El vidre i el vitrall: un art mineral del foc i de la llum (1)

Image result for museu del modernisme catala images

Museus recomanats:

Musée de l’histoire du verre et du vitrail. Gordes-Vaucluse, Porvença, França

Louis Comfort Tiffany, The Charles Hosmer Morse Museum of American Art. Winter Park, Florida, Estats Units.

El Musée de l’histoire du verre et du vitrail de Gordes-Vauclause, a França, fa un recorregut per la història del vidre i del vitrall a través de peces preservades al llarg de la història i que han estat utilitzades com a objetes utilitaris, religiosos, ornamentals o científics. Un itinerari pedagògic per veure com es treballaven les diferents tècniques del vidre: el modelat, el bufat i l’esmaltat, entre d’altres, i la creació de vitralls, al costat dels aparells que van permetre els successius avenços tecnològics que, amb les noves combinacions dels components químics, van possibilitar tota mena de colors, formes i textures.

Related image
Musée de l’histoire du verre et du vitrail. Gordes-Vaucluse, França

 

El Musée de la histoire du verre et du vitrail (només obert a l’estiu) és privat i va ser fundat per Frédérique Duran l’any 1975 amb els fons de la seva pròpia col·lecció. Té l’encant d’un museu anticuat, una mica decrèpit, situat al mig d’un bosc, res a veure amb una instal·lació museogràfica actual, tot i que és molt il·lustratiu. La mateixa Frédérique Duran va ser una artista del vidre i les seves obres s’han instal·lat a l’exterior del museu.

Image result for musee du verre et du vitrail gordes images
Frédérique Duran. Musée de l’histoire du verre et du vitrail. Gordes-Vaucluse (França)

 

El segon museu sobre l’art del vidre del qual recomano la visita exhibeix bona part de l’obra del nord-americà Louis Comfort Tiffany, encara que hi ha obra seva a molts altres museus, principalment, en el Metropolitan Museum de Nova York o a l’Evergreen Museum de Baltimore, així com a nombroses col·leccions privades. En aquest article prenc com a punt de partida i referència el museu de Gordes per resumir (assumeixo que de manera incompleta per la magnitut de tot plegat), la trajectòria de l’art/artesania del vidre i del vitrall en els seus moments més àlgids; mentre que a partir del museu de Florida em centro en la figura del geni creatiu de l’art del vidre que fou Louis Comfort Tiffany.

Què és el vidre?

Els vidres naturals són roques metamòrfiques ígnies llançades per erupcions volcàniques. La seva composició química se centra en dos elements: quars o silici pur i feldspat o silicat doble d’alumini i de potassi. El quars o cristall de roca, que és un òxid compost de silici, incolor, pràcticament pur, cristal·litza en prismes i serveix per a la fabricació de vidre i cristall.

Image result for cuarzo o silicio puro images

Quars

Altres exemples de vidres naturals són l’ametista, una varietat de quars, de color violeta; la calcedònia un òxid que és pur silici d’estructura microcristal·lina; l’àgata, que en realitat és un varietat de la calcedònia que es troba en les cavitats de lava sota la forma de “amígdales” i que presenta múltiples formes i colors; l’obsidiana, que és un mineraloide de vidre volcànic, brillant, negre, gris o marró, de textura vidriosa, de fractura concoidea com el vidre; el citrí, el jaspi, l’ull de tigre, l’aventurina, la cornalina, etc., més quars de diferentes tonalitats.

Related image

 

El vidre, quan no és natural, és el primer material de síntesi creat per l’home. Material únic on l’aspecte, l’estructura i la utilització té poca semblança amb els seus components, ja que el material és mal·leable. El vidre, doncs, és producte de la barreja en calent de sorra silícia i òxids metàl·lics secs polvoritzats o granulats.

Els primers objectes de vidre

A causa de la seva fragilitat pocs objectes de vidre de l’antiguitat han aguantat el pas del temps. Tot i això, l’aparició del vidrat es remunta a Mesopotàmia, al V mil·lenni, en el període de l’Obeid, on s’ha trobat pasta de vidre en diferents jaciments arqueològics. Així mateix, s’han pogut reconstruir els forns de vidre mesopotàmics gràcies a la informació apareguda en escriptura cuneïforme a les tauletes d’argila. En els textos de la 3a dinastia d’Ur es descriuen inventaris de materials i estris necessaris per a la fabricació de vidre i com s’elabora. En tauletes de la biblioteca d’Asurbanipal (668-627) a.C., trobades a les ruïnes del seu palau de Nínive, la majoria guardades al British Museum, s’explica que s’utilitza pasta de vidre per als murs del palau i per imitar les pedres precioses. El vidre es podria haver descobert per casualitat.

Frédérique Duran i Mireille Godefroy, en el seu llibre De la poussière a la lumière, proposen que l’home mesopotàmic, tot buscant or i coure i altres minerals com el plom o la cuprita, es va trobar amb el quars i els minerals que serveixen per fabricar vidre com l’alabastre, el lapislàtzuli o els ja esmentats obsidiana, calcedònia i àgata. Altres autors creuen que es podia haver filtrat sorra calcària i minerals a l’interior dels forns en els quals es coïa el fang i que al combinar-se van provocar el vidrat de la superfície de les peces ceràmiques.

Image result for las puertas de ishtar berlin museo images

Les portes d’Ishtar (576 a.C). Pergamonmuseum, Berlín

En el II mil·lenni ja es procedeix a una fabricació de vidre a gran escala a Assíria i Babilònia. La ceràmica vidrada o esmaltada culmina amb les Portes d’Ishtar de Babilònia, construïdes l’any 576 a.C. per Nabucodonosor II. Són de tova recoberta per ceràmica vidrada i deu el seu color blau al lapislàtzuli. Estan instal.lades al Pergamonmuseum de Berlín i el seu encarcerament dins del museu no evita l’impacte que causen.

Egipte

A l’Egipte del IV mil·lenni a.C. ja s’elaborava pasta de vidre esmaltada de color verd i blau que apareix al costat de forns de ceràmica. D’aquí, que es considera que els egipcis van conèixer molt aviat el vidre però van treballar només el modelat. Dins d’un motlle de terra cuita l’artesà el modelava en estat pastós contra les parets del mateix motlle i contreia la pasta perquè en prengués la forma. Després la polia per abrasió. N’és un exemple un vas trobat intacte que correspon a l’època de Tuthmosis III.

Image result for vidrio egipcio
Gerro vidriat. época de Tuthmosis III. Egipte
S’han desxifrat inscripcions que es refereixen al quars i a l’abundància de pedreres de pedra calcària i natró -sal blanca que es presenta a Egipte sota la forma de cristalls monoclínics- en els dipòsits de sal de les llacunes desèrtiques de Wadi Natrum (més tard explotades també pels romans per a la preparació de vidre). La que es considera la més antiga fàbrica de vidre, entesa com a tal, data del segle XIII a.C. i s’ha excavat a Qantir, al Delta del Nil; es tracta de l’antiga ciutat de Pi-Ramsès, fundada per Ramsès II, on s’han identificat els materials necessaris per a la elaboració d’aquesta matèria.
Related image
Pectoral de Tutankamon (1354 a.C). Museu d’Antiguitats Egípcies. El Caire
Els pocs objectes de vidre que no s’han trencat i que han arribat fins als nostres dies, tant a Mesopotàmia com a Egipte, són petits recipients destinats a ungüents o perfums, amulets, joies, gerros i vaixella. El més significatiu és que l’artesà egipci va utilitzar el vidre esmaltat com a substitut de les pedres precioses, és a dir, les imitava, les incrustava en or i les disposava damunt de sarcòfags. El pectoral de Tutankamon (1345 a.C) és un exemple primerenc d’esmalt closionné, amb lapislàtzuli, cornalina i turquesa. La producció de vidre va declinar amb la dinastia XVIII i va desaparèixer sobre l’any 1000 a.C., que correspon amb la fi del Nou Imperi.
Related image

Vidre blau egipci

Amb els Ptolomeus reneix la fabricació d’aquest material amb la fundació d’Alexandria. El geògraf i historiador grec Estrabó (21 a.C- 25 d.C) va anomenar Alexandria “la terra vidrificable”. Disposaren la pasta de vidre damunt dels sarcòfags i van elaborar vidres que imitaven el lapislàtzuli, la turquesa, la cornalina, el jaspi o l’ivori i en van realitzar magnífics recipients. Per a la construcció del seu cèlebre far es van encastar grans blocs de vidre en els fonaments per augmentar la resistència contra el mar. Alexandria exportava a Roma grans quantitats de vidre i n’era molt valorat el de color blau.
Judea va ser un altre gran exportador de vidre. En excavacions recents, de 2016, a la muntanya del Carmel, prop de Haifa (Israel), s’han descobert forns amb restes d’aquest material de mida considerable: “Aquest és un descobriment sensacional i és de gran importància per a entendre el sistema del comerç de vidre en l’antiguitat “, afirma el professor Ian Freestone, de l’University College de Londres, tot afegint que “és evident que aquesta zona, va ser un centre de producció a escala internacional i el material de vidre es va distribuir àmpliament per tota la Mediterrània i Europa”. O sigui, que el que ha sortit a la llum és una de les antigues factories que s’encarregava de produir vidre en brut, especialment, per a les necessitats de l’Imperi Romà.
L’origen del vidre bufat a Fenícia
Sidó, la capital de Fenícia, (a l’actual Líban) era ja coneguda pel seu fi vidre fet amb sorra silicia extreta de la riba del riu Belo de la part siriana.
Image result for vidrio fenicio imagenes
Gerro de vidre fenici
Al segle V a.C. els fenicis desenvoluparen una reputada indústria i juntament amb els mariners grecs van difondre la tècnica del vidre i van crear tallers -segons troballes arqueològiques- a Empúries (Catalunya), Eivissa (Espanya), la Gàl·lia (França) i a Cartago (actual Tunísia).
Image result for hombres fenicios de vidrio barbudos

Penjoll de vidre fenici

Realitzaven uns penjolls de vidre que representaven homes barbuts amb cabells arrissats i uns immensos ulls, expressius i paorosos, de significat desconegut. Plini atribueix als fenicis la invenció del vidre, tot i que ja hem vist que es coneixia a Mesopotàmia i Egipte. Segons Duran i Godefroy, el vidre bufat sí que és una invenció fenícia del segle I a.C. A l’oasi d’Ein Gedi, a l’actual Israel, es va trobar una ampolla bufada i restes de tubs per bufar. Segons ambdues estudioses, el descobriment del vidre bufat s’hauria donat quan, accidentalment, la canya d’un teixidor es podia haver submergit dins d’un pot de vidre en procés de fosa; el teixidor per desfer-se de la bola de vidre que atrapava l’extrem de la seva canya podria haver bufat i, per a la seva sorpresa, veure com la bola de vidre s’inflava i que, quan es refredava, la bombolla s’havia buidat per dins i es solidificaba. Neixeria, llavors, el vidre bufat. Els teixidors s’havien convertit en bufadors. Els avantatges del vidre bufat són que es poden fer una gran quantitat d’objectes y recipients amb una més gran capacitat

 

Micenes

En la civilització micènica, a més de les fortaleses, els palaus i les tombes i les màscares d’or com la d’Agamèmnon, han resistit al pas del temps les perles de pasta de vidre mòltes que es muntaven en collarets i que són l’expressió d’un refinament evident en aquesta antiga civilització.

Image result for musee du verre et du vitrail images

Collaret de vidre de Micenes. Musée du verre et du vitrail. Gordes-Vaucluse, França

Aquestes perles es fabricaven en sèrie per peces foses en motlles d’esteatita i prenien la forma de fulles d’heure en relleu.

Roma

Image result for vidrio egipcio
Vidre romà

 

Els romans són els hereus de la tradició del vidre egipci i fenici. Van desenvolupar manufactures a l’espai geogràfic del que ara és Itàlia i el van exportar per tot arreu, a la vegada que l’importaven de l’est. Disposaven de la bona sorra del riu Volturnus i la de la zona de Cumes. Els romans van fabricar el Hammonitrum tot barrejant una part de sorra amb tres parts de natró. Cuit, dóna un vidre pur, sense color, que van anomenar vitrum. Perfeccionat, el transformaran en el Crystallum. Més tard, el van acolorir. Van elaborar diferents maneres de treballar el vidre tal com avui ho coneixem: el millefiori de disseny floral preconcebut, el tallat, pintat o decorat amb fil d’or i el mosaic realitzat amb petites peces anomenades tessel·les, de forma cúbica, fetes de roques calcàries i/o material de vidre o ceràmica, molt acurades i elaborades i de diferents mides.

Image result for vidrio millefiori romano images
Vas romà. Corning Musem of Glass. Corning, New York

 

Esmento el mosaic perque està relacionat amb allò vidrat, però no és l’objecte d’aquest post centrat en el vidre i el vitrall pròpiament dits. Mereix tot un article a part per la seva gran importància i significació, la seva qualitat, ampli repertori temàtic i localització geogràfica a tot l’Imperi. La paraula mosaic ve del grec mousa (musa): els romans creien que el mosaic era un art tan exquisit només podien ser les muses les que suposadament inspiraven als artistes que els creaven.

Related image

Mosaic romà de la Villa del Casale (siglo IV). Piazza Armerina, Sicilia, Itàlia

Bizanci i l’Islam

Bizanci va destacar en el treball artístic del vidre, encara que poc se n’ha conservat. Van usar el bufat, l’aplicat, la pintura sobre vidre, l’esmalt i la talla. Era prou important com perquè l’emperador Theodosi alliberés d’impostos personals als vitrallers de Constantinoble. Van aconseguir l’excel·lència amb el mosaic esmaltat, com es veu a les esglésies de Ravenna i Istanbul. El vidre va ser emprat en abundància a les fastuoses corts àrabs. Només per esmentar un exemple, la filla del califa abbàssida Mahdi, Aliyyah, escrivia poemes en or sobre vidre.

Image result for art islamic glass images
Vas árab anomenat The Luck of Edenhall (s. XIV). Victoria&Albert Museum, Londres

 

L’època d’esplendor és localitza a Siria i Egipte a partir del segle XII, amb les seves llums, ampolles i gerros. El més reconegut exemple és el bell i conegut vas sirià del segle XIV anomenat “The Luck of Edenhall”, decorat amb arabescos de color blau, verd i vermell, esmalt blanc i fils d’or. Els seus orígens són desconeguts, s’especula que podia haver arribat a Europa a mans d’algun creuat en la seva tornada a casa. Va restar en propietat de la família Musgrave d’Edenhall (Anglaterra) durant molts anys fins que al segle passat va ingressar al Victoria & Albert Museum de Londres. Si s’ha mantingut excepcionalment intacte és perque es va guardar en una bossa de cuir feta a mida.

Image result for la alhambra granada azulejos
Rajoles de l’Alhambra. Granada (Espanya)
Així mateix, els árabs van revestir els murs dels palaus i mesquites amb rajoles de ceràmica vidrada. Les peces són quadrades, de poc gruix i amb una de les seves cares vidrada impermeable i brillant; els motius eren naturalistes i geomètrics. Tal com els mosaics romans i bizantins només ho esmento per la seva relació amb allò vidrat, ja que mereixen també un post a part.
Image result for mezquita de isfahan azulejos images
Revestiment de rajoles. Mesquita de l’Imam. Isphahan, Iran

 

Venècia deurà el seu esplendor en el camp del vidre als àrabs. Durant les croades, els venecians van aprendre els secrets de la fabricació siriana; a partir del segle XIII van imitar els tallers orientals i Murano esdevindrà la ciutat cèlebre que es en la fabricació de vidre, tot subtituïnt a Orient.

Documents

Atès que s’han conservat pocs objectes de vidre a causa de la fragilitat del material, Frédérique Duran i Mireille Godefroy han realitzat un exhaustiu treball de recerca de textos on apareix esmentat. Vet aquí una selecció:

Heròdot (484-420 a.C): “Els habitants de la regió de Tebes i els del llac Moeris consideren els cocodrils com animals sagrats. Cada regió en tria un i se li posa a les orelles unes arracades de pedres artificials”.

 

Sylla (138-78- a.C.): Descriu un teatre de 80 mil espectadors amb un escenari de tres pisos que es sosté per 360 columnes: “Les del primer pis són de marbre, les del segon són de vidre i les del tercer de fusta daurada”.

August (63 a.C- 14 d.C): “El nostre venerat César, després de la seva estada a Alexandria, va fer mostrar al gran Alexandre dins d’un taüt de vidre fet pels etíops”.

Dioclecià (224-311): Establia l’existència de dos tipus de vidre: el primer era conegut com a vidre de Judea i el segon com a vidre d’Alexandria. S’estima que el vidre de Judea era d’un color verd clar i es venia a un preu més baix que el vidre egipci.

Sèneca (4 a.C-65 d.C): “Els murs de les mansions dels patricis i dels nostres rics comerciants estan decorades per plaques quadrades de vidre, negres, dins de les quals ens hi podem veure!”

Martial (40-104 d.C): “Els vidriers ocupaven a Roma barris separats. Hi havia un taller de vidre al circ Flaminio”.

Adrià (76-138 d.C): Li envia un regal al cònsol de Sevianus: “T’he enviat vasos lluents de diversos colors que m’han estat oferts pel sacerdot del Temple [se suposa que és Egipte]. Són per a tu i per a la meva germana. En dies de festa els utilitzes per als convidats”.

Tractats sobre vidre

La fabricació de vidre va ser transmesa, a través dels segles, per manuals escrits per artesans que passaven de taller en taller, o per transmissions de boca a orella, bàsicament entre famílies, que algú escrivia. De l’època de Carlemany, al segle VIII, és el tractat, Composiones ad Tugenda, manuscrit en llatí conservat a Lucca, Itàlia, que tracta sobre la fabricació del vidre de colors. Del segle X s’ha conservat el tractat Mappae Clavicula que reprèn la tradició egípcia: tints per pintar vidres amb la intenció d’imitar pedres precioses. Entre els segles XI i XIII diversos manuscrits grecs van ser traduïts al llatí per alquimistes, encara que aquestes recopilacions solen ser fosques o difícils d’entendre. De 1436 data el Liber diversarum Artium, manuscrit de la biblioteca de la Facultat de Medicina de Montpeller amb un dels seus textos consagrat a la fabricació del vidre de Murano.

Image result for johann kunckel glass images
Vidre vermell de Johann Kunckle (s.XVII)

 

El 1697 apareix la primera obra completa sobre l’art del vidre, Ars Vitraria Experimentalis escrita per l’alquimista alemany Johann Kunckel. Utilitzava l’aventurina i la descrivia “com el vidre més bonic, sembla haver estat ruixat amb or” i va afegir que la seva tecnologia va ser mantinguda en secret pels vidriers de Murano. Kunckle va descobrir un vidre vermell que va impressionar molt en aquella època. Juntament amb un altre químic, Walther Von Tschirnhaus, van fer tot tipus d’experiments amb el vidre:  transmutacions, bufar i moldre amb l’objectiu de aconseguir porcellana (Veure el meu post sobre la història de la porcellana):

https://angelsferrerballester.wordpress.com/2016/06/03/porcel-lana-or-blanc-mistica-alquimia-i-art-rococo/

El tractat de referència sobre el vidre antic és la Guide du Verrier, Traite historique et pratique de la Fabrication des Verres, Cristaux, Vitraux, de 1868, obra del químic i vidrier francès Georges Bontemps.

L’art del vitrall

Una cosa és la fabricació d’objectes de vidre, i l’altra és el vitrall, el qual pren una altra dimensió física i fins i tot espiritual. Els vitralls tapen una obertura sense privar l’accés de la llum. Estan formats per un muntatge de vidres de color que representen formes geomètriques, figures o elements naturalistes i que estan sustentats per un metall, el plom. El vitrall sempre està subjecte a l’arquitectura i es projecta amb aquesta, no pot ser un afegit posterior, com pot ser la pintura o la ceràmica.

Image result for catedral de leon vitrales images

Catedral de Lleó, Espanya

El vidre és la matèria primera del vitrall i el color és la seva qualitat, no obstant, aquest no seria res sense la llum. El vitrall la filtra i provoca unes irisacions de colors que la matisen i transformen la percepció d’un espai arquitectònic. Un vitrall pot arribar a controlar i modificar la llum. Va canviant l’aspecte a mesura que passen les hores, va brillant i es va apagant mentre que el color dels vidres sempre és el mateix, encara que no ho sembli.

Related image
Vitralls de la Catedral de Chartres, França

 

Per tant, la llum és el principi del vitrall i la fascinació que provoquen prové de la diversitat de les superfícies que la reben perquè hi ha colors i formes diferents. Juga també amb els efectes òptics. S’ha parlat molt del misteri que posseixen els espais que incorporen vitralls. De fet, l’art del vitrall és més espiritual que no material, perquè la llum és intangible. L’art del vitrall és un art producte del foc, d’uns minerals i de la llum; antigament s’encobria entre fórmules secretes que els mestres vitrallers passaven de pares a fills. Això, de vegades, ha portat a creure que es movien en ambients esotèrics, fins i tot hermenèutics.

Els més semblant a l’art del vitrall va néixer a Bizanci i va començar a desenvolupar-se en el món àrab. Els artesans musulmans ja incrustaven trossos de vidre acolorit en una paret d’estuc dur. Va ser a la Pèrsia del segle XI, en tallers d’alquimistes, on es va començar a experimentar amb vidres de colors, amb les mutacions que es poden fer amb el vidre transparent. Treballava el vidre l’anomenada secta dels Adeptes, a la qual pertanyia el gran poeta Omar Khayyam el qual, també era astrònom, matemàtic i alquimista. En els seus poemes compara els vidres de colors a les roses, a les galtes de les noies o al vi. Però va ser a Occident on es va empresonar al vidre entre vares de plom per muntar els vitralls i on va néixer pròpiament dit.

Un bon vitrall ha de tenir un disseny simple, amb les diferents parts ben definides per tal que es puguin veure sense confusió a gran distància, que es distribueixin amb certa simetria i amb parts molt contrastades entre transparència i opacitat. Utilitza les grisalles, que van ser emprades a partir del segle XII, per dibuixar els personatges, les vestidures, els ornaments, etc., per mitigar els excessius esclats de color de certs vidres o per tintar-los. Alhora d’elaborar un vitrall hi havia una divisió del treball: els que tenien cura del forns, els bufadors de vidre, els que el tallaven, els que el pintaven i els portadors.

Image result for vitrales imagenes
Vitralls de la catedral de Chartres

 

A principis del segle XIV es va descobrir que el nitrat de plata aplicat al vidre blanc  generava una taca d’or translúcida. El coure i el cobalt asseguren els diferents tons del blau. Són els òxids d’aquests metalls reduïts a pols que tinten la massa de vidre entre 1000 i 1400 graus de fusió. El coure produeix els vermells més bells. La fabricació procedeix de fusions diferents. Dins de la fritte escollida s’introdueix el primer òxid; el vidre es liqua, la fusió s’interromp i el producte es redueix a pols quan s’hi tira aigua. Rentat i assecat és retornat a la fusió amb un nou òxid fins a l’esgotament de la composició. Depèn de l’intel·ligent observació del vitraller que aparegui la sumptuositat del color en afegir altres minerals per aconseguir diferents tons; el seleni de coure, per exemple, dóna l’ataronjat. El groc és un color difícil d’obtenir, especialment l’or vell (jaune d’argent), depèn de l’òxid de ferro. Va ser creat a Paris l’any 1310 amb plata. En la dissolució dels minerals, és el gruix de la capa de plata la que determina el color. El violeta té com a base el manganès i els verds provenen de l’òxid de ferro i de coure.

El vitrall gòtic

La construcció de catedrals a la baixa Edat Mitjana va assentar l’època d’or del vitrall. Els prims murs sostinguts per arcbotants dels bastiments són estructurals, per tant, permeten inserir vitralls. El mur, translúcid, desapareix i es converteix en un parament de color i de llum resplendent.

Image result for vitrales goticos images
Catedral de Colonia, Alemanya

 

És gràcies als vitralls que la llum adquireix un valor simbòlic i s’associa a Déu i al sol. La llum és un dels elements que simbolitzen la idea de l’immaterial, traspassa un vidre, que és una substància material i ni l’altera ni el trenca, així doncs, servia perfectament per desenvolupar metafòricament la idea de l’omnipresència divina. Ofereixen una realitat diferent a la humana, ens fan partícips de la contemplació sensible d’allò celestial que es manifesta en aquesta llum transfigurada, experiència gairebé mística per als creients.

Image result for vitrales goticos images
Catedral de Colonia, Alemanya

 

A l’Edat Mitjana els vitralls es comparaven a les pedres precioses per la seva lluminositat, pel seu resplendor, perquè brillen; semblen pedres precioses però en són superiors perquè el raig solar no pot traspassar una maragda, un safir o un robí; en canvi sí que traspassa un un vidre blau, vermell o verd, s’expandeix i crea la il·lusió d’un nou espai arquitectònic. Es contemplaven també com a pedres precioses perquè, segons la Bíblia, la brillantor de la mística Jerusalem celeste era semblant a la de les preuades gemmes. Les imatges que s’hi representen gairebé sempre corresponen a la passió de Crist, a les vides de sants i de la Verge. Les rosetes permeten un major successió d’escenes i les més representada és la de l’Apocalipsi.

Simbolismes i esteticismes a part, la realitat és que l’evolució del vitrall gòtic està estretament vinculada als avenços químics: es descobreixen noves combinacions d’òxids i minerals, la qual cosa permet prodigar més colors, més opacitats o transparències.

Evolució del vitrall

França posseeix 1.20.000 m2 de vitralls. Estilísticament evolucionen, més o menys, com la pintura (al fresc i retaules). Segons la classificació que han fet Frédérique Duran i Mireille Godefroy els vitralls del segle XII tenen un caràcter més bizantí, són més simples sense perspectiva, d’expressions impersonals, com els de l’abadia de Sant Denis.

Image result for vitrales de saint denis abadia images
Vitrall del s.XII de la Abadia de Sant Denis, París

 

Els del segle XIII gaudeixen de més plenitud de color, són més intensos, les figures són menys hieràtiques, encara que segueixen sense expressió; les rosetes són radiants, els exemples més remarcables els trobem a la catedral de Notre Dame de París y a les catedrals de Chartres, Bourges i Laon.

Related image
Vitrall del segle XIII de la Catedral de Notre Dame, París

 

Els del segle XIV permeten lluir l’or vell (jaune d’argent), i l’esmalt marró acabat de descobrir a París, que aporta més elegància i més esplendidesa. Es deriva cap a un manierisme en les formes i apareixen arquitectures per emmarcar les escenes; personatges solitaris dins dels nínxols i un caràcter més escultural de les figures, com es veu en els vitralls de les catedrals de Troyes, Rouen i Evreux.

Image result for catedral de rouen vitrales images
Vitrall del s.XIV de la Catedral de Rouen, França

 

Els del segle XV ja són veritables fantasies policromes, es descobreix l’esmalt que imita la carnació; el vitraller es converteix en el pintor que fa una interpretació personal de les seves obres; apareixen profusos elements arquitectònics, arcs ogivals, es fa ús de la perspectiva i inclusió de temes mundans. L’afegida roseta (1490) de l’església de la Sainte Chapelle de París seria el millor exemple d’aquest estil “flamboyant”.

Image result for Rose sainte chapelle pari images
Roseta de la Sainte Chapelle (s. XV). París

 

Renaixement

El Renaixement deixa de banda els vitralls, la llum interior d’una església ha de ser clara i diàfana, sense el cromatisme prodigiós creat pel filtre dels vitralls. L’humanisme renaixentista estava poc interessat en els misteris, és impensable que Brunelleschi col·loqués vitralls a la seva visualment clara i pura capella Pazzi de Florència, va preferir adherir-hi figures de ceràmica de Luca della Robbia. De totes maneres, a França se seguia treballant el vitrall i es considera el segle XVI com l’últim segle de l’època daurada del vitrall clàssic. Si no ja en l’arquitectura, el vidre era present en útils de la vida quotidiana i com a objecte de luxe en el Renaixement. Una anècdota: quan va morir als 16 anys Simonetta Vespucci, la model que va servir a Sandro Botticelli com a model per a les seves pintures Naixement de Venus i La Primavera, la van disposar en un taüt de vidre que va recórrer la ciutat de Florència per tal que els florentins poguessin admirar la bellesa de la noia.

El barroc ni es recorda dels vitralls: decorarà els seus interiors amb pintures i exhuberats retaules de fusta policromada i daurada. La presència divina que es manifesta, ara, a través de l’Església com a potent Institució, és ben terrenal i ja no cal expressar Déu a través de llums celestials transfigurades. A més a més, a l’Europa protestant i a Anglaterra la nova creença religiosa volia els interiors de les esglésies blancs i clars i amb mínima imatgeria.

Image result for Joshua reynolds New College Oxford Window West images,

Sir Joshua Reynolds. Vitrall de la New College chapel (1785). Oxford

Tot i això, es continua avançant en la técnica, la mòlta de pols  de colors es barreja amb la pintura i els colors de l’esmalt fan que el vidre es pugui tractar com a pintura, com per exemple els vitralls de la New College Chapel d’Oxford realitzats per Sir Joshua Reynolds.

Tallers de vidre

Si be al segle XVII desapareix el vitrall en els murs, la manufactura del vidre es converteix en una industria poderosa a Europa. Les arts del foc sempre van gaudir de gran prestigi. Les manufactures solien estar instal·lades a prop o dins els boscos per privilegis reals. Necessitaven bona fusta per als forns. El vidre, doncs, durant 2000 anys, ha ocupat un lloc important en la societat. Des del Imperi Romà fins a la Revolució Francesa, els privilegis que es concedia a la seva manufactura artística va permetre que es convertís en la indústria potent tal com la coneixem avui. Hi treballava molta gent: els que proveeixen els materials, els que preparen la massa i els forns, els que bufen, els que pinten, més els disenyadors i els que experimenten i tota la part comercial. No hi havia palau i casa senyorial que no volgues tenir llums o objectes de vidre com a luxe i les classes populars com a vaixella. Els vidriers estaven units a les confraries de pintors i escultors.

Abans que esbossar el que foren els grans tallers, cal establir la diferència entre vidre i cristall. El vidre és un sòlid inorgànic amorf, resultat de la fusió de matèries com el silici, la sosa o la calç que passen a un procés de refredament abans que els àtoms s’hagin organitzat en una estructura cristal·lina. L’estructura del cristall, al contrari, és ordenada. Els àtoms i ions es troben organitzats de forma simètrica en cel·les elementals que es repeteixen indefinidament formant una estructura cristal·lina. Conté l’òxid de plom que li dóna carcaterístiques peculiars com el so y la brillantor. El percentatge de plom per a ser classificat com a cristall varia segons cada país.Entre els segles XV y XX es van establir a Europa grans tallers de vidre i cristall; entre d’altres, els més destacats són els de Murano, Bohèmia i La Granja, encara avui actius.

Murano

És el més cèlebre, situat en una illa de Venècia, amb la seva riquesa de colors i diversitat de formes. Com ja s’ha dit, Venècia va prendre el relleu del vidre artístic a l’Islam quan aquest va entrar en decadència al segle XIV. Els espavilats venecians ja havien après tot el que necessitaven i estaven preparats per perfeccionar-lo i reinventar-lo. Segons els estudis realitzats per l’equip del Museu del Vetro del Murano: “El factor decisiu en aquest punt d’inflexió va ser la invenció del vidre transparent per Angelo Barovier (1405-1460). Per primera vegada en la història, el vidre era transparent i com un cristall de roca. Decorat amb esmalts multicolors, les seves transparències eren molt requerides per les famílies, els patricis i fins i tot el Papa”.

Image result for ancient murano glass images

Cristall de Murano (sigle XV). Toledo Museum of Art, Toledo, Ohio, Estats Units

El Consell de la Sereníssima República de Venècia, per evitar que es difonguessin els secrets de les seves fórmules, va traslladar els tallers i forns de la ciutat de Venècia a l’illa de Murano i va decretar severs càstigs per als artesans de Murano que fugissin a l’estranger amb aquestes, fins i tot prenien com a ostatges als familiars perquè tornessin. Fórmules secretes que ja no ho són. Marco Verità, químic i especialista en el vidre de Murano, en destaca seu típic cristallo blau, que s’aconseguia afegint una remarcable quantitat de cobalt ja que els ions d’aquest mineral tenen una alta eficàcia.

Image result for Barovier drinking cup images

Copa Barovier. Museo del Vetro, Murano, Itàlia

Al segle XVI van inventar nous tipus de vidres, segons els especialistes del Museo del Vetro, de gran valor: “El vetro ghiaccio (vidre gelat), amb una superfície externa aspra, translúcida, creada per la immersió de la peça calenta, sense acabar, en aigua freda”.

Related image

Vol de vidre ghiaccio. Murano

I, sobretot, el vidre de filigrana, una de les creacions més fascinants de Murano. Inventat per Filippo Catani della Sirena (o Serena) al voltant de 1527, “es treballa incorporant varetes de vidre amb fils prims de vidre blanc (anomenat de llet) o de vidre acolorit en bandes paral·leles o entreteixides. És una operació molt complexa i segueix sent molt popular avui dia”.

Image result for ancient filigree murano glass images

Flascó de filigrana de Murano (S.XVI). Toledo Museum of Art. Toledo, Ohio, Estats Units

Marco Verità explica que al segle XVII els vitrallers venecians van introduir l’aventurina (que ja havia treballat l’esmentat Kunckel). Van anomenar Venturina o pasta Stellaria, “a una espècie de vidre amb un aspecte d’or brillant que resulta de la formació de diminuts cristalls de coure metàl·lic durant el refredament molt lent de la massa fosa. L’aventurina es va treballar generalment com una pedra preciosa o en vares. Era difícil afegir aventurina (com gotes o filaments aplicats) al vidre bufat, ja que fàcilment perdia els seus cristalls de coure quan s’escalfava durant massa temps, i la seva brillantor s’esvaïa “.

Image result for murano glass museum images

Taça amb aventurina. Museo del Vetro, Murano, Itàlia

Al segle XVIII es van posar de moda, “diversos tipus d’imitació de vidre. Per exemple, l’opalí, que semblava òpal, i l’opac de vidre blanc, anomenat lattimo (de llet) que semblava porcellana o calcedònia. Quan la porcellana va començar a fabricar-se a Europa en aquest mateix segle, el vidre opac venecià es va fer cada vegada més famós. Es decorava amb esmalts i or i s’hi representaven escenes de gènere, chinoiseries i motius mitològics d’estil rococó”. De tota manera, el lattimo, ja s’havia inventat uns quants segles abans per tal de fer la competència a la porcellana que obsessionava als  connoisseurs europeus de l’època. Quan a partir dels segles XIV i XV van començar a arribar a Europa les porcellanes xineses van enlluernar tothom, llavors, els llestos venecians, de seguida, es van posar a buscar la manera d’imitar-la en vidre i en va sorgir el lattimo.

Image result for British museum lattimo glass King Henry VII images

Flascó de vidre lattimo (s.XVI) amb el retrat del rei d’Anglaterra Enric VII. British Museum, Londres

Un dels exemples més remarcables és el flascó, datat al voltant del 1500, que inclou el bust de perfil del rei Enric VII d’Anglaterra, pintat amb esmalt i franquejat per delicades bandes de punts de colors, tota la peça de pur estil renaixentista. S’especula que aquesta excel.lent peça hauria estat un encàrrec especial de Guido de Montefeltro, Duc d’Urbino, com a regal per a l’esmentada testa coronada en una ambaixada que va enviar a Londres l’any 1506.

El segle XIX es va centrar en revivials amb un retorn de l’aventurina amb peces ideades per Domenico Bussolin d’animades policromies amb les seves filigranes de canya, de formes simples i lineals que reflectien l’estil Biedermeier tan de moda a mitjans d’aquest segle.

Image result for Museo del vetro murano images

Vidre de filigrana revival  (S.XIX). Museo del Vetro, Murano, Itàlia

Les peces de vidre i cristall de Murano realment són pura fantasia, sigui en bijuteria, vaixelles, tota mena de flascons i gerros…especialment les llums, amb estries, trenades varetes, flors, circells… on tot encaixa finalment. Utiltzen colors llampats com el violeta, el rosa, el cobalt.

Image result for museo cerralbo lampara de murano imagesimages

Llum de cristall de Murano. Museo Cerralbo, Madrid

La clau per entendre l’art del foc de Murano és la que la bellesa és el que importava: per als artesans venecians el caràcter utilitari d’un objecte li feia perdre valor.

Bohèmia

El cristall de Bohèmia -regió situada entre les actuals República Txeca i Polònia- és considerat un dels més ben elaborats i tallats del món.

Image result for cristal de bohemia antiguo images

Gerro de cristall de Bohemia

Segons la seva regulació, ha de contenir, com a mínim, un 24% d’òxid de plom, amb la qual cosa s’augmenta l’índex de refracció de la matèria primera. Amb això, s’aconsegueix que quan entra la llum, aquesta es divideixi en múltiples matisos, com quan travessa un prisma, tot dispersant-se per assolir una brillantor inimitable. La presència de plom en el cristall el suavitza i el fa més accessible per al tall (que es pot fer amb roda) i el gravat. Permet un tallat precís i fi que va generar un estil tradicional en la decoració dels seus objectes basat en composicions geomètriques complexes.

En la seva primera etapa, el vidre de Bohèmia no té color, és pur, neutre i translúcid. És fàcilment reconeixible per la seva extrema transparència, la seva absoluta brillantor lliure de matisos grisos o grocs. Així mateix, és fabricat totalment a mà en totes les parts del seu procés, incloent el bufat i el tallat. Tot i que les composicions geomètriques són molt identificatives del tradicional cristall de Bohèmia, al llarg de la història les tendències han modificat aquestes decoracions i s’han adaptat als gustos contemporanis.

Encara que d’orígens medievals, és al XVI que floreixen els tallers de vidre a Bohèmia i Praga esdevindrà el centre del cristall de roca, amb els seus vidres esmaltats, i especialment, els gravats a diamant. Feien ús del quars i del potassi, facilitat per l’abundància d’aquests minerals a la regió, i que combinaven amb la calcària, la qual cosa possibilitava la fabricació d’un vidre d’altíssima qualitat.

Image result for caspar Lehmann glass images

Caspar Lehman. Panell de vidre gravat amb el retrat de Christian II de Saxònia (1606). Museu de les Arts Decoratives, Praga

És remarcable el període barroc (entre 1685-1750), durant el regnat dels Habsburg, quan van adoptar la tècnica de barrejar bronze i coure amb el vidre, iniciada  a Praga pel tallador alemany de gemmes, Caspar Lehmann,  protegit de l’emperador Rudolf II (anomenat l’alquimista) i gran mecenes de les arts, que el va anomenar el seu gravador oficial.

Image result for ancient bohemian crystal images

Gerro de cristall de Bohemia

Al segle XVIII es va adoptar la coloració de vidres a l’estil de Venècia, sobretot en blaus, grocs i rosats, sense renunciar a les decoracions geomètriques. Els objectes són ara més abarrocats amb tints sumptuosos que van de l’or al robí, els verds maragdes, els malves. Al mateix temps, van donar lliure curs al treball del vidre opac (de llet), amb els objectes del qual van obtindre un gran èxit, amb motius típics del rococó, imitats de les porcellanes.

Image result for opalinas de Bohemia images

Gerro de vidre opac de Bohemia (S.XIX)

El cristall de Bohemia és una “encarnació de tots els capricis i de totes les màgia”, afirmen Duran i Godefroy, tot el que s’ha pogut dissenyar en vidre i cristall ho han fet els artistes de Bohemia fins als nostres dies. Avui el seu hereu és la companyia Swarovski, present a tot el món, amb seu a Praga, especialitzats en joieria per substituir les pedres precioses tal com feien els egipcis.

La Granja

Es tracta d’una manufactura reial que es va construir a la Granja de San Ildefonso, a la provincia de Segovia, al costat del palau reial que va manar construir el rei Felip V.

Related image

Flascons de cristall de La Granja. Real Fábrica de Cristales de La Granja. San Ildefonso, Segovia, Espanya

La van iniciar dos catalans amb el finançament d’aquest rei, el qual educat a la cort del seu avi Lluís XIV a Versalles i coneixedor de les manufactures que va fundar, va decidir seguir el seu exemple. Ventura Sit i Carles Sac, cap al 1827, van instal·lar uns petits forns per realitzar vidres plans bufats per a finestres i vidre colat que, un cop polit, es destinava a miralls. Poc més tard, ja es fabricaven vaixelles, objectes de luxe, llums i òptica.

La localització era ideal pels boscos abundants de la zona, imprescidibles per a la fusta dels forns i les sorres i argiles refrectàries de Bernuy de Porreros, Brieva i La Lastrilla. El principal objectiu d’aquesta manufactura era proveir d’objectes sumptuaris els palaus i residències reals de manera que es pogués emular el luxe dels palaus de les corts europees sense necessitat de recórrer a costoses importacions.

L’època d’esplendor de la Real Fábrica va ser la dels regnats de Carles III i Carles IV. S’incorporaren artesans francesos com Dinisio Sivert i alemanys com Jose Eder i Segismundo Brum, que van introduir el vidre de Bohèmia, i el català Josep Busquet que va aportar les fórmules de l’esmalt tradicional de la vidreria catalana.

Image result for vidrio historico de la granja imagenes

Cornucopia amb mirall gravat. La Granja (s.XVIII)

La Granja fabricava les llunes més grans d’Europa. Es deia que en els miralls de la Granja es podien mirar els reis d’Espanya muntats a cavall. La màquina de polir miralls i l’enorme taula de bronze per colar el vidre on es fabricaven aquestes llunes van ser dissenyades en exclusiva per a aquesta manufactura. Així mateix, es destaquen els miralls que incoporaven figures gravades.

Image result for La granja de san ildefonso vidrio opalino images

Vidre opalí de la Granja. Real Fábrica de Cristales de La Granja. San Ildefonso, Segovia, Espanya

El vidre de La Granja és molt fi, de múltiples formes i algunes filigranes d’or. Són molt valorades les peces d’opalina. Maria Jesus Burgueño creu que les “opalines de La Granja són d’una qualitat extraordinària amb una rica i variada tipologia, amb gran varietat de perfils, una decoració esmaltada amb àmplia gamma de matisos i tonalitats, flors pintades de colors pastells amb detalls i contorns traçats en manganès. La producció d’opalines va ser quantiosa al llarg de tota la vida de la fàbrica. Eder i el seu ajudant Piquer van fabricar el vidre blanc de llet molt requerit en els anys 1750. S’obtenia tot barrejant sorra blanca, potassa refinada i cendres d’ossos calcinats, o bé afegint òxid d’estany, òxid de plom i manganès. Tot i que la barreja era clara en sortir del gresol es tornava opalescent quan es refredava”.

Image result for lamparas de cristal de la granja imagenes

Llum de La Granja (s.XVIII)

Així mateix, Burgueño considera les llums, també anomenades aranyes, com les peces estrella de la Real Fabrica, especialment les del segle XVIII. De diferents formes i mides, destinades a il·luminar les millors estances dels palaus i de les cases de nobles i influents personatges de la història: “Al principi, la influència veneciana i holandesa va ser important en la realització d’aquests llums però ràpidament La Granja va assolir un estil propi de màxima esplendor i bellesa amb les llums de vidre-plom incolores i primorosament tallades. Els elements que componen una llum són: un arbre o eix de vidre buit, bufat, en motlle o premsat i tallat. Uns braços corbs i esses itàliques, que són elements cilíndrics massissos, estirats o ratllats. Els penjolls són de diversos tipus, les llàgrimes que tenen forma ovoide o facetada; els penjants en forma d’estalactita de secció triangular o quadrada; les pandelocas són elements plans o fets en facetes, i amb les vores bisellades. Tots aquests elements penjants són massissos, premsats i tallats, en alguns casos les pinyes i fulles poden ser treballades amb pinces”.

Image result for vidrio historico de la granja imagenes

Conjunt de peces de diferents períodes de la colecció de la Real Fábrica de La Granja.

La web de La Real Fábrica de La Granja classifica la trajectòria de la manufactura segons cronologia i estils. S’estableixen quatre períodes: el període barroc (1727-1787), amb peces amb decoració gravada a la roda i daurada seguint models bohemis i temes florals. El període classicista (1787-1810), actiu durant el regnat de Carles IV, amb la decoració esmaltada, daurada a foc i la tallada; amb motius florals, paisatges amb escenes, orles i inscripcions, perfilades motllures i vores a la manera de la porcellana amb filets daurats. El vidre preferit per decorar amb esmalts era el vidre blanc de llet, pretenent, així, imitar millor la preuada porcellana xinesa. En el període Imperi (1815-1833) la decoració esmaltada floral es torna esquemàtica, predominen motius florals organitzats en amples frisos. Els més comuns compten amb raïms intercalats per fulles de parra i retorçats circells. Finalment el període historicista (1833 – segona meitat XIX), on la decoració s’estanca en models seriats, intentant reviure antics dissenys de l’època de Carles IV, i fins i tot de Ferran VII. Són molt freqüents els gots o copes de record.

El modernisme i el vitrall

El modernisme i l’Art Nouveau, a finals del segle XIX, van donar un nou impuls al vidre i, sobretot, al vitrall. França, Anglaterra, Catalunya i els Estats Units en van ser els països més prolífics i amb obres de més anomenada.

Image result for antoni rigalt vitralls de la casa lleo i morera Barcelona images

Antoni Rigalt. Vitralls de la Casa Lleó i Morera. Barcelona

Els vitralls modernistes presenten els motius florals típics d’aquest moviment, les tiges curvilínies, la presència d’animals, en una tornada romàntica a una naturalesa idealitzada i sempre primaveral; s’inscriuen també les figures femenines llànguides i de bellesa decadent, simbòliques, i quan es treballen temes religiosos, es concebeixen des d’un punt de vista més esteticista que no pas espiritual (la pintura Pre-rafaelita).

Anglaterra

A Anglaterra, amb la recuperació dels bells oficis, promoguda pel moviment, Arts and Crafts impulsat per William Morris, es dóna una importància capital als vitralls que apareixen en la majoria dels nous edificis que es construeixen en un estil de revival medieval, especialment neogòtic. Així doncs, un dels èxits més destacables de la recuperació gòtica de l’época victoriana va ser redescobrir l’art de les vidrieres o vitralls.  La manufactura Morris and Company, fundada el 1861, va ser el punt culminant d’aquest assoliment en plena época victoriana. Però primer es va haver d’entendre i aprendre les tècniques medievals la qual cosa es va fer a través de les reparacions de les obres antigues, experimentar com es podien copiar i amb quins mètodes. Per exemple, Augustus Pugin, arquitecte capdavanter de la recuperació revival gòtica, va fer una visita especial a la catedral de Chartres i es va endur alguns fragments de vitralls per tal d’analitzar com es realitzaven.

Image result for rossetti stained glass images

William Morris. Detall d’un vitrall. Cliffe Castle Museum, Keighley, Anglaterra

Segons explica Paul Thompson, en el seu llibre The Work of William Morris, a la dècada de 1850,  fabricants de vidres tintats com Wailes, Willement, Hardman, Clayton i Bell van ser capaços d’executar dissenys arcaics, animats per colors primaris, però “encara que el millor vidre d’aquest tipus s’acoplava be en edificis antics, els victorians no podien contentar-se amb una simple imitació. Així, la imitació va ser devaluada per la creixent comercialització que va provocar la demanda de restauradors i constructors d’esglésies neogòtiques”. La poca qualitat d’aquests treballs comercials van portar a diversos arquitectes promotors del gòtic revival a voler dissenyar ells mateixos molts dels seus vitralls. És en aquest punt on apareix la figura excepcional de l’arquitecte i dissenyador de tot, William Morris.

Morris and Company es dedicava a artesanies varies: mobiliari, vitrall, tèxtils, forja, enquadernacions i il.lustracions de llibres, papers de paret, etc. Els amics pre-rafaelites de Morris, Dante Gabriel Rossetti, Edward Burne-Jones i Fod Madox Brown, entre d’altres, també hi participaren. Pel que fa als vitralls, curiosament, Morris and Company mai no va fabricar el seu propi vidre, els hi proveïa la manufactura Whitefriears Glass, del fabricant de vidre James Powell. Això sí, l’elecció dels colors anava totalment a càrrec de Morris i les figuracions les executaven els diferents pintors a partir dels esbossos previs. Morris insistia que els dissenys fossin originals excepte en el dibuix de draperies, que permetia que es copiessin de llibres de mostres medievals. De vegades es fa dificil esbrinar quines peces feia cada artista, ja que Morris procurava que tot el que sortia de la seva manufactura tingués una unitat estilística. Tot i això, Paul Thomas atribueix al mateix Morris uns 150 dissenys però després de 1873 ja no en va fer cap; Madox Brown és el responsable d’uns 150 dissenys, Dante Gabriel Rossetti, només d’uns 30.

Image result for burne-Jones trinity church Boston images

Edward Burne-Jones.  David’s Charge to Solomon. Detall. Trinity Church, Boston. Estats Units.

El més prolífic de tots els dissenyadors de vitralls de la Morris Company va ser Burne-Jones i és amb ell que es va arribar a la culminació artística. A partir de 1875 les figures ja només les realitzava ell. Els seus primers dissenys per a vitralls tenien la influència del seu mestre Rossetti i dels pintors primitius de Siena que havia vist en els seus viatges a Itàlia els anys 1859 i 1862, mantenen la fresca simplicitat medieval italiana combinada amb la contundent presentació de figures aportada per Rossetti; més endavant va evolucionar cap a una figuració més de tipus Miquel Àngel. Els dissenys de Morris i Burne-Jones van creuar l’oceà. Destaco els magnífics vitralls que va dissenyar Burne-Jones per a la Trinity Church de Boston el 1882. Visita absolutament recomenada. Pura estètica pre-rafaelita i que comparteix amb vitralls del nordamericà John Lafarge, el qual el veurem relacionat amb Tiffany.

Image result for william Morris tristram stain glass images

William Morris. Tristram and Isoude at King Arthur’s court (1862). Cartwright Hall, Bradford, Anglaterra

Un encàrrec, però, podia reunir a tots els artistes en un mateix espai. Un comerciant del tèxtil, Walter Dunlop, va encarregar a la Morris and Company  tretze vitralls que representessin la llegenda de Tristan i Isolda per a casa seva. Els artistes es van repartir els temes i els vitralls i el mateix Morris en va fer quatre, a més a més de supervisar la cohesió del disseny general, els colors i la col.locació de les línies del plom. Els vitralls van ser adquirits el 1917 per la Bradford Art Gallery i es poden veure a Cratwright Hall, Bradford.

Image result for ford madox brown stain glass in all saints church images

Ford Madox Brown. Saint Louis.  All Saint’s, Cambridge, Anglaterra

Un altre exemple on es pot veure aquests artistes reunits és l’església All Saint’s, a Cambridge, construïda entre 1863 i 1870 i un clar exemple del gotic revival dins l’Arts and Crafts i que acull vitralls de Morris, Burne- Jones, Philipp Webb i Ford Madox Brown, i l’església de Dedworth que inclou també vitralls de Rossetti. Cal dir que alguns dissenys es repetien i podien aparèixer en altres espais.

Image result for burne jones annunciation dedworth images

Edward Burne-Jones. Annunciation (1863). All Saints, Dedworth, Anglaterra

Segons Paul Thompson, no es pot esperar que els dissenys de Morris and Company (amb els artistes prerafaelites implicats) siguin moderns: “El seus vitralls  només es poden entendre i gaudir en un context victorià. Van ser un producte directe del renaixement gòtic victorià. Tot i que el vidre modern es va basar en aquest ressorgiment de l’art del segle XIX, no deu res a l’estil ni a la tècnica de l’obra Morris. Ara bé, Morris va esdevenir un dels èxits més originals del període victorià. Els vitralls de Morris and Company s’han de veure com d’una qualitat impressionant i continuen gaudint d’una atracció excepcional”.

Image result for de vidrio de mackintosh

Detall d’un vitrall de Charles Rennie Mackintosh

Vinculat a l’Arts and Crafts, cal esmentar a Charles Rennie Mackintosh que va ser el màxim exponent de l’Art Nouveau a Escòcia i fundador l’escola de disseny i arquitectura de Glasgow. Ell mateix, al costat de les germanes MacDonald, va realitzar vitralls i panells de vidre per aplicar a l’arquitectura, en un estil modernista molt propi que virava cap al minimalisme de la secessió vienesa y carateritzat per la presència continua de la rosa vermella, marca de la casa.

Image result for avery coonley Playhouse lloyd wright images

Frank Lloyd Wright. Vitralls de l’Avery Coonley Playhouse (1908). Metropolitan Museum of Art, New York

La tradició anglesa de l’Arts and Crafts va ser recollida als Estats Units per diversos arquitectes i associacions i per Frank Lloyd Wright, d’origen galès. L’arquitecte va acceptar ben aviat els postulats del moviment. Va assimilar la tasca de la gent de Morris de “reflectir la veritat, la bellesa i el sentiment moral” en el seu propi treball i el 1894 es va convertir en un dels membres fundadors d’una entitat de Chicago dedicada a les Arts and Crafts. No es pot dir que Wright sigui pròpiament dit un arquitecte Arts and Crafts, però la seva arquitectura orgànica, en especial la de les Prairie Houses, en traspua per tot arreu. Lloyd Wright va adoptar el principi d’unificar tots els detalls d’un edifici, des del mobiliari, fins als complements i vidrieres i amb molts elements acabat a mà. Els seus vitralls són absolutament singulars i, a diferència dels vitralls dels artistes de l’Arts and Crafts que no es poden considerar moderns, els de Wright sí que obren una nova etapa dins l’evolució del disseny de vitralls i es desmarquen dels dissenys pre-rafaelites.

En les seves cases de l’estil Prairie va incorporar vitralls a portes i finestres que va concebre com a part integral del seu disseny orgànic. Es caracteritzen per la utilització de vidre clar i transparent amb tocs geomètrics de color. Wright les va anomenar “pantalles de llum”.

Image result for robie house stained glasses frank lloyd wright images

Frank Lloyd Wright. Robie House (1909). Chicago, Estats Units

Segons la informació proporcionada pel Frank Lloyd Wright Trust, “les fonts dels dissenys de vidre de Wright van des dels regals Froebel de la seva infància, fins a l’ornamentació plana de Louis Sullivan, els dissenys de la Secessió vienesa i l’estètica i l’arquitectura japonesa”. Els vitralls de Lloyd Wright il.uminen els interiors amb llum natural al mateix temps que es dinamitzen amb exquisides geometries visuals amb una paleta de colors selecta: cercles, ratlles, quadrats, rombos, etc. Les cases de Wright segueixen uns principis geomètrics i els vitralls es dissenyaven expressament per a cadascuna i expressen la geometria que la travava i definia. Entre 1885 i 1923, any que va deixar d’usar vidre emplomat, Frank Lloyd Wright va dissenyar 163 edificis, dels quals 97 van ser construïts i incloïen vitralls de disseny propi. Moltes de les cases amb vidre emplomat o vitrall es troben a Oak Park, (llinois). La Robie House, emplaçada a Chicago,  va ser l’última i més gran casa d’estil Prairie la qual inclou alguns dels seus vitralls més coneguts.

França

La ciutat de Nancy, a França, es convertia en un important centre de producció de vidre i va tenir la seva estrella en la figura d’Émile Gallé (1846-1904) fill d’un propietari d’una fàbrica de miralls i que fou un dels màxims representants de l’Art Nouveau. Oriünd d’aquesta ciutat va fundar l’escola de Nancy  per a artistes del vidre.

Image result for emile galle camafeo images

Emile Gallé. Vas fet amb la tècnica camafeu

Gallé va crear el seu propi estil de vidre doblat, anomenat també camafeu partir de 1889 en el qual gravava amb àcid i amb burí motius vegetals. Es tracta de siluetes retallades en diferents plans, produïdes a partir de l’àcid fluorhídric, que aplicat sobre la superfície de la peça té un efecte abrasiu. Va utilitzar tant la tècnica de del vidre bufat com el motlle. Així mateix va utilitzar el vidre aplicat, la marqueteria (tècnica que va patentar el 1898 i inspirada en la marqueteria de fusta), el gravat a la roda i l’esmalt per decorar amb la qual cosa ampliava la gamma de colors i podia introduir joies i pans d’or. Realment, no hi va haver tècnica que no experimentés ni que utilitzés. Els seus principals motius eren la naturalesa, amb un ampli repertori botànic, amb l’aire típicament Art Nouveau/modernista; el seu estil va ser imitat fins i tot a les manufactures de Bohèmia. Les seves fonts d’inspiració eren també l’antiguitat egípcia i greco-romana i, per damunt de tot, estava fascinat pel disseny japonès, que va imitar sense contemplacions.

Catalunya

El vitrall modernista a Catalunya va voler recuperar un art medieval que havia estat esplendorós. Comptava amb el factor que des de l’Edat Mitjana ja hi havia una gran tradició en el treball del vidre. Una de les principals col.leccións de vidre català es troba al Museu del Castell de Peralada, que conté més de 2.500 peces de vidre des d’Egipte fins al segle XIX, i on es destaquen els càntirs de vidre.

Image result for cantirs de bateig

Càntirs de bateig de Catalunya (s. XVIII). Museu etnològic de Barcelona

A Catalunya n’hi havia en abundància degut al fet que, entre els segles XVII i XIX, s’oferien com a regal de noces, un per al nuvi i un altre per a la núvia. Segons la informació que proporciona el Museu Etnològic de Barcelona, n’hi ha de diferents tipus depenent de la seva utilitat. A Vimbodí, a la Conca de Barberà, antigament es feien uns càntirs de vidre que s’utilitzaven exclusivament per a batejar els infants: “La seva decoració és pròpia d’una ocasió tan especial, i el galet, per on surt l’aigua, és força allargat i vertical, recordat el d’un setrill o un porró.Però el veritablement singular és el broc, per on s’introdueix l’aigua dintre del càntir. Depenent del sexe de la criatura batejada, s’utilitzaven dos tipus de càntir diferents. Si era per un nen, s’utilitzava un que tenia el broc rodó i recte, com un penis. Si era per una nena, la forma recorda clarament la d’una vulva”. Són reconegudes peces de vidre català els porrons i les morratxes per a perfums.

Els arquitectes catalans de finals del segle XIX i principis del XX es van fixar en els bells oficis, vinculats a l’Arts and Crafts anglès, i els van aplicar a les seves obres: forja, ferro, ceràmica, vitrall… essent-ne Antoni Gaudí, Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner els màxims exponents. Són, doncs, els arquitectes modernistes que posen de moda els vitralls una altra vegada i els van adaptar a les noves formes constructives.

Image result for Gaudi vitral colonia guell images

Antoni Gaudi. Vitralls de la cripta de la Colonia Güell (1898). Santa Coloma de Cervelló, Catalunya

Antoni Gaudí va utilitzar vitralls en la seva obra, especialment remarcables són les rosetes de la cripta de la Colònia Güell i, sobretot, Lluís Domènech i Montaner, que és l’arquitecte que atorga al vitrall un gran valor artístic. En realitat, es van posar de moda, se’n va crear una gran demanda i fou molt popular. Ja no eren encàrrecs exclusius de l’església, els trobem a espais públics i a l’àmbit domèstic: en portes, finestres, cancells, ulls de bou, claraboies, arcs, tribunes, etc. i amb un ampli repertori temàtic, fins i tot usats per a dates commemoratives. Els edificis de l’Eixample de Barcelona són un clar testimoni de la rellevància artística que va prendre a petita i gran escala. La gran florida va de 1890 a 1910, en ple esclat del Modernisme. Una tècnica artística promocionada per artistes, literats, intel·lectuals i fins i tot pintors com Mir o Alexandre de Riquer, que van fer vitralls; això va propiciar que els artesans milloressin les tècniques i busquessin nous dissenys.

Related image

Antoni Rigalt/Lluís Domènech i Montaner. Lluerna del Palau de la Música Catalana, Barcelona

L’obra culminant és troba en la lluerna del Palau de la Música Catalana de Domènech i Montaner, que representa el sol, i que és una simfonia de colors d’un colossal impacte visual no apte per a persones amb gustos moderats o minimalistes. Els vitralls van ser realitzats pel més valorat i important vitraller de l’època, Antoni Rigalt, al qual Domènech li va encarregar la realització de nomboses obres per als seus edificis. Van treballar plegats en la casa modernista Lleó i Morera, ubicada al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Vitrall contemporani

El segle XX, si be no amb la profusió de les èpoques gòtica i modernista, ha fet ús del vitrall o del vidre en l’arquitectura. Un dels exemples més coneguts és Le Corbusier, que va incorporar de vidres de colors a la capella de Notre Dame du Haut (1955), a Ronchamp, (França) que són fonamentals per entendre aquest espai arquitectònic.

Image result for capilla de ronchamp interior images

Capella de Notre Dame du Haut (1955). Le Corbusier. Ronchamp, França

Un edifici que el mateix arquitecte va definir com un lloc “de silenci, pregària, pau i delit espiritual”. A l’espai interior, la clau és la llum que es filtra a través dels vidres de colors i que el matisa. En realitat, són petits vitralls colocats en finestres perforades en els gruixuts murs de manera profunda que s’eixamplen obliquament i amb un angle que permet que la llum entri de forma directa però molt subtil tot creant uns efectes gairebé màgics. Cada finestra il·lumina de manera diferent per la seva mida, posició en el mur i color del vidre. La llum ingressa creant un patró clapejat, similar al que passa quan es miren les estrelles o apertures a contrallum.

Chapelle du Rosaire de Matisse

“La considero la meva obra mestra”, va escriure Matisse al bisbe de Niça un cop finalitzada la seva chapelle du Rosaire de Vence l’any 1951. Als seus 81 anys considerava que, encara que li hagués dedicat quatre anys, era el resultat d’una vida sencera de treball. Deu anys abans, el 1941, quan vivia a Niça, se li va diagnosticar un càncer que es va haver d’operar. Durant la seva llarga convalescència el va asistir una jove infermera, Monique Bourgeois, que havia respost al seu anunci a la recerca d’”una jove i bonica infermera” i que es va ocupar d’ell amb gran tendresa. L’any 1943 Monique Bourgeois va decidir entrar a un convent dominicà, a Vence, un localitat enturonada propera a Niça, i va esdevenir la germana Jacques-Marie. Matisse va comprar una casa a Vence, no lluny del convent on la jove monja vivia. Ella el visitava de tant en tant per tenir-ne cura i un dia li va explicar els plans dels dominicans per construir una capella al costat de l’escola secundària de nenes de Vence.

Related image

Henry Matisse. Chapelle du Rosaire (1951), Vence (França)

Van acordar que ell dissenyaria la capella. Es va deixar aconsellar pels arquitectes i juntament amb els constructors i artesans del poble, Matisse va començar a treballar fermament en la capella durant els propers quatre anys. A l’edat de 77 anys i amb mala salut, Matisse va començar la feina més gran i desafiadora de la seva carrera.

La capella conté tres jocs de vitralls de només tres colors: un groc viu per al sol, un verd matisat per a la vegetació i un blau intens per a la mar Mediterrània, el cel de la Riviera i el mantells de la Madonna. El color de les finestres inunda l’interior de la capella, pintada de blanc i amb figures als murs.

Image result for Vence chapel matisse images

Henry Matisse. Chapelle du Rosaire (1951), Vence, França

Visita imprescindible per als amants del vitrall, després d’haver deambulat pels embullats vitralls gòtics i modernistes, posar l’última mirada a la Capella de Matisse és un recés de pau, el descans, en aquesta simplicitat, on ja poc o res es necessita: només la puresa del blanc, el groc d’un càlid raig del sol; el blau serè del cel i de la mar calmada. Tot torna a l’inici, a la reparadora llum filtrada a través d’unes fulles humils. Punt final. Eternitat…

Àngels Ferrer i Ballester

Continua, la segona part està dedicada exclusivament a l’art del vidre de Louis Comfort Tiffany

https://angelsferrerballester.wordpress.com/2017/04/14/louis-comfort-tiffany-la-recerca-de-la-bellesa-que-sinspira-en-la-naturalesa/

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s