eudald prega per nosaltres, o el que el Senyor tingui pietat de nosaltres de les misses o l’Ora pronobis, etc. De fet, les lletanies tenen un paper molt important en la litúrgia ortodoxa etíop, així com l’experiència i l’evocació d’una processó religiosa, amb creus, icones, ventalls litúrgics, on els clergues s’alineen l’un al costat de l’altre a la vora d’un riu, envoltats de fidels en un acte multitudinari amb càntics i lletanies i moviment de balanceig. Encara es celebren avui, com antany, a diverses ciutats etíops, com és ara la festa de Timkat, la celebració de gener del baptisme de Crist. Pel que fa als colors, estan pintats amb vius colors vermells, grocs i blaus. Cal destacar que l’únic pigment blau que es trobava als manuscrits etíops fins al segle XVIII, era l’indi o l’anyil, que s’extreia d’una planta, la indigofera tinctoria, importada de la Índia. Arribava a Etiòpia en la forma d’unes boles seques que es trituraven i la pols resultant es barrejava amb un adhesiu per pintar. L’indi tant s’utilitzava per dibuixar els cabells grisos i les barbes dels sants més grans com per pintar les túniques blaves dels sants i de la Mare de Déu, era el color que indicava un estatus elevat. Els artistes etíops també van combinar l’indi amb un pigment mineral groc brillant, orpiment, per produir una pintura verda que es coneix amb el seu nom francès: vergaut.

Icona processional plegable en forma de ventall (s.XV). Etiòpia. Walters Museum of Art, Baltimore, Maryland. Foto: WMA

Sembant als sensuls, Etiòpia va inventar una manuscrit únic i insòlit que consta de fulls rectangulars de pergamí plegats com un acordió però que quan es desplega i s’uneix pels dos extrems configura un ventall. En el de la imatge superior s’hi representen 38 figures dempeus de profetes, apòstols i sants col·locats un al costat de l’altre i mirant cap a dins per parelles, fa l’efecte que estan parlant entre ells. La figura de la Mare de Déus apareix als vèrtexs. Cada figura ocupa tot el rectangle i estan emmarcades per vores horitzontals de dissenys abstractes i vegetals. Aquest tipus de sensul sembla que te l’origen a les terres altes cristianes d’Etiòpia, probablement es van produir al monestir de Gunda que disposava d’un escriptorium que va florir a finals del segle XV i principis del XVI i on es van crear alguns dels manuscrits més creatius de la història d’Etiòpia i de la història de l’art i els primers sensuls. Actualment només se’n coneixen cinc d’aquest tipus, quatre es troben a Etiòpia i aquest de la col·lecció del Walters Museum of Art. La historiadora de l’art Marilyn Heldman ha afirmat que aquests ventalls es van crear com a resposta a la necessitat d’icones marianes quan el rei Zä’ra Ya’eqob va instituir la veneració obligatòria de Maria a mitjans del segle XV. De fet, sembla que els objectes en aquest format de ventall es van produir només durant i just després del regnat de Zä’ra Ya’eqob. Són com icones portàtils. Els sensuls i ventalls van permetre que una persona portés múltiples icones simultàniament i desplegar el pergamí per pregar al seu sant favorit quan en sentia necessitat. Un cop plegats es protegien amb una capsa cilindrica de cuir i amb una cinta es podien penjar al coll com un collaret o a qualsevol lloc. De fet, tant l’Església cristiana occidental medieval com l’Església ortodoxa oriental van emprar ventalls litúrgics decoratius durant la missa, amb l’objectiu principal de foragitar les mosques que volaven cap al pa i el vi eucarístics.

Mätre Krestos. Evangeli Etiop (s. XIV). Walters Museum of Art, Baltimore, Maryland

Aquests manuscrits il.luminats son fruit d’un país on el Cristianisme va arrelar molt fort. Després d’Armènia, Etiòpia és el primer país africà i el segon més antic del món que va adoptar el Cristianisme. D’acord amb una llegenda molt assentada al país, el Cristianisme va ser portat a Etiòpia al segle IV per dos devots frares sirians, Frumentious i Aedesius de Tir (l’actual Líban). Van naufragar a la costa de l’actual Eritrea i portats a la cort del rei Ezana a Aksum, on van convertir el rei qui va adoptar el Cristianisme com a religió estatal. Frumentius va esdevenir més tard el primer bisbe d’Etiòpia. Altres fonts expliquen que va ser estudiosos de l’Església ortodoxa Copta d’Alexandria els que van convertir el rei etíop; el que és cert es que des d’Alexandria es va supervisar l’església ortodoxa etíop des del principi i fins a l’any 1959! Al llarg dels segles, es van fundar monestirs com a centres d’aprenentatge encarregats de difondre el coneixement i consolidar tant el poder i la influència de la monarquia com el missatge de l’església ortodoxa etíop, el text dels Evangelis era considerat l’escriptura sacra més important. Per tant, el Cristianisme etíop tradicional forma part de l’Església ortodoxa oriental, però han adoptat algunes tradicions de l’occidental, així com pràctiques jueves com la celebració del shabat, la circumcisió per als nens i les normes dietètiques que es basen en el kosher, sense deixar de banda l’Islam, que és l’altra religió que es practicava a Etiòpia. En tant que un dels regnes cristians més antics, els artistes etíops van produir, a més de manuscrits il.luminats, icones, pintures murals, creus de diverses mides, enquadernacions, tèxtils…  per donar suport a la seva litúrgia. L’evangeli de la imatge superior va ser escrit i il.luminat a Tegray, al nord d’Etiòpia, per l’escrivà Mätre Krestos en la llengua litúrgica oficial d’Etiòpia, el Ge’ez. Segons la web del Walters Museu of Art que l’exhibeix, el més destacat en són les referències a llocs sants de Jerusalem, com el Gòlgota i el Sant Sepulcre, tal com eren al segle VI. El manuscrit sembla, doncs, basat en un exemplar que conté imatges relacionades amb el culte bizantí dels llocs sants. Es considera que aquest evangeliari és un registre clau per entendre el ressorgiment del monaquisme a l’Etiòpia del segle XIV.

Evangeliari de Gunda Gunde. Els reis de l’Orient i els pastors (s. XVI). Etiòpia. Walters Museum of Art, Baltimore, Maryland. Foto: WMA

A la imatge superior, podem veure fulla d’un altre gran evangeliari etíop, escrit també en l’alfabet Ge’ez que conté onze miniatures de pàgina sencera, sis taules de cànons d’elaborada ornamentació. Aquest manuscrit representa l’edat daurada del que s’ha anomenat estil Gunda Gunde, que porta el nom d’un monestir del districte d’Agame. L’estil Gunda Gunde es caracteritza per blocs de color atrevits definits per motius lineals detallats i sovint delicats. Les figures són molt estilitzades i expressives, mentre que les taules de cànon i les vores que l’acompanyen estan plenes d’entrellaçats i formes geomètriques intricades. El manuscrit està excepcionalment ben conservat i és un excel·lent i rar exemple de l’art de la il·luminació etíop realitzat en un dels seus més importants centres artístics.

Evangelis de Zir Ganela (1400-1). Etiòpia. Morgan Library, Nova York. Foto: ML

Entre els manuscrits il.luminats que ens ha llegat Etiòpia destaco el de la imatge superior que em sembla una meravella i que a ulls d’avui sembla modern (de fet no va ser apreciat fins al s.XX). Va ser encarregat per la princesa Zir Ganela per al monestir del qual n’era abadessa. Ganela va decidir entrar a la vida religiosa després d’un matrimoni amb quatre fills. Era néta de l’emperador Amda Seyon I d’Etiòpia (1314-1344), l’heroic guerrer que alguns historiadors consideren que va ser el fundador de l’estat etíop. El manuscrit està abundantment il·luminat amb vint-i-sis miniatures de pàgina sencera. Les seves escenes són molt dinàmiques, realmente sembla que els ocells volin, estan pintades amb colors vius i càlids. Les miniatures etíops, però, presenten problemes ètics des del punt de vista del s. XXI (com tantes altres obres d’art). Alguns dels manuscrits il.luminats que es troben a museus del Regne Unit, sobretot al British Museum, i a col.lecions privades, provenen del saqueig de nombroses d’obres d’art que es va produir com a conseqüència de la batalla de Maqdala que va tenir lloc el de 1868 entre forces britàniques i abissinies i que van guanyar els britànics.

Illes Britàniques

Llibre de Kells (800). Abadia de Kells. Trinity College Library, Dublin

A les illes britàniques els miniaturistes anglesos i irlandesos desenvoluparen molt aviat certes particularitats gràfiques i ornamentals amb composicions que van arribar fins a terres llombardes gràcies a monjos irlandesos que s’hi van establir. Jean Porcher indica: “Sobre una escriptura magníficament decorativa per si mateixa, a Irlanda i Anglaterra es van incrustar les ornamentacions celtes i germàniques que l’orfebreria conreava, completats i enriquits per una il·lustració figurada importada d’Itàlia gràcies als missioners com Teodor, Sant Agustí de Cantorbery i Benet Biscop. Enlloc ni en cap època es va conrear amb tanta passió la grafia pura en homenatge al text sagrat. Disposant dels elements decoratius, motius geomètrics o del regne animal, que l’orfebre insular utilitzava amb els metalls, el pintor els desenvolupa metòdicament, els agrupa, els oposa, capta els seus colors amb un tacte infal·lible, la seva imaginació els mou en tots els sentits sense extraviar-se mai”.

Llibre de Durrow (s. VII). Sant Mateu. Trinity College Library, Dublin. Foto: Wiki

Així doncs, el dibuix de les miniatures angleses i irlandeses conserva l’ordenació que imposen el coure i l’esmalt: “Sorgits de sobte del buit pictòric bàrbar, són el fruit d’una llarga pràctica adquirida fora de el llibre, és a dir, en l’orfebreria. A prop d’aquests pintors nous s’endevina la constant presència de l’orfebre experimentat”, reitera Jean Porcher. Així mateix, cal destacar que els celtes, tenien una preferència per l’abstracte i l’esquematisme i allò estilitzat, no solen reproduir el naturalisme il·lusionista quan pinten arquitectura o figures humanes. Van aplanar les formes i els hi van donar un caire semi-ornamental, en tot cas, les imatges, siguin de persones, animals o de motius florals i geomètrics no van perdre el seu vigor. Van assolir una nova potència en el seu hieratisme pel que fa a les figures humanes. L’historiador francés Henri Pirenne va escriure: “Els manuscrits difosos al segle VII pels irlandesos tindran un caràcter nacional i més bàrbar. En ells es veuran barrejats motius indígenes, d’origen prehistòric, amb elements orientals, aportats per l’art dels gals”.

Llibre d’Armagh (807). Trinity College Library, Dublin. Foto: Wiki

Es celtes irlandesos estimaven els llibres. Per exemple, expliquen les cròniques que un llibre evangèlic molt petit, el Llibre d’Armagh, que només medeix 20 x 15 x 6 cm, escrit en lletra minúscula gaèlica per Ferdomnagh, un escriba de l’abadia d’Armagh, era tan apreciat que l’any 937, Donnchadh, fill de Flan, rei d’Irlanda, va crear un santuari (ja perdut) per albergar el manuscrit (imatge superior). Les inicials del text estan il·luminades amb caps d’animals, ocells, peixos, espirals entrellaçades i trompetes i conté una diminuta miniatura amb els símbols dels 4 evangelistes. L’extraordinari d’aquestes quatre imatges es que hi detectes allò primigeni, en realitat, una de les claus de l’art.

Llibre de Kells. Abadia de Kells (800). Trinity College Library, Dublin. Foto: World History Encyclopedia

Quatre evangeliaris insulars representen les característiques de la minaitura celta i porten el nom de les abadies, a les quals, fins fa poc s’atribuïen sense vacil·lar, hi ha dubtes ara, tot i així es manté el nom: Durrow, Echternach, Lindisfarne i Kells, les seves dates s’escalonen entre 650 i 800. El Llibre de Kells és considerat la peça principal de l’art celta o saxó cristià (imatge superior). Es tracta d’un dels més sumptuosos manuscrits més ricament il·luminats que ha sobreviscut de l’Edat Mitjana i ha estat descrit com el zenit de la cal·ligrafia i la il·luminació occidentals. Conté els quatre evangelis de la Bíblia en llatí. Segons la informació de Trinity College de Dublin, la biblioteca que custodia el llibre, es va confeccionar al voltant de l’any 800 i sembla haver estat creat per tres artistes i quatre escribes. Els investigadors creuen que es va produir originalment en un monestir de l’illa d’Iona, davant de la costa d’Escòcia. Quan Iona va ser atacada pels víkings, els monjos supervivents es van traslladar a un monestir germà, a Kells, Irlanda, i es creu que va ser aquí on es va acabar el manuscrit amb les seves miniatures. El Llibre de Kells va romandre a la ciutat de Kells fins al 1653, quan va ser traslladat a Dublín després que la ciutat patís greus danys durant l’ocupació militar en les guerres del segle XVII.

Llibre de Durrow (650-700). Trinity College Library, Dublin

El Llibre de Durrow mostra molt clarament els motius d’orfebreria en els quals insisteix Porcher, en realitat són formes geomètriques intricades: Escaquers, encasellats, espirals, trenes, llaceries, rombes, zig zags , fullatges enllaçats, greques … els motius estan disposats en franges repetides i diferenciades pels seus colors, que se sobreposen i creen uns efectes molt decoratius, semblen tapissos (imatge superior). Curiosament coincideixen amb els dissenys de les catifes perses i orientals, tant que aquests folis miniats amb formes geomètriques se’ls coneix amb el nom de pàgines-catifa a causa de la similitud amb les catifes perses, suggereixen que l’artista estava familiaritzat amb l’art de diverses cultures diferents, sigui l’oriental, sigui la tradició precristiana de la Tène de l’art celta o de l’Edat del Ferro, que va perdurar en àrees no romanitzades com Escòcia i Irlanda. Són formes decoratives que també es troben en pàgines d’evangeliaris de les zones de les actuals Turquia, Síria i l’Iraq. El Llibre de Durrow s’ha datat entre els anys 650 i 700 i és un dels primers evangeliaris intactes que han sobreviscut a l’Europa Occidental. El monestir de Durrow va ser fundat per Sant Columbus Cille a la fi del segle VI. Al llarg del primer període medieval va ser un important centre cultural i comercial, i el lloc d’enterrament dels reis locals. Encara que no se sap si el manuscrit es va fer a Durrow, sí que hi era al segle XI on va romandre fins a la dècada de 1660, quan va ser adquirit per la Biblioteca del Trinity College de Dublín.

Eadfrith. Evangeliari de Lindisfarne (s. VIII). Sant Mateu. Inicial. British Library, Londres. Foto: Khan Academy

“Un monjo medieval agafa una ploma, feta d’una ploma d’oca, i la submergeix en una rica tinta negra feta de sutge. Assegut en una cadira de fusta d’un escriptorium a Lindisfarne, una illa davant de la costa de Northumberland, a Anglaterra, mira fixament les paraules d’un manuscrit fet a Itàlia. Aquest llibre és el seu exemple, el còdex (un llibre enquadernat, fet amb fulles de paper o pergamí) del qual ha de copiar els Evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan. Durant els propers sis anys, el copiarà en llatí. Il·luminarà el text de l’evangeli amb un teixit d’imatges fantàstiques: serps que es retorcen en nusos o ocells, les formes curvilínies i sobreposades que creen la il·lusió d’una tercera dimensió en la qual l’espectador es pot perdre en la contemplació meditativa”. Així s’imagina la realització de l’Evangeliari Lindisfarne l’especialista en miniatures medievals i renaixentistes de la Georges Mason University, Louisa Woodville, aclamat com un dels manuscrits més espectaculars que ha sobreviscut al món anglosaxó. L’escriba i artista dels intricats dissenys va ser un monjo de Northumbria, Eadfrith, qui més tard, l’any 698, va esdevenir bisbe de l’abadia de Lindisfarne i va romandre en el càrrec fins a la seva mort, el 722. D’altres que van participar a la confecció del manuscrit van ser Æthilwald, l’enquadernador, i Billfrith, el creador del que originalment era un “cofre del tresor” o enquadernació amb joies i metalls preciosos.

Eadfrith. Evangeliari de Lindisfarne (s. VIII). La creu de Sant Joan. British Library. Foto i muntatge: Khan Academy

Lindisfarne té una història semblant a la de Kells. L’any 635, els monjos cristians de l’illa escocesa de Iona van construir un priorat a Lindisfarne. Més de cent cinquanta anys després, el 793, els víkings van atacar i saquejar el monestir, però els supervivents van aconseguir transportar els Evangelis de manera segura a Durham, una ciutat a la costa de Northumbria. El llibre il·luminat inclou cinc pàgines semblants a les pàgines-catifa de Kells; cadascun dels evangelis està introduït per una inicial historiada miniada i hi ha una “miniatura-catifa”, per a cada evangelista. Totes incorporen una gran creu, diferent per a cada evangelista, delineades en vermell sobre un fons d’ornamentació geomètrica profusa que exemplifica l’exuberància i el talent de Eadfrith. Una meticulosa sèrie de nusos i espirals repetitius envolten les creus que si mirem atentament, entre aquestes formes geomètriques, hi apareixen criatures fantàstiques, serps o un dens joc d’ocells apilats com els que pul·lulen sota de la creu de l’Evangeli de Sant Joan (imatge superior). Ocells que s’encrespen i canvien de color: verds, blaus safir, grocs, ocres, dissenys tan semblants a algunes pintures abstractes del segle XX.

Evangeliari d’Echternach (s. VIII). Lleó de Sant Marc. Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: British Library

Es creu que l’Evangeliari d’Echternach va ser realitzat a Lindisfarne i potser per l’autor del Llibre de Durrow encara que són ben diferents. Les sòbries figures i l’ornamentació d’aquest evangeliari trenquen amb la exhuberància dels anteriors llibres il·luminats anglesos. Només conté els quatre símbols evangèlics a pàgina sencera: l’àguila de Joan, el lleó de Marc, l’home alat de Mateu i el bou de Lluc. Com en el Llibre de Durrow, els evangelistes d’Echternach estan representats per símbols en lloc de retrats i enmig de formes geomètriques simples. Destaco el lleó de Sant Marc (imatge superior), per l’habilitat del miniaturista quan situa el lleó rampant en el fons buit entre els enquadraments com si fos una bastida per sostenir-lo, a la vegada que està voltat per tot arreu. L’Evangeliari d’Echternach contè un colofó ​​que indica que el text va ser copiat d’un exemplar que havia estat revisat l’any 558 per Eugippius, abat d’un monestir prop de Nàpols, de manera que es confirma que els mestres de irlandesos i anglosaxons tenien accés a manuscrits del continent; pel que fa a les miniatures combinen els dissenys dels orfebres amb la influència del tipus de figuració que procedia d’Itàlia i d’Orient. S’anomenen d’Echternach perquè es van trobar en aquest monestir de Luxemburg.

Evangeliari d’Echternach (s.VIII). Sant Mateu. Bibliothèque National de France, París

El manuscrit d’Echternach va ser probablement escrit per Sant Willibrord (658-739), un monjo de Northumbria, poc abans de la seva expedició evangèlica a Frisia l’any 690. La missió de Willibrord va ser un èxit notable ja que, nomenat arquebisbe dels Frisons pel Papa Sergi I l’any 695, va establir la seva seu a Utrecht. Tres anys més tard, va fundar el monestir benedictí d’Echternach, a Luxemburg. Willibrord va partir cap al continent des del comtat de Carlow (Irlanda) i és probable que l’acompanyessin escribes i miniaturistes irlandesos amb llibres il.luminats entre el seu equipatge i que ells estiguessin presents durant els primers anys del nou monestir a Echternach. Com veiem els monjos viatjaven molt al continent en tant que missioners, enduent-se alguns dels manuscrits que havien estat produïts en els seus propis escriptoriums. Van usar aquests manuscrits per convertir els vilatans al Cristianisme. Al seu torn, aquests van ser copiats pels monjos del continent, estenent així encara més la influència dels artistes insulars. Aquest evangeliari, com tants altres, són un exemple de manuscrits il·luminats que van servir com a eines didàctiques a través dels llibres litúrgics. S’argumenta que els colors brillants i els dissenys abstractes dels manuscrits celta-saxons, van capturar el misticisme del Cristianisme per als no cristians. A causa de l’analfabetisme, les imatges van ser enormement significatives per a la comprensió del que s’ensenyava. Echternch esdevindrà en un dels centres artístics més influents en la producció de bells manuscrits il·luminats d’estil saxó a l’Europa continental en el seu propi escriptorium, molt reconegut en el seu temps. L’abadia comptava amb moltes figures reals entre els seus benefactors, inclòs Carlemany. Va continuar prosperant fins a la Revolució Francesa, quan es va clausurar i els seus monjos es van dispersar.

França

Saltiri de Sant Lluís (s. XIII). Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Finder Ed facsimil

Tornem a França, deixem enrere l’imperi franc de Carlemany amb seu a Aquisgrà i ens instal·lem, uns segles més tard, a l’illa de França, la regió al voltant de París on neixen les catedrals i l’estil gòtic. Al llarg del XIII, París esdevindrà el principal centre d’il·luminació de manuscrits de tot Europa. A més de la cort, les institucions religioses encarregaven llibres miniats així com estudiants i professors de la Universitat de la Sorbona. Va jugar un paper important la cort de Sant Lluís, el rei de França entre 1226 i 1270, per al qual es van realitzar còdexs sumptuosos com les bíblies moralitzades o el Saltiri de Sant Lluís, un llibre d’oracions personal confeccionat per a un rei conegut per la seva religiositat, per la seva creuada i pel seu decidit patrocini d’obres d’art i arquitectura gòtica. Aquest manuscrit uneix la història bíblica sagrada amb la mitologia d’un rei sant creuat. L’estil de les il·luminacions és un dels millors exemples de l’anomenat gótic radiant, amb fons d’or molt brunyit, una paleta restringida però lluminosa centrada en el blau i el rosa i formes de ritme fluid, amb sinuoses i elegants figures masculines, de cabells arrissats, amb expressions facials benignes i rialleres fins i tot mentres es maten entre ells (imatge superior). Aquest manuscrit va aparèixer a la col·lecció del comte rus Alexis Golovkin, a Moscou, el 1798. El 1818, l’ambaixador de França a Sant Petersburg, el comte de Noailles, el va adquirir del príncep Golitzin, que n’era el propietari, des de on va arribar a la seva seu actual a la Bibliothèque Nationale de France.

Jacques de Besançon. Llibre d’hores de Carles VIII (1494-1497). París. Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: BNE

A començament del segle XIV i durant dos segles més, París continuarà sent el centre principal de manuscrits il·luminats i l’estil de les miniatures anirà evolucionant, els artistes van rebre la influència de la pintura del Trecento italià, que aportava com a novetats un incipient ús de la perspectiva, una major volumetria de les figures i els objectes, una major expressivitat dels personatges, un detallisme extrem i un dibuix pulcre i polit al màxim (imatge superior). Durant l’esplendor de l’estil gòtic internacional es quan amb el patrocini de mecenes com l’esmentat Duc de Berry, es van realitzar alguns dels manuscrits il·luminats medievals més importants, com és ara un altre llibre d’hores, el de Carles VIII.

Jean Fouquet. Llibre d’hores d’Étienne Chevalier (1452-60). Metropolitan Museum of Art, Nova York. Foto: MET

Al segle XV destaquen els llibres il·luminats del també pintor Jean Fouquet, nascut a Tours, que es va formar a París amb el mestre Bedford. Va viatjar a Itàlia, probablement va entrar en contacte i potser va col·laborar amb Fra Angelico que l’influeix en la seva obra. Artista de la cort dels reis Carles VII i Lluís XI va ser molt valorat a la seva época per les seves escenes que aporten una gran informació sobre tot tipus de detalls, i fins i tot retrats esdevenint el pare del retrat en el mitjà de la miniatura. Treballava amb una paleta de colors molt àmplia, amb colors purs i profunds, jugant amb diferents tonalitats, al costat d’uns delicats tocs d’or, tot plegat, proporcionava unes composicions molt refinades. Les seves escenes d’exteriors són gairebé topogràfiques. Ho veiem en l’escena del Llibre d’hores d’Étienne Chevalier, un encàrrec del tresorer de França del mateix nom, on de manera gairebé fotogràfica ens mostra el París medieval, on la catedral de Notre Dame, l’agulla de la Sainte-Chapelle, el pont de Sant-Michel i altres monuments de l’Île de France, inclòs l’Hôtel de Nesle, on se situen les figures, són immediatament reconeixibles (imatge superior).

Jean Fouquet. Les antiquités judaïques (1470). Construcció del temple de Jerusalem. Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Wiki

Jean Fouquet es va atrevir també amb arquitectures imaginàries, com és ara la construcció del temple de Jerusalem que, tot i això, es representa en l’estil gòtic flamíger de l’època (imatge superior). Ocupa els 12 folis que conformen el còdex anomenat Les Antiquités judaïques on dibuixa grans escenaris amb multituds que sorprenentment compleixen amb ordre intern compositiu, fruit d’una mentalitat molt racional. Generalment, Fouquet va adoptar un punt de vista alt que li va permetre abastar una visió més àmplia, tot i que no va ignorar cap detall per nimi que fos. Només cal observar atentament. No se li escapa res. Va imaginar paisatges, decorats antics, que va alternar amb recreacions de la vall del Loire d’on era originari. Les seves miniatures, així com les seves pintures, estaven acuradament pensades per endavant. Les seves composicions es basen en un entramat geomètric exacte de cercles i polígons regulars en simetria amb la disposició de les figures i motius. S’ha comprovat que es servia del número d’or, la proporció àurea.

Evangeliari de Carles d’Angulema (s.XVI). Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: Pinterest

La producció a París va tenir un període d’aturada durant la guerra dels cent anys entre anglesos i francesos quan els anglesos van conquerir la zona de París el 1420 fet que provocarà l’exili i la dispersió dels tallers d’il·luminació, però a l’inici del s. XVI, el Renaixement italià que ja s’havia difós entre els miniaturistes francesos a través de l’obra de Jean Fouquet, es plasmarà en una nova ornamentació, especialment en els enquadraments de les miniatures, que adopta el repertori ornamental renaixentista, amb columnetes, circells i sobretot els grotescos, com és ara l’Evangeliari de Carles d’Angulema en què aquesta influència apareix també en les escenes d’interiors i arquitectures (imatge superior). Destaquen les diferents tonalitats de blau, verd o granats, contrastades amb diversos tons de blanc, aportant una bellesa visual increïble. Una obra confeccionada per almenys cinc miniaturistes per a Carles d’Angulema, fill de Francesc I, el rei renaixentista de França, el que va acollir a la seva cort d’Amboise a Leonardo da Vinci. D’aquest evangeliari ha escrit la historiadora de l’art de la Universitat de Lleida, Josefina Planas: “Només ens queda destacar la primorosa factura d’aquest còdex, cal·ligrafiat amb una acurada escriptura humanística que el converteix en un eloqüent testimoni de la sensibilitat religiosa i artística de la cort francesa, durant el segon quart del segle XVI. Conserva el tast de les lectures íntimes, a l’oratori d’un príncep, amb l’ànim que l’espectador actual gaudeixi contemplant l’ampli repertori d’il·lustracions que el componen i l’essència espiritual que li va donar vida”.

Jean Poyer. Llibre d’hores d’Enric IV (al voltant de 1500). Morgan Library, Nova York. Fotot: ML

París va continuar sent un centre de producció de llibres il·luminats durant el Renaixement que competirà amb altres centres com Tours, com ja ho havia estat en època carolíngia, lloc habitual de residència de la cort des de Lluís XI, on treballaran els millors miniaturistes del moment com és ara Jean Poyer o Jean Bourdichon, en un estil més avançat que el dels seus col·legues parisencs, amb aires plenament renaixentistes. Particularment, Jean Poyer que havia viatjat a Itàlia, va veure les obres de Mantegna i dels Bellini i el van influir completament (imatge superior). Un altre centre se situa a Lió, obert tant a les novetats dels mestres de Tours com als nous aires italians, així com ho havia estat Toulouse, que es va desenvolupar a partir del s. XIV, on hi va haver una important producció de manuscrits jurídics, i Avinyó, on es va instal·lar la cort papal entre 1309 i 1378, període que es va perllongar durant el gran Cisma d’Occident fins al 1418. A partir del s. XVI el llibre il·luminat patirà la invencible competència de l’impremta que acabarà per imprimir els vells manuscrits. Els llibres il·luminats es convertirán en un objecte de luxe reservat i fins i tot en una excentricitat.

Suïssa

Saltiri Auri (s.IX). Stiftsbibliothek, Saint Gallen, Suïssa. Foto: Wiki

Com hem vist, les abadies, els monestirs i les escoles catedralicies van ser els centres que van crear llibres miniats. En moltes ocasions depenia de si l’abat tenia inquietuds intel·lectuals i artístiques o que hi hagués un mecenatge suficient i prou sostingut que permetés crear una escola com les de Reims, Tours, París o a Anglaterra i Irlanda. No obstant això, hi va haver altres abadies que no van ser tan pròsperes i que han deixat manuscrits solts o de menor qualitat, ara repartits per biblioteques i museus de tot el món. Hi va haver una excepció fora de la zona francesa i de les Illes Britàniques: l’abadia de Saint Gallen, a Suïssa, fundada el 612 per Gallen un company del sant irlandès Colombano i durant el regnat de Pipí el Breu, pare de Carlemany, qui va fundar la escola de Saint Gallen en la qual les arts, les lletres i les ciències van florir. Saint Gallen va ser durant molts segles una de les principals abadies de l’orde benedictí a Europa i el seu escriptorium de manuscrits il·luminats va ser tan brillant com els relacionats amb la cort de Carlemany i els seus successors. Avui els seus manuscrits il·luminats s’exhibeixen al públic en l’exquisida biblioteca, la Stiftsbibliothek, que vaig veure en els meus 20 i pocs anys i se’m va gravar de per vida, l’edifici i seus els manuscrits il.luminats. La biblioteca va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1983.

Evangeliari irlandès (s. VIII). Stiftsbibliothek, Saint Gallen, Suïssa. Foto: e.codices

Sota les directrius de l’abat Waldo de Reichenau és quan es van copiar els nombrosíssims manuscrits de Saint Gallen, formant-se així una nodrida biblioteca gràcies als monjos irlandesos i saxons que es van establir a l’abadia per dedicar-se a la còpia de manuscrits, tot i que també hi ha manuscrits il·luminats fets a Irlanda que van viatjar fins a Saint Gallen. No se sap si l’Evangeliari irlandès (imatge superior) va ser fet a Saint Gallen per monjos irlandesos o bé fet a Irlanda i traslladat a Saint Gallen. Està molt ben conservat i de les seves esplèndides miniatures de línia clara i sòlids colors en destaquen les figures i també tots els entrellaçats decoratius que les realcen. Tal com hem vist en els primers manuscrits insulars, hi ha la influència dels treballs d’orfebreria, però també d’altres oficis artesanals com la cistelleria. Tina Bawden, investigadora del Kunsthistorisches Institut de la Freie Universität, ha analitzat els manuscrits i indica que romanen visibles els forats, les petites ruptures, que es produïen en el pergamí quan es perfilava amb punta seca o tinta i, de vegades, línies dibuixades a mà alçada o amb l’ajuda d’una regla (imatge superior). Es tracta d’un disseny molt racional que revela “un domini complet del pensament constructiu”. Aquests entrellaçats tan característics de l’art de la minaitura saxona, posseeixen una estètica determinada que es reconeix de seguida però també serveixen per marcar una pauta de disseny. L’abadia de Saint Gallen va arribar al seu cim artístic quan LLuís el Pietós la va prendre sota la seva protecció, sostraient l’abadia a la jurisdicció el bisbe de Constança.

Saltiri Àuri (s.IX). Stiftsbibliothek, Saint Gallen, Suïssa. Foto: Wiki

Una de les obres més captivadores que custodia és el Saltiri Àuri, probablement començat a França, potser a Soissons, i continuat i acabat en el mateix Saint Gallen. El manuscrit consta de 344 fulls de vitel·la amb quinze profuses il·lustracions de pàgina completa o mitja pàgina elaborades amb un dibuix vigorós i càlids colors, unes composicones naturalistes i molt gràcils d’influència italiana. Aquesta influència es deu al fet que, si bé l’abadia va estar poblada per monjos irlandesos, la seva situació geogràfica, situada entre Itàlia i Baviera, va suposar un contacte amb la miniatura que es desenvolupava més a sud en aquesta època, a Itàlia.

Península ibèrica

Monestir de San Toribio de Liébana, Cantabria. Foto: Wiki

El monestir franciscà de San Toribio de Liébana es troba al cor dels Pics d’Europa, a Cantàbria. Des de Potes s’hi accedeix per una carretera ja asfaltada muntanya amunt i en un petit altiplà s’erigeix ​​el magnífic monestir d’estil gòtic cistercenc que sense necessitat de cap decoració, amb una simple claredat de línies i una sobrietat compositiva, es va aixecar un edifici on només compta la qualitat de l’espai arquitectònic i el bon treball dels picapedrers, el conjunt assoleix una sensació d’un lloc sagrat fins i tot per a no creients. Es va construir en el lloc més propici, amb vistes a la vall en la part assolellada i protegit a la seva esquena per la mola de la serralada que conté una cova santa, habitual en aquests llocs recòndits on la pedra adquireix el mateix sentit de reverència que una imatge. A més, el monestir custodia la Lignum Crucis, que es creu que és el tros de la creu de Crist més gran que encara perdura, segons l’Església Catòlica, si es que encara s’ho creuen. Al costat del monestir es va construir un alberg de pelegrins, el monestir és parada en el camí de Santiago del nord.

Facundus. Beato de Fernando I y Sancha (1047). Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: Minima medievalia

En aquest auster monestir, a finals del s.VIII, quan la seva estructura era encara preromànica (només queda el basament) i s’anomenava San Martín de Liébana, hi va viure un monjo anomenat Beato (725-798 aprox.), que hi va escriure el còdex Comentari a l’Apocalipsi. Pocs segles més tard, durant els segles X, XI i XII, escribes d’escriptoriums de monestirs del regne de Castella-Lleó van copiar els Comentaris del Beato i alguns es van il·luminar profusament amb figures estranyes i impactants, de vius colors i formes exuberants. Lamentablement, la còpia original del manuscrit del Beat de Liébana s’ha perdut, tot i així a totes les còpies manuscrites del Comentari a l’Apocalipsi se les denomina de manera simplificada “Beats de Liébana”.

–Oh! El Beat de Liébana! Això, Adso, és una obra mestra (…) A ningú se li hauria de prohibir consultar aquests llibres amb tota llibertat.

La versió cinematogràfica de la novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa, de Jean-Jacques Annaud, posava aquestes paraules en boca de William de Baskerville, interpretat per Sean Connery. Al costat del seu pupil Adso de Melk, interpretat per Christian Slater, acaba de trobar el Beat de Liébana a l’extraordinària biblioteca del monestir i el fulleja. La càmera enfoca un Beat il·luminat. Es tracta de la reproducció d’alguns folis del Beat de Fernando I i Sancha avui custodiat a la Biblioteca Nacional d’Espanya (imatge superior). És un dels Beats més reconeguts, il·luminat per Facundus, que forma part del conjunt manuscrits dels Comentaris del Beato que, escribes d’escriptoriums de monestirs del regne de Castella-Lleó van copiar i en alguns es van incorporar aquestes sensacionals imatges il·luminades com les del Beat de Fernando I i Sancha. S’han conservat gairebé 40 exemplars de Beats entre còdexs i fragments, 25 estan gairebé complets i 22 contenen miniatures, il·luminats entre finals del s. IX i principis del s. XIII. Per tot el seu contingut simbòlic i artístic, els Beats il·luminats són de caràcter únic per la seva excepcionalitat dins de la miniatura europea, cosa que fa que aquests llibres es trobin entre els còdexs més valuosos de tota l’Edat Mitjana. Els Beats es van convertir en una mena de best-seller medieval. Es van escriure i s’il·luminaren sobre pergamí. Fins al s. IX la majoria es van escriure en lletra visigòtica que després va ser substituïda per la carolina. Són llibres grans, entre 30 x 20 cm fins a 32 x 45 cm i estan repartits per diferents museus, catedrals i biblioteques.

Petrus. Beato de Silos (s. IX). Monestir de Santo Domingo de Silos, Espanya. British Library, Londres

El Beato va ser un personatge important al seu temps. Va combatre la doctrina adopcionista que defensava que Crist, com a home, era fill de Déu, no per naturalesa, sinó per adopció. S’oposà frontalment a l’arquebisbe de Toledo, que era adopcionista, amb el text Apologètic contra Elipando de l’any 785. Se li atribueix, així mateix, l’himne dedicat a l’apòstol Santiago O Dei Verbum, compost entre el 783 i el 788. La història, però, l’ha encimbellat com l’autor, també atribuït, tot sigui dit, de l’esmentat Comentari a l’Apocalipisi que va escriure per condemnar aquesta doctrina i també perquè creia en una imminent fi del món, que anunciava per a l’any 800. El Beato va deixar escrit que l’Apocalipisis era “la clau de tots els llibres”. Pel que fa al context, cal dir que va escriure els seu Comentari a l’Apocalipsi uns 60 o 70 anys després de la invasió musulmana de la Península Ibèrica; encara que el Beato vivia en una de les poques regions de la península ibèrica, Cantàbria, on no van arribar les ràtzies àrabs. Com que se sap molt poc del Beato, s’ha suggerit que emigrés del sud peninsular, tot fugint del control musulmà d’al-Andalus, encara que en els seus escrits es va autodenominar “lebaniego”. Així doncs, les catàstrofes que anuncia l’Apocalipsi es veien personificades a la península ibèrica pel temor de la invasió islàmica i per la fi del regne cristià visigot. El manuscrit del Beato va estar considerat a l’època de la Reconquesta com el més sagrat i venerat dels textos cristians. A més, l’Apocalipsi va ser un text que va exercir veritable pressió entre els cristians que van viure al voltant de l’any 1000, quan es creia que el món s’acabaria, i ja veus…

Oveco. Beato de Valcavado (970). Els quatre genets de l’Apocalipsi. Monestir de Valcavado, Villaires, Espanya. Biblioteca de Santa Cruz, Valladolid

L’Apocalipsi és un dels textos bíblics que més vegades ha estat esmentat al llarg de la història, és enigmàtic, però, sobretot, aterridor. Aquest text de caràcter visionari i metafòric sobre la fi del món, el judici final, amb els quatre cavalls i genets de l’Apocalipsi que provocaran la destrucció del món amb la Guerra, la Fam, la Peste i la Mort, ha permès als pintors i, molt especialment, als dels Beats, crear figures irreals, animals fantàstics i terrorífics, arquitectures insòlites en espais fulgurants; imatges eloqüents que generen un gran dramatisme i que avui qualificaríem gairebé de surrealistes o d’un expressionisme extrem. Els colors prenen gran protagonisme: molt vius, intensos, purs, sense tons neutres, sense clarobscurs, sense barreges, sense transicions de l’un a l’altre. Sovint cobreixen tota la superfície del foli i, fins i tot, les mateixes imatges poden ocupar tota una pàgina o una doble pàgina, de manera que cada miniatura es converteix així en una obra pictòrica autònoma, gairebé que la podríem qualificar d’un quadre autèntic. Encara que les miniatures dels Beats difereixen considerablement entre ells, en la seva elecció i maneig del color, totes despleguen una gamma àmplia per articular contrastos de color. No és estrany que Picasso i Fernand Léger adoressin aquests Beats.

Beato de El Escorial (955). San Millán de la Cogolla. Monestir de San Lorenzo de El Escorial, Espanya. Foto: Wiki

Les miniatures dels Beats són resplendents, d’un atractiu gairebé passional i en paraules d’un dels seus especialistes principals, l’historiador de l’art Joaquín Yarza, de la Universitat de Barcelona, “misterioses i torbadores”. Un altre historiador de l’art ja esmentat, John Gage, considera que els colors més originals del món medieval pertanyen a aquests Beats. Els seus colors són el vermell ocre, el verd fosc, el rosa-malva, el blau fosc, el violeta, el taronja i sobretot el groc, molt brillant, molt intens, específic de la pintura mossàrab, no trobarem altres grocs així fins al Greco al segle XVI; i el negre per remarcar les figures o els ulls. Visualment, aquest groc sembla tenir poca relació amb l’or i, a diferència dels manuscrits irlandesos medievals primerencs, el groc dels quals tira a l’or vell i derivaria en gran part de l’orfebreria, el groc potent dels Beats, procediria, segons John Gage, dels tèxtils, d’aquell joc de punts de fils de colors en un teixit i els seus tints altament desenvolupats al món hispanomusulmà el que hauria influït en el gust dels miniaturistes que els coneixien. Gage va a la font primigènia i ens remet al paràgraf que el mateix Beat de Liébana va escriure als seus comentaris: que el misteri de la Trinitat, “podria entendre’s en termes de la manera com la tela de llana pura sense tenyir estava formada per tres elements, l’ordit, el brunzit i la trama. Però aquesta tela blanca pura sovint s’enfosquia (fuscantur) amb una varietat de tints de colors. Algunes teles somriuen (subrideant) amb vermelló, algunes amb verd, algunes amb groc, algunes amb escarlata, altres amb diferents vermells o negre”. Aquesta és la gamma de colors que, de fet, veiem als Beats que van il·luminar els seus comentaris posteriorment. Val a dir també que la brillantor dels seus colors es deu a l’ús, sobre una base envernissada amb cera, de nous aglutinants, com l’ou o la mel, que permeten obtenir esmalts i tonalitats brillants i lluminoses, com ara satinades. El poder comunicatiu de les imatges era enorme i un autor com Magius que va realitzar el Beat de San Miguel de Escalada (imatge inferior) ho va deixar escrit al colofó: “He representat en pintura formes prodigioses, perquè als coneixedors del judici final els hi infonguin temor a l’adveniment de la fi dels temps”. I alguns realment ho aconsegueixen.

Magius. Beato de Morgan o de San Miguel de Escalada (s. X). Detall. Espanya. Morgan Library, Nova York

Les composicions dels Beats en general són planes, no hi ha perspectiva, es desposseeix el dibuix fins al punt de no conservar més que una esquematització de les figures que són hieràtiques, moltes vegades amagades entre unes vestidures que solen estar molt ressaltades, dissenyades amb formes geomètriques. Com passarà a la pintura romànica, la cara és essencial, els ulls molt oberts condensen la tensió espiritual i les mans molt grans per augmentar el sentit de la pregària, totes les imatges tenen una gran càrrega simbòlica. Les imatges dels Beats tradueixen visualment les històries, és a dir, els passatges de l’Apocalipsi per facilitar-ne la comprensió, si bé, en algun cas, aquestes no fan referència al text bíblic sinó a les explicacions. Text i imatges estan estretament relacionats, tant en la dependència i complementarietat de les seves lectures, com en la composició material dels còdexs. Per tot això, s’accepta que l’arquetip del Beat del s. VIII estava il·luminat. De totes maneres, quan s’estudien a fons, es conclou que els artistes van donar, veritablement, lliure curs a la seva imaginació amb imatges enlluernadores, encara que la iconografia del que significa l’Apocalipsi no la van alterar, és a dir, van ser fidels al que explica Beat de Liébana.

Facundus. Beato de Fernando I y Sancha (1047). Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: Wiki

La còpia dels Beats va ser un fenomen eminentment monacal. Els còdexs es destinaven als monestirs dedicats a la formació de religiosos. Segons la Biblioteca Nacional de Madrid, que conserva el Beat de Fernando I i Sancha (imatge superior), els Beats, “a més de servir per a la comprensió del text apocalípitic, van poder ser una eina per a la pràctica monàstica de la lectio divina, consistent en la lectura, memorització, meditació i contemplació dels textos sagrats. Els Beats serien emprats principalment per a la seva degustació individual de text i imatges. Anotacions cultes en llatí, castellà, portuguès i àrab als marges d’alguns Beats en testimonien l’ús. Alguns expliquen termes llatins, referencien fonts o aporten dades històriques o comentaris crítics sobre passatges; també criden l’atenció del lector i l’orienten en la lectura”. Tradicionalment, s’accepta que el missatge diví de l’Apocalipsi va ser transmès a l’illa de Patmos a Joan, identificat amb l’apòstol Sant Joan i amb l’autor de l’Evangeli que en porta el nom. Es tracta del text més simbòlic i hermètic de la Bíblia, cosa que molt probablement va motivar l’aparició de comentaris que l’interpretessin com els del Beat de Liébana i altres autors. Segons estudiosos de la religió, l’Apocalipsi havia assolit una gran importància al territori hispànic des que el IV Concili de Toledo l’any 633 l’acceptés entre els canònics del Nou Testament, declarant, sota pena d’excomunió, la lectura obligada durant la litúrgia de Pasqua o Pentecosta. Em sembla que encara es llegeix a les misses.

Oveco. Beato de Valcavado (970). La cinquena trompeta: les llagostes. Monestir de Valcavado, Villaires, Espanya. Biblioteca de Santa Cruz, Valladolid

Una de les originalitats de moltes de les pàgines dels Beats és la presentació de les escenes sobre un fons de grans bandes horitzontals de colors, que no corresponen a cap realitat exterior. No es tracta del cel, l’aigua, l’horitzó, el sol o fins i tot per crear efectes de proximitat o distància. Aquestes bandes són vius colors que ocupen tot el camp en el qual es sobreposen les imatges formant un fons irreal. Henri Stierlin ho relaciona amb la policromia sorgida de l’heràldica. L’especialista en manuscrits medievals, Mireille Mentré, explica que es pot parlar d’una “desrealització” de l’espai pel color, o simplement del gust per l’esquematisme, anar a la recerca de l’essencial: “Es tracta de mostrar que alguna cosa està succeint sense distreure’ns, descrivint-nos el lloc on està succeint. Els actors del drama apocalíptic escodrinyen més el que passa en la seva ànima (o en la nostra), amb aquesta fixesa demacrada, arribant de vegades a extasiar-se, desmesurar-se, paralitzar-se”.

Magius. Beato de San Miguel de Escalada (945?). Monestir de Tábara, Zamora. Espanya. Morgan Library, Nova York. Foto: T. Prerrománico

En alguns Beats apareixen també les pàgines-catifa que vèiem a les miniatures irlandeses amb una trama de motius geomètrics, florals, entrellaçats i figures estilitzades. Aquests dissenys geomètrics a vegades responen a un compendi d’arquitectures diverses (foto superior). Aquest tipus de pàgines imiten les enquadernacions de llibres coptes i, de vegades, s’assemblen a catifes perses. “Les figures han de llegir-se segons l’ordre del pensament i no segons l’ordre d’una realitat sensible inclosa en un lloc, temps, espai únic i sintetitzat”, assenyala Mireille Mentré. En termes d’estil aquests Beats solen classificar-se dins del mossàrab per tradició i perquè així es troba en la majoria de les fonts, però com va indicar Joaquín Yarza és completament fals que els Beats fossin obres d’artistes mossàrabs, ja que van ser realitzats en monestirs del regne castellà-lleonès, això sí, en el període de l’art preromànic que se sol denominar també mossàrab (segles X i XI fins a l’arribada del romànic). En tot cas, els especialistes de la Biblioteca Nacional d’Espanya consideren que “les imatges dels Beats van ser reinterpretades iconogràficament per evocar les circumstàncies històriques que vivia la cristiandat. Algunes semblen recordar la presència islàmica a la península ibèrica, i assimilen el mal de l’Apocalipsi amb la religió invasora”.

Facundus. Beato de Fernando I y Sancha (1047). Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: BNE

Ho corrobora Stierlin quan puntualitza que en aquests Beats “mossàrabs” no és possible parlar exclusivament de fonts islàmiques, exceptuant l’arquitectura, perque apareixen edificis amb els arcs de ferradura característics d’aquest estil i alguns accessoris com els instruments de música. També s’han volgut buscar fonts en l’Antiguitat, Irlanda, l’Egipte copte, Pèrsia, Bizanci i, efectivament, en el món islàmic tan present en el territori. Cert que alguns entrellaçats estan inspirats en les miniatures anglo-irlandeses, que hi ha perspectives típiques dels mosaics romans, animals fantàstics de la Pèrsia Sassànida, però no passem per alt l’originalitat i la pròpia imaginació dels artistes. Els miniaturistes dels Beats van crear una imatges molt personals. En tot cas, estic d’acord amb Stierlin que aquestes miniatures no són un receptacle d’influències, sinó que “fusionen totes aquestes filiacions des de la Antiguitat a l’Edat Mitjana amb peces úniques capaces de traduir en imatges les grans obres cristianes, com l’Apocalipsi”. I no obviar la recerca de la pròpia satisfacció estètica del miniaturista. I a nivell iconogràfic “quan tracen la imatge humana no volen pintar tal home determinat sinó, en canvi, tot home com a criatura de Déu, a la qual cosa recorren a un univers de signes que converteixen en símbols”.

Martinus. Beato del Burgo de Osma (1086). Catedral del Burgo de Osma, Sòria, Espanya. Foto: T. Prerrománico

Hi ha Beats que ja poden considerar-se plenament romànics encara que s’escriguin en la lletra visigòtica de la fase anterior, com l’elaborat per Martinus, custodiat a la catedral del Burgo de Osma (imatge superior). Jean-Luc Monneret ho descriu bé: “Tot i que encara conserva les arcuacions de ferradura en la representació d’elements arquitectònics, en el Beat del Burgo d’Osma ja s’han substituït els personatges mossàrabs per cortesans segons els usos del segle XI. Les cares tenen llargs nassos convexos, amb ulls subratllats, galtes clapejades i els braços són molt llargs, amb una estreta unió amb les espatlles, es presenten habitualment un o dos dits estesos, també molt llargs. Els plecs de les vestidures perden abstracció, deixant pas a les imatges racionalistes i naturalistes que signifiquen un gran canvi en la forma de presentació del missatge apocalíptic, però conservant el mateix gust especial de tots els seus antecessors”. Les miniatures són de gran qualitat i expressivitat i els colors opacs, en tons blau fosc i vermell així com grocs, verds i porpra, tenen una gran força.

Magius/Emeterio. Beato de Tábara (968-970). Monestir de Tábara, Zamora, Espanya. Archivo Histórico Nacional, Madrid. Foto: AHN

Hi ha il·luminacions de Beats que són d’artistes anònims, d’altres no. Emeterio, “durant tres mesos es va asseure una mica encorbat i amb tot el seu vigor va posar a prova la ploma” per compondre el Beat de Tábara que va il·luminar la torre del seu monestir (imatge superior); es tracta d’un dels autors coneguts de Beats que va ser deixeble del més afamat Magius i el va ajudar Senior. Altres coneguts són Oveco, de Valcavado; Facundo de Fernando I i Sancha; Egea, de Lorvao; Sancius, de Fanlo; o Dominico, Munnio i Petrus, de Silos i una dona, Ende, la pintora del Beat de Girona. Maio o Magius d’Escalada, a qui l’historiador de l’art Manuel Gómez-Moreno, un dels primers que va estudiar a fons els Beats, el va considerar “l’inventor probable de la ingent sèrie de còdexs del Beat”, i qui encara és avui protagonista, rivalitzant fins i tot en autoria amb el mateix Beat de Liébana. “Els Beats ens arrosseguen cap a un món misteriós, inquietant, ple d’horrors i d’amenaces”. Són “evocadors d’una emoció nova i d’un ideal, antítesi del classicisme”.

Ende i Emeterio. Beat de Girona (970). Monestir de Tábara, Zamora, Espanya. Catedral de Girona, Catalunya. Foto: Andalan

El famós Beat de Girona seria l’únic que se sap que va ser elaborat per una dona, Ende, en col·laboració amb el monjo Emeterio al segle X. Té 114 miniatures (algunes de elles a tota pàgina i fins i tot doble pàgina) i és considerat un dels de més qualitat artística. La pintora va demostrar tenir un gran coneixement i domini dels temes la qual cosa fa pensar que la seva formació, amb tota probabilitat, va tenir lloc en un monestir, llavors seria una monja. Incorpora nous temes i pel que fa a l’estil dibuixa imatges que ja preludien el romànic, les figures són més naturalistes, esveltes, i es pot apreciar una certa sensació de perspectiva i volum, per exemple, en els plecs de les vestidures. La tasca d’il·luminar possiblement es va dur a terme al monestir de Tábara (Zamora) i va arribar a Girona un segle més tard. Atès que el monestir de Tábara va ser destruït per Almanzor l’any 988, sembla possible que hagués arribat abans d’aquestes dates a algun monestir català en un intercanvi de manuscrits, que eren tan habituals en aquesta època, on va romandre fins que va ser donat el 1078, sembla ser que a través d’un testament, a la catedral de Girona. Conté una miniatura que em sembla extraordiaria: una dona muntada en una animal fantàstic, un cavall vermell amb cua de serp i que porta una calze. La representació de l’arbre de copa rodona recorda models artístics musulmans (imatge superior).

Beat de La Seu d’Urgell. (975). Monasterio de Valcavado, Espanya. Museu Diocesà, La Seu d’Urgell, Catalunya

Alguns beats han tingut les seves històries com el de la Seu d’Urgell. Encara que ha pres el nom d’aquesta ciutat catalana probablement es deuria elaborar al monestir de Valcavado (Lleó). S’havia guardat a la Catedral de La Seu d’Urgell durant gairebé mil anys, fins que va ser robat el 1996 del Museu Diocesà i recuperat gairebé íntegre -només li falta un foli- 4 mesos després. Segons llegeixo a la premsa de l’època, la policia el va trobar en un armari de la clínica d’un psiquiatre a València, perfectament embolicat i dins de la funda d’un ordinador portàtil. L’obra, el valor de la qual rondava al voltant dels 20 milions d’euros al mercat negre, va ser sostreta després de reduir a l’encarregada del museu amb un aerosol paralitzant. Deu persones van ser detingudes per la seva implicació en el robatori, entre elles el psiquiatra valencià- va complir un any de presó- i el cervell de la trama, Gilbert J. Ollier, un francès que va fugir poc després de la presó i no se n’ha sabut mai més res d’ell. Quan el van detenir va assegurar haver robat el manuscrit per a protegir-lo.

Beat de La Seu d’Urgell (975). Presa de Jerusalem por Nabucodonosor. Monestir de Valcavado, Espanya. Museu Diocesà, La Seu d’Urgell, Catalunya

El Beat de La Seu d’Urgell consta de 90 il·lustracions. Els colors són vius però en aquest Beat, la línia adquireix una importància fonamental. El seu autor és un grafista nat en què les figures tenen un cànon més allargat del que és habitual a la miniatura mossàrab/preromànica la qual cosa genera unes imatges amb una sensació de verticalitat molt curiosa que porta als límits l’esquematització. “Es centra l’interès iconogràfic en les línies paral·leles que reforcen la sensació d’esveltesa de les figures, produint un estrany efecte visual, no exempt d’una bellesa molt especial, en composicions de caràcter absolutament pla”, llegeixo al web Turismo prerománico. Com en els altres Beats les seves imatges són de gran interès per conèixer els costums de la societat de la seva època, ja que en elles tant els personatges com aixovars, mobiliari, objectes quotidians i edificis es representen tal com eren en l’alta Edat Mitjana hispànica. També en les imatges de guerra, tal com l’escena de la presa de Jerusalem per Nabucodonosor (imatge superior), on es plasmen vestimentes i armes -cavalcadures, arcs, fletxes, llances, escuts i espases- heretades de l’Espanya visigoda. D’altra banda, els edificis representats corresponen a dissenys semblants als monuments mossàrabs que han arribat fins a nosaltres, destacant l’ús de l’arc de ferradura en tots els casos.

Beato de San Andrés Arroyo. (s. XIII). Monestir de San Pedro de Cardeña, Burgos. Espanya. Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Wiki

A finals d’Edat Mitjana, els Beats van deixar de copiar-se i van caure en desús. Les imatges resultaven llunyanes al naturalisme gòtic i molts es van fer fins i tot il·legibles, especialment els més antics escrits en lletra visigòtica. Alguns Beats van ser desmembrats i el seu valuós pergamí reutilitzat com a material d’enquadernació. Els Beats van entrar a la història de l’art molt aviat ja que es va valorar tota la seva esplendor visual i el seu simbolisme. Aleshores erudits, bibliòfils i col·leccionistes van començar a demanar la seva impressió i, a principis del segle XX, les seves expressives, acolorides i estranyes imatges amb què explicaven l’Apocalipsi i altres textos religiosos es van multiplicar. El desenvolupament de les tècniques de reproducció va propiciar una forta demanda de manuscrits medievals amb imatges i d’aquí, les edicions facsímils i el col·leccionisme dels “quasi-originals”. Tots els Beats tenen els seus facsímils. La digitalització ha permès la seva consulta, aconseguint detalls que de vegades resultaven invisibles a primera vista i fent-los accessibles a tothom. Avui es reconeixen com a obres de valor excepcional per la singularitat i expressivitat de les seves il·luminacions.

Bíblies il.luminades

Florencio. Bíblia visigòtica de San Isidoro de León (960). Monestir de Valeránica, Burgos, Espanya. Museo de San Isidoro, León, Espanya. Foto: MSI

Als monestirs hispànics també s’hi van il·lustrar belles bíblies en la mateixa època que els Beats. Es destaca la bíblia visigòtica/mossàrab de San Isidoro de León que va ser escrita pel prevere Sancho i decorada pel miniaturista Florencio. És una de les cinc Bíblies completes que es conserven al món d’aquest període. Consta de 514 folis de pergamí en molt bon estat de conservació. Està escrita amb lletra minúscula visigòtica i conté més d’un centenar de miniatures historiades que ens mostren episodis de l’Antic Testament, i el més interessant: mostra com era la vida de la Hispània cristiana del s. X: arquitectura, mobiliari, indumentària, elements de culte, armes, flora i fauna. Va ser realitzada per mossàrabs emigrats del sud (Al-Andalus) durant el període de repoblació del segle X. Miniaturistes convertits als cristianisme que mantenien tradicions artístiques musulmanes. Procedeix de l’escriptorium del monestir de Valeránica, avui Berlanga (Burgos). Se suposa que va arribar a Lleó a través del monestir mossàrab de San Miguel de Escalada i d’aquí a San Isidoro on es conserva. Florencio, l’artista, que es va confessar foraster, va desenvolupar la seva tasca en ambients mossàrabs, però està influït per les maneres carolíngies. Els colors són exquisits. Vermells, or, grocs, verds, blaus, blancs componen les seves històries amb tot tipus de llaços, orles, flors i lletres capitulars.

Bíblia de Burgos (1190-1200). Monestir de San Pedro de Cardeña o el de las Huelgas, Burgos. Biblioteca de Burgos, Espanya

S’han conservat nombrosos còdexs religiosos dins de l’estil romànic en els segles XI, XII i XIII. El seu increment és conseqüència de la riquesa econòmica que s’obté de les pàries dels regnes taifes, de l’augment de riquesa de la noblesa i la secularització del clergat. La Bíblia de Burgos és una altra mostra de miniatures hispàniques d’alta qualitat expressiva. Segons Joaquín Yarza, «és la més excepcional de totes les escenes bíbliques castellanes romàniques, i constitueix un unicum de la miniatura romànica europea». El dibuix és d’una gran perfecció, els cossos nus són representats de manera gairebé expresionista, el arbres recorden l’atauric musulmà. La bíblia va arribar a Burgos a l’època de la desamortització, el 1870, però no es coneix el seu recorregut; es creu que es va confeccionar a l’scriptorium del monestir de Cardeña, tot i que el paleògraf Manuel Zabalza creu que va ser en el de Las Huelgas, a Burgos.

Biblia de Ávila (s. XII). Arca de Noé. Catedral d’Àvila, Espanya. Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto: BNE

La Biblia de Ávila va ser il·luminada al nord d’Itàlia, al s. XII, i traslladada i completada probablement ja a Àvila el mateix segle. Conté nombroses inicials amb motius geomètrics i entrellaçats de fi dibuix i escenes diverses. Per exemple, la de l’Arca de Noè (imatge superior) permet veure el tipus d’arquitectura de l’època a través de l’estructura de l’arca. Recorda els Beats. Ara custodiada a la Biblioteca Nacional de España, el 2016 va ser reclamada per l’arxiu diocesà d’Àvila juntament amb centenars de documents que la diòcesi reclama des de fa anys. Segons la documentació que hi ha al Bisbat, la Biblia de Ávila és propietat del Capítol de la Catedral, on va estar fins que el 1869, va ser encautada, així com altres documents, pel decret de confiscació dels arxius, biblioteques i col·leccions d’art, en poder de catedrals, monestirs i ordres militars dins de la “Desamortització de Madoz” i va passar a ser propietat de l’Estat juntament amb altres 400 pergamins i còdexs de la catedral. Des de llavors són custodiats per la Biblioteca Nacional d’Espanya.

Bíblia de Ripoll (s.XI). Monestir de Ripoll, Catalunya. Biblioteca Apostòlica Vaticana, Ciutat del Vaticà.

El monestir de Ripoll va ser un centre cultural de primera magnitud a l’Edat Mitjana. El seu cèlebre escriptorium va produir nombrosos manuscrits i miniatures, sobretot sota l’impuls de l’Abat Oliba, qui va ser abat de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, fundador de l’abadia de Montserrat, bisbe de Vic i el personatge més important del territori que ara és Catalunya a l’any 1000 en l’àmbit polític, religiós i cultural. Oliba va fomentar les relacions amb monestirs francesos i italians dels quals es van rebre manuscrits que van servir com a inspiració per als miniaturistes de Ripoll. Es van confeccionar tres importants bíblies a l’scriptorium del cenobi: la de Ripoll, la de Sant Pere de Rodes i una altra desapareguda, sembla que corresponen a un únic projecte de l’abat Oliba. Van constituir el fons d’imatges per a la pintura i l’escultura romàniques a Catalunya, de fet, van inspirar la iconografia del cèlebre pòrtic de pedra del monestir de Ripoll.

Bíblia de Ripoll (s. XI). Monestir de Ripoll, Catalunya. Biblioteca Apostòlica Vaticana, Ciutat del Vaticà. Foto: Catalonia Today

L’iconografia d’aquestes bíblies no es poden considerar en sentit estricte com romàniques, sinó de tradició carolíngia i estan molt allunyades de la tradició mossàrab dels Beats castellanolleonesos de l’època. Segons el web de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: “El monjo Guifré va ser l’únic copista de les Bíblies, el principal il·lustrador era, tal com els historiadors l’han definit, un dibuixant d’estil impressionista. Amb un estil molt diferent, trobem el tercer monjo que participa en la Bíblia. Se l’identifica clarament gràcies a una característica peculiar: tenia per costum fer les cares rodones, una mica plenes i utilitzava eines com el compàs i el tiralínies per traçar circumferències i línies rectes”. La Bíblia de Ripoll és de grans dimensions i per l’època va ser d’alt cost, s’ha calculat que s’hauria utilitzat una pell d’ovella per a cada un dels seus folis dobles, així que la seva confecció va suposar el sacrifici d’unes 233 ovelles, una despesa molt significativa per a un monestir d’aquella època i se’n van fer tres. La Bíblia de Ripoll va ser traslladada a Marsella pels monjos del monestir de Sant Víctor quan les dues abadies es van unir l’any 1070. Finalment, ja al segle XVII, el manuscrit il.luminat va anar a parar al Vaticà gràcies a un nebot del papa Pau V.

Bíblia de Sant Pere de Rodes (1010-25). Historia de Moisés. Monestir de Ripoll, Catalunya. Bibliothèque Nationale de France, París

La bíblia de Sant Pere de Rodes va ser un regal de l’abat Oliba per al monestir del mateix nom amb motiu de la consagració de la seva església monàstica (1022). Va ser robada al segle XVII pel mariscal francès Noailles durant l’espoli del monestir, i venuda posteriorment al rei Lluís XV. Segons el web de Patrimoni Cultural de la Generalitat, “originalment tenia un total de 566 folis que, ja al segle XVIII i en mans dels francesos, es va dividir en quatre volums. La riquesa artística de les seves miniatures és important per si mateixa però, sobretot, com la de Ripoll, per la gran influència que va tenir a l’hora d’inspirar la pintura i l’escultura romàniques”. Els historiadors de l’art donen per fet que les il·lustracions d’aquesta bíblia van inspirar un fresc de la Crucifixió de Crist del claustre de Sant Pere de Rodes i alguns dels seus capitells historiats (avui al Museu de Cluny de París) i escenes de la magnífica portalada de Ripoll. Encara que la seva major part es va il·lustrar a Ripoll, sembla que alguns manuscrits van ser il·luminats a Sant Pere de Rodes.

Abraham Cresques. Atles Català (1375). Bibliothèque Nationale de France, París. Foto: Wiki

Tornem a casa, a la Mediterrània amb l’Atles Català, atribuït al cartògraf i geògraf jueu mallorquí Abraham Cresques, on s’explica que de Sarai partien les caravanes de mercaders en direcció a Catay (Xina). La denominació que rep aquest exemplar cartogràfic –Atles Català– es deu al fet que està escrita en llengua catalana. Escrit i il·luminat el 1375, exhibeix una enorme quantitat de coneixements geogràfics i cartògrafics, nautics, arquitectònics i etnogràfics. El seu creador ens ofereix en abundants notícies de la conca mediterrània i el que impressiona és que n’aporta també del continent asiàtic i ben precises, zones transitades per comerciants, pelegrins, guerrers i mariners. Cresques és un miniaturista genial. Segons Agustín Hernando, professor de Geografia de la Universitat de Barcelona, “sap plasmar la realitat mitjançant els precisos traços que contemplem en les imatges que dissenya, reflectint els seus dibuixos els atributs imaginats dels diversos escenaris. A més de dominar l’art del dibuix de mapes, el seu talent el porta a enriquir-les amb la presència de multitud de notícies geogràfiques, gràfiques i literàries”. L’Atles Català ens mostra com un jueu mallorquí del s. XIV, amb l’ajuda del seu fill Jefuda, va poder tenir accés a aquesta quantitat d’informació i com coneixia el món mediterrà. Se suposa que els Cresques estaven relacionats amb la nàutica, l’experiència i la pràctica marinera, o bé a causa de viatges personals o més probablement a causa del fet que van saber interpretar molt bé allò que els explicaven els viatgers. És un, més o menys fiable, mapamundi medieval. Aquest Atles Català, seria un intent reeixit de plasmar el que ara anomenem globalització, en realitat resumeix el millor del medi artístic de la miniatura, mestratge tècnic, imaginació i fabulació.

Àngels Ferrer i Ballester

Dedico aquest assaig a la meva estimada i recordada tieta Maria Dolors Ferrer i Font in memoriam que creia en Sant Eudald, patró de Ripoll, a qui li posava un ciri i li pregava que protegís a tots els seus nebots i la seva neboda. Mai no oblidaré la teva simpatia natural i bonhomia i com ens rèiem de tot. Amb tu se’n van anar bona part dels anys feliços de la meva infància i llarga joventut.

Dóno les gràcies a l’amiga Marie-Pierre Piquemal de Foix per haver-me parlat de Le Livre de la Chasse de Gaston Phébus.

Fonts consultades:

Jean Porcher. El Imperio Carolingio. Madrid: Aguilar, 1968. Colecció dirigida por André Malraux

Jean Porcher. La Europa de las invasiones. Madrid: Aguilar, 1968. Colecció dirigida por André Malraux

Javier Docampo/Samuel Gras. Libro de Horas de Carlos V. Biblioteca Nacional de España

Henri Stierlin. Los beatos de Liébana y el arte Mozárabe. Madrid:  Editorial Nacional

John Gage. Color and Culture. Bulfinch press book. London, 1993

Las edades del hombre. Libros y documentos en la iglesia de Castilla y León. Burgos, 1990

Henri Pirenne. Mahoma y Carlomagno. Madrid: Alianza, 1979

Luis Puelles Romero. El asalto a la belleza. En torno a una estética de lo grotesco. Madrid: Maia ediciones, 2019

Exposicions:

Luces del Norte. Biblioteca Nacional de España, Madrid, 2021

Beato de Liébana. La fortuna del Códice de Fernando I y Sancha. Biblioteca Nacional de España, Madrid, 2023

Ethiopia at the Crossroads. Walters Museum of Art, Baltimore, 2023

Webs:

http://reposiprog.blogspot.com/2015/05/5-txt-actividades-manuscritos.html

La miniatura carolingia. Por: Virginia Seguí

http://alenarterevista.net/la-miniatura-carolingia-por-virginia-segui/embed/#?secret=Ld2UijYGCF#?secret=2RPzXa6dJ9

British Library, Morgan Library, Bibliothèque Nationale de France, Biblioteca Nacional de España, Metropolitan Museum of Art, Walters Museum of Art, Getty Museum, Trinity College (Dublin), Turismo preromanico, Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, Atlas Catalán/Agustín Hernando, History of Armenia.