Un recorregut per la història de les pedres, velles companyes que ens protegeixen

Cova d'en Daina - Wikipedia
El poeta austríac jueu Erich Fried (1921-1988) va escriure aquest poema:
Primer vas ser el temps de les plantes,
després el temps de les bèsties,
en tercer lloc el temps dels humans,
i ara ve el temps de les pedres.
 
Qui sent parlar les pedres
Sap
Que només quedaran les pedres
Qui sent parlar els homes
Sap
Que només quedaran les pedres.

(“El temps de les pedres”. Trad. M. Carme Serrat). Foto superior: Dolmen La Cova d’en Daina (2700-2200). Romanayà de la Selva, Baixa Empordà.

Prehistoric cave prints show most early artists were women
Cova del Castillo, Puente Viesgo, Cantàbria. Foto: Pedro Saura

Les pedres ens envolten física i simbòlicament. L’home i la dona del paleolític vivien a les coves, embolcallats de pedres, ja no hi són, però les coves continuen gairebé intactes avui, només els arqueòlegs les remouen una mica per estudiar-ne els ossos i les eines que hi queden. Els primers artistes van deixar sobre la pedra pintures i gravats o l’empremta de les seves mans. Considerem que l’Edad de Pedra va desaparèixer en la mar dels temps, no obstant això, encara vivim rodejats de pedres, no solament de les que apareixen a la mare naturalesa sino de totes que han estat treballades per  l’ésser humà per a construir-ne, cases, castells, esglésies i palaus, monuments, murs i muralles, lápides, monòlits i estàtues…; tot plegat esdevè una muntanya de pedres.

Museu de l'Esquerda on Twitter: "La Necròpolis de #lesquerda ...
Tombes antropomorfes. Jaciment de l’Esquerda, Roda de Ter. Foto: Museu de l’Esquerda

Les tombes i les làpides de pedra abans de l’actual predilecció per la cremació, han marcat la nostra fi i corresponen a la mort. Sembla ser que el primer que va construir l’espècie humana van ser les tombes i eren de pedra com veurem en els dòlmens. I els panteons són una mostra del poder social i econòmic de les elits locals com a afirmació de la seva representativitat social més enllá de la mort, a Europa fins i tot incorporen escuts d’armes. A l’época medieval les anomenades tombes antropomorfes excavades a la roca prenien la figura del cos humà, el qual acaba fonent-se amb la roca que l’acull. Pel que fa a la comunitat jueva, posar pedres i còdols sobre les làpides dels difunts és una tradició habitual. En temps antics els jueus creien que les pedres disposades damunt d’aquestes làpides impedien que les ànimes tornessin a la terra i provoquessin estralls en la vida dels vius.

Woodlands Cemetery in Philadelphia, Pennsylvania - Find A Grave ...
Cementiri de Woodlands. Filadelfia

 

Hi ha gent a qui  li agrada passejar-se per vells cementiris, entre làpides, escultures i panteons, entre arbres i flors que es marceixen i no només per vistar els seus morts o personatges coneguts; els aporta pau d’esperit, una dolça melangia; poetes i escriptors els han lloat, alguns tenen un veritable encant, si es pot dir així. Les nobles pedres hi tenen una presència considerable i ens captiven.

Micromecenes per restaurar les cabanes de pastors del pla d ...
Cabana del Clot de la Fou del Pla d’Anyella. Toses, Girona. Foto: Centre d’Estudis Comarcal del Ripollès

 

Les pedres signifiquen moltes coses. Expressen el poder en grans edificis, la memòria en els cenotafis, monòlits i memorials, la riquesa en les pedres precioses, la religió o el mite en escultures i ídols i la commemoració d’un fet o d’un personatge important. Els metalls tenen un ús efímer, es rovellen i es descomponen (excepte el bronze), el vidre és fràgil, es trenca; la fusta es crema; la pedra és eterna, immutable, envelleix molt be; podem dir que ha estat la companya d’homes i dones en el llarg camí de la vida a través dels mil.lenis. No obstant, la pedra és molt més que una passiva companya, pot ser una protectora o una captora, la pedra com a símbol d’esperança, com ho veurem més endavant en el Martin Luther King Memorial. A qui li fascinin les pedres mai podrà alliberar-se del seu encanteri. En molts aspectes, els edificis de pedra, dels més grans i majestuosos a les cabanes més humils són reconstruccions del que la mare terra ens ofert generosament des dels orígens dels temps fins a avui per tal que en poguem fer ús i protegir-nos.

La Kaaba, Donde Comenzó La Historia ~ El Mundo Árabe
La Kaaba. La Meca, Arabia Saudita

 

En aquest sentit, les pedres desprenen un innat poder que està subjacent a tota mena de llegendes i creences des de l’antiguitat, -algunes encara persisteixen- i que parteixen de la base que les pedres ens salvaguarden d’alguna cosa o s’assenten en llocs on han passat esdeveniments importants. Té a veure amb la duresa i la durabilitat. Les pedres són l’antítesi de les coses biològiques subjectes als canvis continus, a la descomposició i la mort, així com l’antítesi de la pols, la sorra i la desintegració. Llavors, per la seva resistència, les pedres simbolitzen la unitat i la força. Per aquest motiu han tingut un paper important en l’origen de les religions i de la mitologia. Mitra, Déu d’origen persa però adorat a l’Índia  i a l’antiga Grècia i Roma, va néixer prop d’una deu sagrada, sota d’un arbre sagrat i d’una roca (la petra generatrix); o sigui la terminologia de Mitra procedeix de petra natus o petrogenitus. A l’antic testament, els Deu Manaments estan tallats a la pedra.  L’esperit de Jesucrist va manar construir una església dedicada a Sant Pere, nom que deriva de Petros, damunt de la Roca, a Roma. A l’Islam la seva máxima significació religiosa es manifesta a la Meca en una pedra negra de granit en forma de cub, anomenda Kaaba, on els feligresos van a adorar-la.

Bomarzo and the Park of the Monsters: photos and useful info ...
Pirro Ligorio/ Simone Moschino. Jardí de Bomarzo (s. XVI). Viterbo, Itàlia.

 

Per a la mitologia i allò  fantàstic, val la pena visitar el Parco dei Monstrii o Sacro Bosco de Bomarzo (1528-1588) a Viterbo, un jardí màgic poblat de conjunts escultòrics de figures fabuloses, animals fantàstics, éssers llegendaris i monstruosos i que s’assenten en senders inexplicables, en un intricat laberint, sense centres ni sortides. Figures fetes en pedra, ja gairebé fusionades amb la vegetació, que apareixen de cop i volta d’un racó, rera un arbre o en un rierol, recobertes de molsa, atribuïdes a l’escultor Simone Moschino. El disenyador del jardí va ser el condotiero Pierfrancesco Orsini conjuntament amb el seu arquitecte Pirro Ligorio. Difícil de desxifrar el sentit o el significat d’aquest jardí fantàstic, amb una aura d’esoterisme. Michael Jakob, historiador del paisatgisme de la Universitat de Harvard, apunta diverses hipòtesis: la malenconia del seu propietari a la mort de la seva esposa, Giulia Farnesio, la “crisi” del Renaixement que deriva cap al Manierisme, o una al·lusió literària a Orlando furiós, d’Ariosto. El va magnificar una entretinguda novel·la de l’any 1962 de l’escriptor argentí Manuel Mujica Laínez, Bomarzo, la qual va propiciar que anés a Viterbo a veure’l ja fa auna colla d’anys.

Resultado de imagen de petra images

Petra, Jordània

Es coneixen ciutats antigues construïdes a la roca on els seus habitants vivien “dintre” la roca. La més important és Petra (Jordania) exacavada literalment en els espadats de gres de color blanc, rosa, groc, vermell; la sensació es que tot i ser una ciutat morta vibra pels intensos colors de la pedra, ressaltada per la fulgurant llum del desert, a la vegada que la montanya tallada et protegeix de tota inclemència. L’antiga ciutat de Petra va restar “perduda” pel món occidental segles i segles. Situada enmig de barrancs en el desert, havia estat un pròsper centre comercial i la capital de l’imperi Nabateu entre el 400 A.c i el 100 d.C. La ciutat va quedar buida i quasi en ruïnes fins que l’explorador suïss Johan Ludwig Burckhardt la va trobar l’any 1812. Va començar a exacavar-se i la ciutat va sortir a la llum. Un camí estret d’alts espadats que, d’entrada intimida, mena cap a la ciutat on tot, temples, palaus, cases, tombes, està tallat a la roca. El lloc realment impressiona, no hi ha espai que no estigui dominat per la pedra, gairebé no hi ha arbres a Petra. Avui dia, només podem veure un 15% de les edificacions, la majoria encara estan sota terra. Tot i això, es com si la pedra se t’empassés.

Les primeres pedres treballades per l’home

Com deia al principi, la humanitat sempre ha estat d’una manera o altra involucrada amb les pedres. Cap altre animal comparteix amb l’home el desenvolupament de les eines de pedra. Les primeres reconegudes eren meres deixalles i escates de sílex i quars i còdols toscament tallats. Va ser realitzades per l’anomenat homo-faber i això era el que el diferenciava d’un pre-hominid semblant al mono. Aquesta crucial activitat humana és fa amb la pedra i allò que primerament era tallat toscamente en sílexs i còdols es va anar multiplicant amb altres tipus de pedra i amb eines més sofisticades; tot plegat va anar contribuint a desenvolupar més força als músculs dels homes i així va començar una espiral tecnològica que encara no ha acabat.

Hallan herramientas de los primeros humanos modernos en una cueva ...
Eines de pedra del Paleolític. Cova del Kaldar, Iran. Foto: National Geographic

La humanitat, en el període de l’homo sapiens, ja està formada per la pedra. La pedra, doncs, es troba en les arrels del que ens ha fet humans. Des d’aquest moment, la pedra esdevé bàsica per als humans, és eina, és cova per protegir-se de tot i és el primer element físic com a habitatge permanent, el que anomenem arquitectura, ja que la fusta és massa fràgil i és la pedra la que pot mantenir dempeus un habitatge. El nom de Edad de Pedra ho diu tot. El nostre passat tecnològic és la nostra interacció amb la pedra. En el Paleolític l’home i la dona treballen el sílex, el qual es compon de quars i silici. Es tracta d’una pedra que es podia laminar i apte per a les necessitats dels éssers humans de la prehistòria.

Resultado de imagen de stone prehistoric tools images
Eines de pedra del Neolític. Foto i font: Lithic Casting Lab.

 

La va perfeccionant gradualment i això requereix nous materials i noves tècniques que s’assentaran en el Neolític on s’afegeix l’ús dels metalls. El sílex tallat a través de cops i pressions es reemplaça mica en mica per la tècnica de polir les pedres més dures com el basalt, l’obsidiana o el jade.

 

Resultado de imagen de laurel leaf dordogne images

Fulles de llorer. Musée d’art et d’archeólogie de Périgord, Périgueux, França

Les anomenades Fulles de llorer, són ganivets de sílex procedents de les coves de la Dordonya, a França, de 20.000 anys enrera, desperten l’admiració des del seu descobriment. Se les anomena així per la seva forma de llorer. Podien haver estat utilitzades com un ganivet o com una petita llança, però no està clar. La seva perfecció artesanal i exquisidesa i la seva fragilitat i delicadesa, fa que es cregui que, en realitat, podrien ser objectes místics, màgics, d’autoritat o objectes de prestigi o d’estatus i així mateix es justificaria la seva valoració com a obra d’art.

L’arqueòleg de la Universitat de Londres, Don Robbins, en el seu llibre The Secret Language of the Stones, assenyala que hi ha alguna cosa dins la pedra, alguna essència  que en aquell temps només podia ser entesa a través d’un símbol o d’un mite. De fet, només podem dir que les Fulles de llorer representen un cim de perfecció en el treball de la pedra en la prehistòria. Però podem afegir, tal com explica Robbins, que es com “quan un escultor diu que veu la forma d’una estàtua ja dins el bloc de marbre i només cal que la tregui amb el martell i el cisell, [com li passava a Miquel Àngel]; llavors comencem a sentir que aquesta missió es només un aspecte d’un gran propòsit compartit per molts altres, guiat per alliberar alguna mena d’essència o força de la pedra, alguna cosa percebuda profundament i incompleta, però reconeguda a través de la història de la humanitat”.

Pedres de llamp

Les pedres caigudes del cel van servir per explicar l’origen de la vida. En les erupcions volcàniques, l’aire es va convertir en foc, el foc es va convertir en aigua” de lava i l’aigua de lava, es va convertir en pedra; per tant, la pedra constituiria una primera forma sòlida. Això va passar al principi dels temps. Però a l’Àfrica, Europa, Àsia i a la Polinèsia, quan els primers agricultors conreaven la terra, se’ls apareixien un fotimer de fletxes de sílex i es creia que havien caigut del cel i s’havien enfonsat la terra. Han tingut diverses denominacions: al món anglosaxó, pedres de tro, thunderstones; a Hongria i Itàlia, fletxes de Déu; a Catalunya, Espanya, Java i a la Índia, pedres de llamp.

Resultado de imagen de piedras de rayo images
Pedres de llamp.

 

De fet, es tracta de pedres tallades o polides en punxa i interpretades per diferents cultures com a objectes celestials o d’origen diví, amb propietats curatives o de superstició. Quan emergien del subsòl eren molt cobejades com a protectores en cas de tempesta. Es guardaven a les cases, especialment, al costat de les llars de foc o sota la teulada per protegir els pastors, les families i els animals domèstics dels llamps. Moltes d’aquestes pedres tenien aquesta forma de manera natural, però moltes altres sí que van ser treballades i usades pels seus antecessors en el Paleolític com a fletxes, de vegades treballades a dos cares amb talls aguts, i polides durant el Neolític.

Es van començar a trobar en una època en que l’ús del metall ja era predominant i no se sabia que era això que anomenem prehistòria; llavors, seria dificil de concebre un origen humà d’aquests sílexs, era més fàcil, doncs, buscar-ne un origen no natural i s’interpretaren com a coses divines o celestials. Robbins afirma: “No es podia gairebé pensar en aquestes pedres com a eines o artefactes perque ja en l’era dels metalls no tenia sentit fabricar eines de pedra”.

Jade

Els arqueòlegs cada vegada més tenen evidencies de pedres com a objectes de culte trobades en els estrats i tombes de jaciments de l’últim període del Paleolític. El jade és una de les pedres semiprecioses més frecuents. Es caracteritza per ser una pedra molt bonica, delicada i dura a la vegada, que un cop polida assoleix una brillantor que pot ser utlitzada fins i tot com a mirall, tal com va passar en el Neolític.

El paper simbòlic de jade va persistir fins ben entrats els temps històrics i va ser a la Xina on l’art i l’artesania del jade va arribar al seu máxim apogeu amb la creença que el jade tenia poders màgics de curació o prevenció. En el Nou Món, els asteques usaven àmpliament el jade com un material de ritual.

Stone Age jade from the Alps
Destral de jade alpí. Mont Viso. National Museum of Scotland, Edinburgh

 

Una exposició que es va celebrar al National Museum of Scotland mostrava una poc vista col.lecció de destrals de jade de l’Edat de Pedra, moltes d’elles procedents dels Alps italians i transportades a Escòcia fa uns 4000 a.C, quan ja tenien 100 anys, per agricultors del nord de França. La història d’aquestes destrals va ser descoberta per un grup d’investigadors francesos liderats per Pierre i Anne-Marie Pétrequin del Centre National de la Recherche Scientifique i la Universitat de Besançon, dins del programa “Projet [Project] Jade”, del National Museum of Scotland. El jade d’aquestes destrals és originari del Mont Viso, al sur de Torí, i del Mont Begua, sobre Gènova, a Itàlia. Aquestes destrals van ser tallades muntanya amunt, sobre els 2000 metres d’altitud. Segons els investigadors esmentats la gent que vivia en aquesta zona durant el Neolític associava les montanyes amb el regne dels déus. Probablement la gent del Neolític també creia que les pedres de les muntanyes tenien poder per curar i protegir.

La doctora Alison Sheridan, cap de Prehistòria del departament d’Arqueologia del National Museum of Scotland, explica que quan l’home comença a polir les destrals això provoca una gran transfomació. Les destrals polides van permetre clarificar els boscos i plantar cultius més fructífers que abans. De tota manera, gairebé ningú dubta que aquestes destrals en concret no van pas ser fetes servir per tallar arbres o com armes per matar enemics: tingueren un ús simbòlic o ritual. A més a més, els investigadors argumenten que les destrals tenien un estatus, representaven un luxe, una confirmació de poder i prestigi de les persones que les posseïen. Polir una destral de jade comporta moltes hores de feina, d’aquí que fossin un objecte especial, no pas per desgastar-les com a eina. El que s’ha pogut certificar és que aquests artefactes van ser importants per a l’expansió d’una civilització. No s’ha trobat jade a Anglaterra ni a Escòcia, per tant, va ser aquesta migració del continent que va portar les destrals a l’illa.

Resultado de imagen de canterbury axe jade images british museum
Destral de jade de Canterbury. British Museum, Londres

 

Gillian Varndell, conservadora del British Museum ho confirma: “La destral ha estat un poderós símbol durant milers d’anys a moltes parts del món. Te diferents significats segons les diferents societats. Per als primers agricultors el treball quotidià amb la destral va ser una eina esencial per fer rompudes de boscos, aclarir la terra i cultivar. Objectes com la destral de Canterbury, conservada al British Museum, no van ser usades per a l’agricultura, ja eren un símbol d’estatus, la seva possessió era un privilegi de pocs. El color verd del jade podia haver tingut un significat ja que s’en feien còpies amb pedres locals de tonalitat verdosa. Més d’un centenar de destrals de jade han estat localitzades a Anglaterra i Irlanda. Moltes d’aquestes troballes foren isolades i casuals, la qual cosa vol dir que no s’elaboraren seguint un model”. Els rituals connectats amb el jade encara són desconeguts. Fins al moment, a Europa s’han trobat més de 1600 destrals.

Obsidiana

L’obsidiana és una altra de les pedres semiprecioses utilitzades a l’antiguitat. Es tracta d’un cristall volcànic negre, gairebé transparent malgrat la seva resplendent obscuritat. S’utilitzava també com a mirall. Aquest to fosc el deu al seu caràcter cristal.lí per absorbir la llum, sense que intervinguin factors químics. L’obsidiana va ser molt valorada a l’Edad de Pedra perque, tal com el sílex, pot ser fracturada per fer afilades ganivetes o fletxes. Podien elaborar una ganiveta tant afilada com un bisturí.

Çatalhöyük - Wikipedia
Miralls d’obsidiana de Çatalhöyük (6000-5500). Museu de les civilitzacions d’Anatolia, Ankara, Turquia

 

S’ha trobat obsidiana a nombrosos jaciments neolítics, el més conegut és el de Çatalhöyük, a Turquia, ubicat a la base del volcà Hasan Dag. Aquest jaciment és molt important ja que és dels que ha donat a conèixer els primers moments de l’agricultura, amb data del 7è mil.leni a.C.; la font més gran d’obsidiana es trobava en aquest jaciment. El comerç de l’obsidiana podia haver estat envoltat de tabus i riscos. Era un material sagrat i com a tal requeria un tractament espacial -una benedicció potser fins i tot una profanació- abans de ser treballat per gent normal i corrent. Es pensa que era així perque a Çatalhöyük s’han localitzat molts santuaris plens d’obsidiana alhora que petites escultures o ex-vots.

L’obsidiana, doncs, tenia un significat religiós per a la gent de Çatalhöyük i, al mateix temps, era un objecte de comerç. Va ser un recurs tan important com la sal i potser el comerç més significatiu de l’alt Paleolític i del Neolític. Obsidana dels volcans de l’Anatòlia viatjaven cap al sud, cap a Jericó, i a l’oest, cap a Creta, jaciments on se n’ha trobat. Obsidiana de l’Anatòlia “comprada” a Çatalhöyük a canvi de bona fusta i nacre de la Mediterrànea.

Mexican experts find ancient blood on stone knives
Ganivets de sang asteques d’obsidiana. Procedents del jaciment de Cantona, Puebla, Mèxic

 

Els asteques feien ganivets d’obsidiana amb vores i escames esmolades per als seus sanguinaris sacrificis humans oferts al seu déu del Sol. En aquestes espantoses cerimònies les vícitmes pujaven les costerudes pendents de les piràmides sabent que amb un ganivet d’obsidiana els hi arrencarien el cor en viu per oferir-lo al Déu despiatat. Tals eren en el món asteca les propietats màgiques i temibles de l’obsidiana.

Té a veure amb el seu panteó de déus: Tezcatlipoca, déu de la nit i de la guerra, significa “mirall negre que fumeja. El seu atribut és un mirall negre d’obsidiana que porta en un dels seus peus o be el subjecta a la mà i del qual sorgeix un fum màgic que destrueix als enemics. L’altre déu, Quetzalcóatl, déu de la llum i de la ciència, també posseïa un mirall que portava pluges si le demanaven, el bé més anhelat. Perdut el mirall de Quetzalcóatl, els asteques es veurien obligats a entrar en el món fosc de Tezcatlipoca, i invocar a la pluja mitjançant la sang, oferint a les forces fosques sacrificis humans.

Aquesta practica de sacrificis humans l’havien descrit els conqueridors espanyols o estaven representades en pintures; incloïen l’extirpació del cor, la decapitació, el desmembrament i lescorxat de les víctimes. Es pensava, fins i tot, en alguns mitjans acadèmics, que els conqueridors espanyols podrien haver exagerat les històries sobre massius sacrificis humans en les cultures prehispánicas per fer que els seus súbdits indis semblessin més brutals i menys dignes de compassió davant d’una conquesta que no va ser precisament pacífica i que ha estat molt qüestionada.

Paseo por México | Zona Arqueológica de Cantona en Tepeyahualco

Jacimient de Cantona, Tepeyahualco, Puebla, Mèxic

 

Fins que al 2012 en el jaciment de Cantona, a Puebla, Mèxic, es van trobar 31 ganivets d’obsidiana amb restes de teixits humans. Els arqueòlegs els van posar a disposició de la restauradora Luisa Mainou, del laboratori de restauració de l’Institut Nacional d’Antropologia de Mèxic. Amb l’ajuda d’especialistes de la Universitat Autònoma Nacional de Mèxic, els van analitzar amb un microscopi d’escaneig electrònic i van veure que els ganivets contenien glòbuls vermells, col·lagen, tendó i fragments de fibra muscular. La col·lecció de ganivets de pedra pertanyen a la cultura Cantona, que va florir just després de la misteriosa ciutat-estat de Teotihuacán. La presència de restes de múscul i tendó indiquen que els talls van ser profunds i destinats a tallar parts del cos de les víctimes. “Aquestes troballes confirmen que els ganivets van ser usats per a sacrificis”, ha afirmat la Luisa Mainou. Aquestes tèrboles pràctiques eren degudes a la creença que la sang humana era una mena de líquid vital i necessari per mantenir l’equilibri del cosmos.

Susan Gillespie, professora adjunta d’antropologia a la Universitat de Florida, ha afirmat que era la primera vegada, que ella sabés, que aquest tipus de restes havien estat trobats en ganivets d’obsidiana. “És una demostració convincent que aquests ganivets van ser usats per tallar carn humana. La confirmació arqueològica dels sacrificis humans és important per donar suport o desmentir els relats històrics postconquista i les imatges de sacrifici preconquista”.

Pel que fa a les pedres en general, hi ha ver un gradual traspàs que les va fer passar d’ésser eines útils a elements purament simbòlics ja en el Neolític. O sigui, no es que el treball del metall desplaci del tot la pedra, però sí que la relega, ja que el metall ofereix més possibilitats per a unes societats cada vegada més complexes i sedentàries. Llavors, hi ha pedres que es llueixen com a joies per ostentar riquesa, poder i potser els primers indicis de seducció femenina, i d’altres són objecte de ritual per a pràctiques màgiques o religioses, tal com va pasar amb el lapislàtzuli, la turquesa o l’alabastre. En canvi, l’arquitectura mai no ha abandonat la pedra, de moment encara perdura tot i que en menor grau.

Ídols

Les grans religions monoteistes, el Judaisme, el Cristianisme i l’Islam, mantenen diferències entre elles, però un punt en comú: la seva animadversió cap els ídols pagans. Prohibicions i persecucions contra l’adoració a pedres, monòlits, o ídols. Tot plegat és una enorme contradicció:  l’Islam adora una pedra com és la Kaaba, així com els cristians creuen en les Taules de la Llei tallades en una pedra i en Verges trobades a coves com si fossin ídols pagans; a més, moltes esglésies cristianes van ser construïdes en llocs on hi havia hagut temples pagans.

Segons Don Robbins, “el seu afany per destruir ídols no te a veure amb el fet de la veneració d’una imatge sinó en el que l’escultor o artesà ha dipositat dins la pedra, amb el valor afegit d’allò amagat o l’indesxifrable “poder” que la pedra ha pogut transferir a l’ídol. També pel fet que un ídol sembla fermament arrelat a la superstició i a una incomprensible interpretació”.

Les Venus

Resultado de imagen de venus de laussel images
Venus de Laussel. Museu d’Aquitània. Bordeus, França

 

“Els pits són molt voluminosos i les caderes amples. Porta a la mà un corn de bisò amb ornaments d’osques; la mà esquerra reposa sobre el seu ventre. El seu rostre es rodó i bast; esbossat lleugerament, el cabell cau sobre l’espatlla. Tallada amb cura, l’efigie destaca en relleu sobre el seu suport de pedra. Vestigis d’ocre permeten suposar que estava pintada de vermell, como moltes altres efígies femenines”. Es tracta de la descripció que en va fer un dels pares de la Prehistòria a França, l’Abbé Henry Breuil, quan va veure, l’any 1911, la “Venus de Laussel”, trobada al jaciment arqueològic de Laussel, a la Dordogne (França). Probablement estava embarassada i te entre 20 i 30 mil anys. La seva residencia permanent és ara el Museu d’Aquitània, a Bordeus.

És tracta d’un ídol de la fertilitat, de les anomenades Venus i trobades a centenars a Europa, des de França, el Rhin i fins a Sibèria, en jaciments del Paleolític i del Neolític. La majoria són tallades en pedra però també se n’han trobat en vori i os. Són molt petites, entre 5 i 25 cm. Són dones nues, sense trets individuals però, en canvi, estan molt enfasitzades les seves característiques sexuals. Els especialistes atribueixen a aquestes estatuetes un significat religiós en el sentit d’ídol o deesa-mare terra de la fertilitat. Avala aquesta teoria el fet que la majoria han estat trobades en habitacions domèstiques.

Resultado de imagen de venus prehistoricas images
Venus de Willendorf. Naturhistorisches Museum, Viena

 

Segons l’arqueòleg Johannes Maringer, podrien haver estat una mena d’esperits guardians, símbol dels origens de la família, de la procreació i la idea de continuació de la vida. Així mateix, aquestes Venus podrien ser una expressió de divinitat alhora que, amb la seva protecció, propiciaven una bona cacera. La Venus més conguda és la Venus de Willendorf (Austria), trobada a la vorera del riu Danubi i que és tan cèlebre com la Venus de Milo.

Cercles de pedres o cromlechs

Grans i petits cercles de pedres, també anomenats cromlechs, s’han trobat en profussió a l’oest i al nord d’Anglaterra i a Irlanda. Es tracta de monuments megalítics. No hi ha dubte del caràcter sagrat pagà d’aquests cercles a causa de la gran riquesa del folklore que els envolta, una tradició oral que ens parla de les pedres com a persones petrificades per haver ignorat el diumenge cristià o fa una simple descripció dels cercles com a obra del diable. Així mateix, es coneix be l’hostilitat tàcita de l’Església cap els cercles per afirmar el seu domini sobre les religions més antigues o paganes al llarg de l’Edat Mitjana.

Resultado de imagen para Stonehenge solsticio
Stonehenge (3000-2000 a.C). Wiltshire, Anglaterra.

 

Stonehenge, a Wiltshire (Anglaterra), és el més important cercle de pedres i conegut monument megalític. Una anella de grans pedres erectes clavades en un terraplè en el mig d’un complex del període Neolític i del Bronze. Al llarg dels anys, diversos autors han suggerit que les pedres foren fixades per forces sobrenaturals amb l’argument que no es podien ni moure ni col.locar degut al seu enorme pes i gran mida. S’ha demostrat que no és cert. Es podien moure amb tècniques convencionals, amb una mena de grues amb rodes que podien aixecar i transportar els blocs i amb rampes de terra. Els arqueòlegs creuen que Stonehenge va ser construït entre el 3000 i el 2000 a.C. Podia haver estat una zona d’enterrament des dels seus inicis, ja que s’han localitzat nomboses tombes a prop. No obstant això, corren molts mites al voltant d’aquest cercle de pedres. El lloc, especialment el gran trilithon, la disposició de ferradura que abraça els cinc trilithons centrals, la pedra que fa de taló i l’avinguda en el terraplè, estan alineats amb la posta del sol del solstici d’hivern oposada la sortida del sol del solstici d’estiu. Una natural orografia en l’ubicació del monument que segueix aquesta línia podia haver inspirat la construcció. D’aquí que, la seva precisa alineació astronòmica és objecte d’especulacions i debats referents a la relació del monument amb l’astronomia.

What is Stonehenge? - BBC Bitesize

Stonehenge (3000-2000 a.C). Wiltshire, Regne Unit. Foto: BBC

De tota manera, a Stonehenge se li han atorgat diverses funcions: des d’un observatori astronòmic, a un temple religiós de cultes ancestrals, lloc ritual d’ofrenes a la naturalesa, indret amb propietats curatives degut a les nombroses tombes que hi ha al voltant i que els individus que s’hi han trobat provenen d’altres contrades, etc. L’arqueòlog britànic Aubrey Burl, una autoritat en l’estudi de monuments megalítics, proposa que aquests cercles de pedres estan lluny de ser un observatori astronòmic: eren un lloc de rituals connectats amb la mort i la fertilitat i d’ancestrals adoracions. Rituals que es duien a terme a l’equinocci de primavera i en el solstici d’estiu per tal d’assegurar una bona collita de la terra. Johannes Maringer identifica també la relació del monument amb el sol com a part del cultes rurals a la vegetació i a la fertilitat perque en aquelles comunitats agràries els cultius i les collites depenien del ritme de les estacions.

Els hippies i joves de la contracultura es van apropiar de Stonehege als anys 60 i 70 del segle XX; creien en el “poder” d’aquestes pedres i van convertir el solstici d’estiu en un espectacle anual. Avui dia, Stonehenge rep una riuada de turistes per observar les pedres.

Perque la gent se sent atraeta per les pedres antigues com Stonehenge i d’altres? Don Robbins assenyala que no és només per veure com el sol de juny atravessa el cercle per un punt determinat, “sinò simplement per experimentar o intentar esbrinar in situ quin fou el propòsit dels arquitectes que bastiren aquestes pedres i les ganes de tocar-les, com si la seva aspror i rugositat ens hagués d’aportar o fer sentir alguna cosa; i més ara que està prohibida l’entrada al recinte”. Hi ha una veritable i oficial preocupació que l’excessiu contacte humà amb les pedres d’Stonehenge les pugui fer malbé i per això estan acordonades. Però Robbins exclama que tenim necessitat de tocar-les!: “En tocar les pedres abastem a través dels mil.lenis les creences d’aquells remots avantpassats que van construir els cercles. Si les toquem coneixem alguna cosa dels sentiments, creences i motius dels nostres avantpassats i hi connectem en alguna cosa que podriem entendre només si poguessin llegir el seu codi”.

Dolmens

El dolmen és un altre tipus d’obra megalítica. Literalment significa “taula de pedra”. Està constituïda per dues o més pedres col.locades horitzontalment sobre unes altres en vertical, anomenades en l’argot dels arqueòlegs ortostatos“, tot formant una “taula que originàriament estava coberta per un monticle de terra que la protegia. L’entrada a la galeria dels dòlmens está generalment cap a la sortida de sol. L’objecte dels dòlmens sembla ser l’enterrament col·lectiu on es feien ofrenes als morts per suplicar ajuda i protecció i ja revelen un anhel per saber del més enllà.

Resultado de imagen de megalithic stones images
Dolmen de Poulnabrone. County Clare, Irlanda

 

Resultado de imagen de dolmen de magacela badajoz images

Sol gravat. Dolmen de Magacela. Badajoz, Espanya

En molts dolmens s’han trobat gravats que representen el sol i punts que poden ser estrelles, d’aquí que Johannes Maringen cregui que s’hi adorava el sol juntament amb rites ancestrals, tal com en els cromlechs. De fet, aquests megalits constitueixen una de les primeres formes conegudes d’arquitecura monumental i no domèstica de la Prehistòria. Hi ha moltíssims dolmens a tot Europa, el més gran és el dolmen de la Menga, anomenat també la cueva de la Menga, a Antequera (Espanya).

Resultado de imagen de dolmen de la manga antequera images
Dolmen de la Menga. Antequera, Espanya

 

El conjunt de la Menga el formen tres dòlmens: Menga, Viera i El Romeral. Planteja l’interrogant de l’orientació perque tant Menga com Viera no estan orientats cap el sol naixent sinó cap a una gran penya anomenada Penya dels enamorats, d’estranya aparença, sembla un rostre mirant a el cel. Les pedres de mida descomunal, es van extreure d’una pedrera propera. La llosa del dolmen de Menga és una de les majors pedres traslladades a la història. A més, aquestes pedres van ser treballades, ja que tant elsortostatos” verticals com les lloses de sostre, tot i tenir vores irregulars, s’ajusten entre si de forma tan perfecta que no pot pensar-se que fos casual. El nom de la Menga significa bruixa o fada. La cova va ser usada al segle passat com cleda de bestiar -probablement cabres.

Menhirs

Menhir signfica “pedra llarga” i és tracta d’un megalit configurat per una llarga pedra clavada verticalment al sòl. Pot aparèixer sola o formant alineacions en fileres paralel.les o circulars.

Resultado de imagen de menhir images
Kerloas Menhir. Pouarzel, Bretanya, França

 

Es creia que els menhirs eren estatues estilitzades dels morts; també hi ha qui els interpreta com una representació de l’òrgan sexual masculí o se l’ha relacionat amb el xiprer, arbre associat des de l’antiguitat amb els cementiris alhora que símbol d’hospitalitat. Alguns poden arribar a ser molt alts com el menhir de Kerloas, el més alt de Bretanya. Medeix 9 metres i mig.

Resultado de imagen de obelix  menhir images
Obèlix talla un menhir

 

Els menhirs més coneguts els ha tallat l’Obèlix que vivia en un pintoresc poblat gal al nord de l’actual França. Ell i la seva gent s’enfrontaven sovint als romans que volien subjugar-los i fer-los formar part d’un autoritari imperi romà. Per a l’Obèlix un menhir era solament un preuat regal. Parlo del còmic francès Asterix, de René Goscinny i Albert Uderzo que ha fet i fa- crec- les delicies de grans i petits del meu país d’origen, Catalunya, i ens ha mostrat vestigis del món megalític i les tradicions celtes. Forma part de la meva infantesa i jovenesa i encara els rellegeixo quan en tinc l’oportunitat.

Resultado de imagen de obelix menhir images
Obèlix transporta un menhir

 

Naturalment, és una meravellosa ficció. Com ho ha estat als Estats Units la divertida i coneguda sèrie de dibuixos animats The Flinstones (Els Picapedra) que també s’ha vist a Europa, m’agradeven molt de petita quan els passaven per la TVE i, potser, va despertar, inconscientment la meva afició per la prehistòria i tota mena de pedres.

Carnac

Carnac és una excepcional i densa col.lecció de pedres megalítiques emplaçades al voltant del poble de Carnac, a la Bretanya. Consisteix en alineacions, dolmens, túmuls i menhirs. Més de tres mil pedres prehistòriques a la vista i sense cap explicació convincent.

Resultado de imagen de Carnac alineaments images
Alineaments. Carnac (4500-3330 a.C), Bretanya

 

Van ser tallades amb pedra local durant el Neolític, entre el 4500 i el 3330 a.C. Es tracta del conjunt megalític més gran del món, ocupa unes dues milles. Les alineacions es poden veure des de la carretera i moltes d’elles es troben dins del poble. Es coincideix en que es podria tractar d’una alineació astronòmica.

 

Pedres precioses

La fascinació per les pedres precioses ve de temps ancestrals. La Jerusalem celestial estava construïda amb pedres precioses. Segons el llibre d’Ezequiel, el jardí de l’Edèn està ple de pedres de foc, que són simplement pedres precioses. Els antics grecs les feien servir com a metàfores. Sòcrates va dir que a l’altre món tot brillava, que les pedres del camí i les muntanyes tenien la qualitat de les joies. El filòsof hel·lenístic Plotí va assenyalar que les pedres precioses d’aquesta terra, la maragda, el rubí i el diamant, són fragments ínfims de les pedres que es veuen a l’altre món, on tot resulta més brillant i clar i més real que en el nostre. Llavors, per a alguns són pedres de foc i ens recorden aquest altre món que, en realitat no és altre que el de la nostra imaginació. En realitat, les pedres precioses són només fragments de la naturalesa, procedeixen de la terra”, l’ésser humà les descobreix i li agraden, n’admira la seva bellesa i li fascina la seva brillantor, les arrenca de les seves entranyes, els hi dóna un valor simbòlic i, després, econòmic, amb la qual cosa es desperta la cobdícia i les dones les llueixen.

Resultado de imagen para rubies sin tallar

Rubí

El filòsof Georges Santayana va dir que les pedres precioses són precioses perquè en aquest món volàtil i perpètuament inestable són el més proper a la permanència absoluta. Més o menys el mateix creia Holly Golightly/Lula Mae Barnes, interpretada per Audrey Hepburn en la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s a qui li agradava deambular per la botiga de Tiffany de la Cinquena Avinguda de Nova York perque era un lloc on deia que se sentia segura.

Cal tenir en compte que la superstició sempre ha envoltat a tota mena de pedres. Hi ha qui parla de pedres encantades considerades benvolents: amulets, braçalets i collarets que es guarden com a talismans i que fins i tot es col.loquen en els fonaments abans de bastir un edifici per tal que el protegeixi de tot mal. Avui dia hi ha un interès creixent en les crystal healing, pedres que curen; una creença que prové d’antigues civilitzacions i del món rural que atribueix a determinades pedres precioses o semiprecioses poders guaridors i protectors. N’és testimoni el gran éxit dels dos volums de Judy Hall, The Crystal Bible, que a mi em semblen una mena de frau. Pedres precioses i semiprecioses amb significats que van més enllà del seu valor econòmic i estètic. Que et curen tots els mals i et protegeixen de tot, vaja. Sincerament no m’ho crec, de les pedres precioses i semiprecioses només crec en la bellesa i magnetisme dels seus colors i dissenys, però…se non è vero è ben trobato. (Dit això, jo sempre volo amb un rubí que em va regalar la meva mare, tinc la sensació que em protegeix…)

Fins i tot, amb una pedra comuna en la prehistòria com és el sílex hi ha la creença que porta sort, que actua com amulet sobretot quan s’ha tallat o erosionat amb formes inusuals.

Resultado de imagen de ammonite fossils images
Ammonite fòssil
Així com els fòssils. L’arqueòloga anglesa Myra Shackley, cap del laboratori d’arqueologia de la Universitat d’Oxford, en el seu llibre Rocks and Man, analitza que els ammonite fòssils s’ha trobat frequentment com a ornaments en antiquíssimes tombes i que la seva popularitat es deu a les seves impressionants sinuoses formes que s’utilitzaven com a amulet contra les serps. En cultures més tardanes, els ammonite fòssils s’han vinculat a amulets de fertilitat, aspecte vinculat també a molts monòlits i a les Venus, com ja s’ha dit. En realitat, el que atrau dels fòssils és que són sers vius petrificats i les seves capricioses formes.
Així doncs, l’existència de pedres que porten bona sort és massiva i va calar a l’antiguitat i encara avui perdura!; són una prova de les creences i del poder que algunes pedres aporten i que poden ser utilizades a fi de be, encara que científicament no hagi estat provat.
Savassona, el bosque mágico de Catalunya
Petroglif de Savassona. Tavèrnoles, Catalunya. Foto: Joan Soldevila Adán

Un altre tema són els petroglifs, que són imatges simbòliques gravades a les roques, els més antics dels quals daten del Paleolític Superior i del Neolític. La paraula prové dels terme grecs petros (pedra) i de glyphein (tallar). De petroglifs se n’han trobat als cinc continents i de totes les èpoques. N’hi ha tants i tan diversos i amb tants significats que mereixerien tot un altre llarg post.

Pedres que hi veuen

Es tracta de l’enredada de la “Bola de vidre o de cristall” que podem veure a fires, a obscurs locals i ara en els programes de televisió-escombraria. Se suposa que ha de ser vidriosa; en realitat l’autèntica bola de vidre està feta de quars. Perquè encara hi ha aquesta ben calada creença que tot mirant una bola de quars pots veure el teu futur. Don Robbins ens explica que és degut al fet que a l’Antiguitat hi havia creences universals en el destí que podia ser interpretat a través de presagis i a través de sacrificis humans o animals; així mateix, l’endevinament o el sortilegi podien venir de dins la “pedra”, gràcies a una interacció amb alguna cosa procedent de les profunditats del cristall, que és una roca que prové, és clar, de la mare-terra.

Pedres Sagrades

Resultado de imagen de coronations stone saxon kings images
Pedra de coronació dels reis saxons. Kingston-upon-Thames, Regne Unit

Les diferents ètnies, civilitzacions i, més endavant, païssos, han necesitat per als seus imaginaris col.lectius, disposar de pedres sagrades. Ja he esmentat la Kaaba islàmica i les Taules de la LLei.  En la història d’Anglaterra, els reis saxons es coronaven sobre pedres considerades sagrades, tal com es rememora a la pedra de Kingston-upon-Thames, a Surrey.

Resultado de imagen de Delphic sanctuary images

Santuari de Delfos. Grècia

Els antics grecs van emplaçar la seva més sagrada pedra, l’Omphalos (en grec vol dir melic) originàriament de marbre blanc, al Santuari de Delfos. En el relat mitològic de la creació segons l’oracle de Delfos, Zeus volia localitzar el centre de la terra. Va enviar dues àguiles des dels dos punts on s’acabava el món; van ser llançades a la mateixa hora i volaven a la mateixa velocitat. Es van creuar damunt de l’àrea de Delfos. Des del punt exacta de creuament, Zeus va deixar caure una pedra i va quedar fixada en el punt del santuari on ara hi ha una pedra que ho indica. Des de llavors, per als antics grecs, aquest lloc era el centre del món.

Resultado de imagen de omphalos delfos images
Omphalos. Museu Arqueològic de Delfos, Grècia

 

El Museu Arqueològic de Delfos guarda una altre pedra tallada amb un alt relleu i de forma ovalada que se suposa és l’antic Omphalos, però els arqueòlegs no es posen d’acord si és original o una còpia hel.lènica o romana.

Esto es lo que queda de la antigua Palmira
Ruïnes de Palmira, Siria. Foto: National Geographic

 

Les pedres sagrades ens porten a la ruïnes, especialment a les del món antic. Què són les ruïnes sinó un munt de pedres on intuïm que els antics havien arribat a la perfecció en l’art, l’arquitectura i l’urbanisme. He vist moltes ruïnes grecoromanes a tota la riba de la mar Mediterrània, desde Baelo Claudia, a Cadis, fins a Palmira, Siria i totes són semblants: columnes trencades, altres preservades intactes al seu lloc, fragments de cornises, frisos, capitells i arquitraus d’ardu treball escultòric; estàtues privades dels seus antany perfectes membres (la majoria ja estan en els museus) L’intuït esplendor d’aquestes ciutats en ruïnes es redueix a tal com estava en la seva matèria primitiva, a la pedra tot just desbastada, fragments caiguts i escampats per terra aquí i allà. Que són les ruïnes sinó ressons del passat que contenen la història de la Humanitat, que no és poca cosa, i ressons d’aquestes ciutats en les quals tot ha desaparegut, excepte les pedres que romanen en el seu traçat urbanístic i en els seus murs escapçats; en conclusió, aquestes ruïnes a el ras de pedra, ens assenyalen com s’organitzaven aquestes societats. I els seus monuments, temples, teatres, amfiteatres i àgores, els que no van ser destruïts i engolits per una civilització o cultura posterior, encara que estiguin incomplets no permeten l’oblit. Avui els “pedraferits” encara ens emocionem trepitjant i tocant aquestes pedres que envelleixen amb noblesa. Gràcies infinites als arqueòlegs per treure les restes d’aquestes antigues civilitzacions a la llum, estudiar-les i preservar-les.

museo-de-arqueologia-de-cataluna-mac-empuries-esculapi-mar | Bosch API

Estàtua d’Esculapi. Ruïnes de Empúries, Catalunya

L’escriptora belga Marguerite Yourcenar ha escrit un bell text en el seu llibre El Temps, aquest gran escultor sobre aquestes pedres configurades com arquitectura o escultura i que han tornat, més o menys, als seus orígens: “Un dia que una estàtua és acabada la seva vida, en un sentit, comença. La primera etapa és franquejada de qui, per la cura que hi ha posat l’escultor, ha passat del bloc a la forma humana; una segona etapa, al curs dels segles, a través d’alternatives d’adoració o d’indiferència, mitjancant graus successius d’erosió i deterioració, de mica en mica la tornarà a l’estat mineral informe del qual l’havia sostreta l’escultor. Ja no tenim, no cal dir ni una sola estàtua grega tal com la van conèixer els contemporanis: amb prou feines veiem aquí i allà, sobre la cabellera d’una Coré o d’un Curós del segle VI, senyals de color vermell; a més a més, van ser obres mestres. Aquest durs objectes afaiçonats a imitació de les formes de la vida orgànica han patit, a llur manera, l’equivalent de la fatiga, de l’envelliment, de la desgràcia. Han canviat com ens canvia el temps”.

File:The Bassai sculptures, fragments of sculpture from the Temple ...
Fragments d’escultures del temple d’Apol.lo Epikourios (420-400 a.C) Bassae, Grècia. British Museum

 

I continua: “Algunes d’aquestes modificacions són sublims. A la bellesa tal com l’ha volguda el cervell humà, una època, la manera de ser d’una societat, s’hi afegeix una bellesa involuntària, associada als atzars de la història, deguda als efectes de les causes naturals i del temps. Estàtues tan ben trencades, que d’aquest fragment en neix una obra nova, perfecta en la seva segmentació. Aqueix cos tosc, s’assembla a un bloc escalabornat per les onades; aquest altre fragment mutilat amb prou feines no es diferencia de la pedra o el còdol recollit en una platja de l’Egeu. […] Tot home és aquí, la seva col.laboració intel.ligent amb l’univers, la lluita contra ell mateix, i aquesta desfeta final on l’esperit i la matèria que li fan de suport s’extingeixen gairebé junts, la seva intenció s’aferma fins al final en la ruïna de les coses”.

Llocs amb esperit

A part dels temps prehistòrics i antics, és comú que cada nació o religió tingui el seu lloc sagrat com pot ser una muntanya, així com hi ha rius i fonts que ho són, o edificis amb alta càrrega històrica i simbòlica. De vegades, el lloc més humil pot tenir una mena d’esperit o l’anomenat genius loci: una simple cova, un monòlit o un cercle de pedres solitàries en un erm buit, una església romànica a la muntanya, un claustre, un a punt de caure i inaccessible castell, ruïnes abandonades, un vell cementiri oblidat o una vella casa llòbrega o una catedral gótica.

Wikiloc | Foto de Església de Sant Joan de Caselles (1/3)
Sant Joan de Casenelles (s. XI). Canillo, Andorra

 

Per posar un exemple, les petites esglésies romàniques de les valls del Pirineu català i andorrà, mantenen un esperit del lloc. Són esglésies fetes de pedres tosques d’una tipologia arquitectònica molt simple i regular, ben proporcionades, d’escasses ambicions monumentals que no proposen solucions tècniques sofisiticades però que per la seva senzillesa i funcionalitat han perdurat a través dels segles, com si sempre haguessin estat al lloc. Es construïen amb la pedra de pedreres molt properes, d’aquí que semblin un brot de la mateixa terra, a la qual es fusionen completament. Esdevenen una referència del poder eclesiàstic a l’época medieval, a la qual corresponen, que era omnipresent a tots els nuclis de població i el campanar n’era el punt visual més important. Aquestes esglesies solen tenir influència llombarda, sembla ser que mestres d’obres itinerants procedents de la Llombardia deixaren uns esquemes de la planta i el model de les arcuacions cegues externes; tot i això, les aixecaven mestres d’obres rurals, que havien nascut i vivien la zona, i amb la pedra que tenien més a mà i que be que els servia.

El parament dels murs és normalment irregular; de vegades la pedra està martellejada per a aconseguir aristes escairades. La pedra tosca s’empra per als elements decoratius ja que és molt fàcil de treballar. Les argamasses que lligaven els paraments són de calç i de sorra.

Church of Santa Coloma
Santa Coloma (s.XI). Andorra la Vella

 

Poso com a exemple l’església de Santa Coloma a Andorra la Vella, la major part de la qual roman intacta des del s.XI. Te com a singularitat el seu campanar circular i la forma quadrangular de l’absis, quan aquestes esglésies del Pirineu solen tenir campanar quadrangular i absis semicircular. Els materials locals emprats per a la seva construcció són el granit, la pedra tosca i lloses de pissarra. A Andorra hi ha dues pedreres de granit importants i de composició molt similar. La més gran es troba a Engolasters i la més petita, és el plutó de Santa Coloma, que es troba just al davant de l’església. En el fulletó de visita de l’església llegeixo: “El granit és una roca ígnia intrusiva, és a dir, fomada a l’interior de la terra per la lenta solidificació d’un magma, per tant, els minerals poden créixer fins a assolir mides que podem veure a ull nu. En el granit de l’església [Santa Coloma] es poden distingir fàcilment els tres minerals principals que el formen: quars- de color blanc transparent-, feldespat- de color blanc opac- i biotita o mica negra- de color negre brillant”.

SANTA COLOMA, ANDORRA | L'església de Santa Coloma és una de… | Flickr

Santa Coloma. Campanar (S. XI). Andorra la Vella. Foto: Ferran Llorens

Pel que fa a la pedra tosca, “és una roca formada per carboni càlcic, molt porosa, de color blanquinós i sense cap mineral observable a ull nu. Es forma a la superficie de petites cascades d’aigua i en fonts naturals amb matèria orgánica abundant”. A Andorra hi ha diversos llocs d’on s’ha extret pedra tosca al llarg de la història i avui en dia l’explotació d’aquesta pedra està prohibida per llei al país. La tosca pesa poc i és de fàcil tall, és el material emprat per dur a terme les voltes de canó i els diversos elements decoratius dels edificis; per aquest motiu, a l’església la trobem a la porta d’accés i al campanar.

La pissarra que s’utiliza en la teulada del campanar i del porxo és molt abundant en la geografia andorrana. És de color gris fosc i es trenca en lloses o làmines, fet pel qual ha estat utilitzada al llarg de la història per fer teulades. Encara avui, la normativa obliga a utilitzar-ne en les construccions de nova factura que es fan al principat. Hi ha diversos llocs d’Andorra d’on s’extreu la pissarra en lloses, indrets anomenats llosers.

 

Reims Cathedral interior, France (High Gothic) note the large rose ...
Catedral de Reims, França

A les grans catedrals de l’època gòtica la pedra també hi és omnipresent, aquí, aquesta s’imposa pel seu caràcter monumental. Una vertiginosa catedral gòtica incita a un silenci reverencial i es detecta un quasi palpable olor a santedat que prové dels seus altíssims arcs i elevat sostre, és com una mena d’alta cova de pedra que inspira molt respecte, especialment per la proesa i complexitat de la seva construcció. La frenètica activitat que va comportar la construcció de les catedrals, amb els nombrosos problemes de tota mena que sorgien, no es nota ni arriben a nosaltres. Ha estat sobrepassada per la sensació de que alguna cosa divina o espiritual passa, fins i tot per als no creients. Res a veure amb la simplicitat d’una església romànica arrelada a la terra, al món camperol. Les catedrals esdeven l’arquitectura de les ciutats amb tot el seu tràfec.

Monastery of Santa Maria de Ripoll | Cultural Heritage ...
Claustre del monestir de Ripoll, Catalunya. Foto: Patrimoni Cultural. Gencat

 

Aquesta mena de reverència, ganes d’estar en silenci o reconeixement de l’esperit del lloc o genius loci conflueix quan ens trobem dins d’un claustre. Desprèn una enorme sensació de pau i serenitat, ens sentim be sota les seves voltes. Hi influeix la seva disposició de planta quadrada que aporta estabilitat, esdevé com els quatre punts cardinals que necessitem i on ens agafem per sentir-nos segurs en aquest deambular per la vida. Hi influeix també, naturalment, la presència omnipotent de les pedres que prenen la forma de voltes, bancs, arcs i columnes, i les galeries que ens resguarden del vent, la pluja i el sol. Torna a aparèixer aquesta missió de la pedra com a element protector, alhora que, en el cas dels capitells esculpits dels claustres, és converteix en un mitjà per plasmar imatges religioses amb intenció didàctica, alguns d’una gran qualitat artística. L’encís del claustre és que el pes de la pedra es veu alleugerit pel pati central obert que aporta llum i permet respirar i és apte per elevar-se cap a la contemplació del cel per al que te fe. Alhora, s’arrela a la terra a través d’un pou, una font, els arbres i plantes i les hortes que solen situarse en aquest espai central. En definitiva, si ens hi trobem be en un claustre potser és perque hi ha tot el que necessitem, amb el valor afegit de la solidesa de la pedra. Res no hi falta i res no hi sobra. Tot està en equilibri.

Imagen relacionada

Juan de Herrera. Palau/Monestir de El Escorial (siglo XVI)

 

Hi ha edificis en els que la seva construcció en pedra intimida, fins i tot esfereix, no conviden al recolliment d’una església romànica, o a l’espiritualitat d’una catedral gòtica o a la sensació de protecció que ofereix  un claustre. Seria el cas, per posar un exemple, del monestir de El Escorial. Al peu de la serra de Guadarrama s’alça la imponent mola de granit d’un monestir amb una geometria pura, “sense res que denoti el pas del temps, que en qualsevol edifici va deixant petjades, la implacable perfecció geomètrica no admet ni tan sols que el temps modifiqui gens ni mica la voluntat sobirana”, assenyala l’arquitecte Ricardo Aroca.

L’edifici forma una gran massa de granit d’aspecte fred i adust. És un edifici que encara que en reconeixis els seus valors artístics i arquitectònics i les seves equilibrades proporcions i perfecta simetria, la seva extrema austeritat i severitat s’imposa tant que pot angoixar o intimidar, d’entrada, no convida a la visita. Probablement, el material amb què està construït, el gèlid granit gris, tan agusat, influeix molt en aquesta percepció, així com la impressió que dóna de presidi, d’espai tancat que la unitat del cub contribueix, també, a provocar. L’escriptor Josep Pla va escriure: “És com un gran vaixell naufragat per l’atzar de les forces còsmiques en el lloc on ha naufragat. El vent, en els angles de granit, hi passa tallant i inhòspit, com per la proa d’un vaixell mig enfonsat”.

El Arca: 10. Los Secretos de las Catedrales

Juan de Herrera. Palau/monestir de El Escorial (siglo XVI)

La seva concepció matemàtica i el seu ordre geomètric basat en el cub i el quadrat aplicat de manera rigorosa i la seva construcció impecable i contundent l’allunya de tota vel·leïtat i superficialitat. Ets conscient que sorgeix d’un moment molt significatiu de la història de la Península Ibèrica. Un rei, Felip II, una societat, una classe dirigent molt potent el va crear, precisament és per l’absència total de decoració, on no hi ha res que et distregui, només hi ha pedra, res més, que mostra el seu poder absolut. Arran de la mort del seu pare Carlos V, el 1558,  Felip II va decidir fundar un monestir sota l’advocació de Sant Llorenç en record de la victòria de Sant Quintí sobre els exèrcits francesos el dia de Sant Llorenç, 10 de agost de 1554. El rei va decidir el personalment l’emplaçament i en va supervisar la seva construcció amb maníaca minuciositat; es va erigir en només 23 anys. L’historiador i hispanista britànic John H. Elliot assenyala que “es tria aquest lloc i no un altre prop de Madrid perque hi ha molt espai, per l’abundància d’aigua i, sobretot, per l’existència d’una bona pedra per edificar, procedent de les pedreres properes”.

El Escorial - in Madrid - Thousand Wonders
Juan de Herrera. Palau/monestir de El Escorial (siglo XVI)

 

La pedra de la serra de Guadarrama és el granit dur, compacte i difícil de tallar i el color gris es pot anar tenyint de marró per oxidació de ferro que pot contenir, depenent de la pedrera de procedència. Els blocs es transportaven de la pedrera a l’obra, on es tallaven i aparellaven a la mesura del que era necessari en cada moment. La inventiva dels picapedrers pot apreciar-se en la diversitat de l’aparell de la fàbrica al voltant dels buits.

Ricardo Aroca explica que els enormes volums de pedra feien la construcció molt lenta, llavors Fra Antonio de Villacastín, germà de l’ordre, versat en l’ofici de picar pedra, va proposar de dividir la tasca en talls simultanis. El rei va convocar a 60 mestres picapedrers del regne i 20 van ser seleccionats. Entre cada dos es van comprometre a dur a terme un dels deu desbastaments en què es va dividir l’obra, emprant almenys cadascun 40 oficials, el que suposa que més de mil persones treballaven només a l’església. Per a més informació veure el meu assaig sobre el cub en l’arquitectura de Juan de Herrera i Rafael Moneo: https://angelsferrerballester.wordpress.com/2018/09/15/moneo-analitza-el-cub-en-larquitectura-de-juan-de-herrera-i-la-seva-relacio-amb-ramon-llull/

 

Resultado de imagen de castell de montsegur images

Castell càtar de Montsegur, Occitània, França

 

Els castells són igualment una mola de pedra i molts posseeixen el seu propi genius loci. M’agradaria posar l’exemple de l’encimbellat castell de Montsegur, a Occitània, com a un altre lloc amb esperit perque que és objecte d’un munt de mites i llegendes tan enlluernadores com un Stonehenge però amb fets històrics tan esgarrifosos com la Torre de Londres. Es parla de Montsegur com un calendari astronòmic, les nits de solstici d’estiu i per Sant Joan el recinte de Montsegur s’omple d’il.luminats o visionaris que volen veure sortir el sol; es diu que cada vegada que el sol entra en un nou signe zodiacal, els raigs il.luminen algun punt clau de la construció. El mite més estès es que el Sant Grial s’amagava a Montsegur, llegenda que prové del fet que els historiadors han documentat un tresor que, en realitat, consistia en unes poques peces d’or i plata, però que ha fet volar tant la imaginació que s’ha arribat a creure que era el sagrat calze. El que sí malauradament és cert es que el castell de Montsegur va ser l’ùltim reducte del catarisme, una religió considerada herètica per l’església i finalment vençuda per una creuada ordenada pel Papa Inocenci III. Occitània, al segle XII, era un país pròsper i cobejat pels senyors feudals del nord de França que es van unir a aquesta creuada papal. L’any 1243 es va decidir la destrucció de Montsegur en un concili catòlic a Beziers. Van assaltar el castell i en el setge final els vencedors van preparar una foguera al peu del penyal en el qual foren cremats vius més 200 càtars per no voler abjurar de la seva fe. Una estela amb una creu commemora el lloc.

 

Resultado de imagen de montsegur camps dels cremats images

Estela de pedra commemorativa del cremats de Montsegur, Occitània, França

I com aquest exemple, tants i tants en la història de la humanitat… fins a Auschwitz o a la fortalesa  d’Aleppo, a Síria. És gairebé impossible passejar-se indiferent per a aquests llocs. No els contemplem d’una manera objectiva i raonable. Els monòlits són lluites contra l’oblit, davant d’un monòlit commemoratiu de llocs on han ocorregut fets horribles, percebem sensacions diverses que van des del temor i respecte fins a la sensació de presències del passat. Fins i tot les persones més prosaiques, científics i acadèmics inclosos, subscriuen la idea que hi ha una mena d’”atomsfera” en aquesta mena de “pedres”.

Wright Brothers National Memorial Information | Kill Devil Hills ...

Wright Brothers National Memorial. Kitty Hawk. North Carolina

Passa a l’inrevés quan estem davant d’un monòlit o monument commemoratiu a alguna proesa de la humanitat. Per als que som amants dels avions i de volar, poso per exemple el monòlit gegant del Wright Brothers National Memorial, dedicat als germans Kilbur i Orwill Wright, els quals el 1902 van dissenyar i van es van enlairar amb el primer avió amb vol a motor de l’història de l’aviació. Es tracta d’un monòlit / torre de granit, lletjot, de 27 metres d’altura que es va construir al cim del turó de Kill Devil Hill, a Kitty Hawk, Carolina del Nord, el 1932. Des del cim d’aquest turó, al costat de l’oceà Atlàntic, es veu la plana des d’on va enlairar el rudimentari primer avió, una rèplica del qual està al recinte de parc. El lloc és emocionant, sempre ventós, reflecteix bé el que havia estat el somni de l’home des dels seus orígens: volar. “La seva història no es tracta simplement de construir el primer avió, sinó de com van resoldre científicament els problemes del vol propulsat”, s’escriu en el centre d’interpretació. Al monòlit / torre hi ha inscrita la frase In commemoration of the conquest of the air by the brothers Wilbur and Orville Wright conceived by genius achieved by Dauntless resolution and unconquerable faith. A sobre de la torre hi ha un far marí i en el granit es dibuixen els raigs de sol. El monument va ser dissenyat pels arquitectes Robert Rodgers i Alfred Easton Poor.

File:Statue Dante Florence.jpg - Wikimedia Commons
Enrico Pazzi. Monument a Dante Alighieri (1865). Florència

 

O sigui, aquests elements de pedra, monòlits dedicats a proeses o episodis remarcables o estàtues que retraten personatges històrics o poetes, pintors, escriptors, músics, als quals se’ls sol afegir atributs a les seves gestes o aptituds els denominen amb freqüència monuments. Les ciutats han utilitzat la pedra per immortalitzar les seves glòries (també el bronze) i formen part del paisatge urbà, de la memòria col·lectiva de tots. La paraula monument prové d’una paraula llatina que significa recordar. Una estàtua vol atribuir al personatge la immortalitat i, escultòricament, busca l’atemporalitat. Aquests recordatoris són el que queda físicament del que o a qui s’ha dedicat; les coses canvien i els monuments romanen, només indefensos davant del pas del temps, davant del desgast si són d’altres materials però si són de pedra no cal ni manteniment, una certa neteja, excepte si són objecte de vandalisme. Ara bé tampoc són inalterables, de vegades la fi d’un període històric/polític o l’inici d’una revolució el primer que fa es demolir  el monument, estàtua o monòlit que el representava. O no. Recordem que a Espanya ningú ha demolit l’infame creu / monòlit de granet del Valle de los Caídos en record a la dictadura franquista o “Arcos de la Victoria” diversos. (M’abstenc de buscar la foto).

Mount Rushmore National Memorial, Keystone - Tripadvisor
Gutzon Borglum i Lincoln Borglum. Mount Rushmore National Memorial (1941). Keystone, South Dakota

 

A vegades aquests monuments arriben a la megalomania com el Mount Rushmore, situat a Keystone, South Dakota, on el granit de la muntanya de Rushmore va ser tallat per l’escultor Gutzon Borglum i el seu fill Lincoln els quals van dissenyar i van executar entre 1927 i 1941 els caps a escala gegant dels presidents nord-americans George Washington, Thomas Jefferson Theodore Roosevelt i Abraham Lincoln. Els quatre presidents van ser elegits per representar el naixement, creixement, desenvolupament i preservació de la nació, respectivament. No conec el lloc però per les fotografies i especialment pel final de la pel·lícula d’Alfred Hitchcock North by Northwest, el lloc sembla espectacular. Bé, els egipcis amb el seu Ramsès a Abu Simbel van fer més menys el mateix. Em va aclaparar, suposo que a Rushmore em passaria el mateix, però és indubtable que la pedra realça el seu poder!

Abu Simbel - Wikipedia
Temple de Ramsés II. Abu Simbel. Egipte

Una pedra d’esperança

El problema dels monuments o memorials dedicats a personatges és que solen caure en el culte a la personalitat, preval la grandesa, la majestuositat. N’hi ha tot arreu d’aquest tipus de monuments. A vegades no s’ho mereixen, quan es tracta de dictadors, o militars sanguinaris; de vegades sí, com el cas de Martin Luther King, en el memorial situat al West Potomac Pak de Washington DC, un bonic lloc a la vora del riu, davant del monument a Lincoln, inaugurat el 2011 pel president Barack Obama en el 48 aniversari de The March on Washington for Jobs and Freedom.

Dream Of King Monument In Charleston Remains A Dream Deferred ...

Lei Yixin. Martin Luther King Jr. Memorial (2011). Washington DC

 

L’incloc, per ser de pedra ja que d’això parlem, i perquè si algú s’ho mereix és King, i perquè els seus autors per dissenyar el memorial es van basar en una contundent i bella frase del discurs de Martin Luther King  I Have a Dream de 1963 on el simbolisme de la pedra és capital:

With this faith, we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope.

Es pot traduir així: “Amb aquesta fe podrem tallar de la muntanya de la desesperació, una pedra d’esperança”

Per al monument es va convocar un concurs i es van presentar 906 treballs. L’any 2000 el jurat va triar el projecte de ROMA Design Group que consistia en una pedra amb la imatge de Martin Luther King que emergeix d’una muntanya. El monument et commou i, a la vegada, t’imposa. Una muntanya de la qual s’ha tallat un bloc d’on emergeix la figura de Martin Luther King i que simbolitza la muntanya de la desesperació i la pedra de l’esperança. La muntanya està raspada per simbolitzar la lluita i el moviment social i incorpora la famosa frase esmentada i altres dels seus discurs. S’entra el memorial pel tall de la muntanya i s’arriba al bloc de pedra des del qual  King mira a l’infinit pensatiu, però decidit. Té la atemporalitat d’aquest tipus d’escultures/monuments. Per tallar el granit es va escollir a l’escultor xinès Lei Yixin. S’explica a la pàgina web del Memorial que Lei “va omplir les parets del seu estudi amb centenars de fotografies del Dr. King, i les va estudiar fins que va mantenir fermament en la seva ment l’essència de l’esperit de l’home”.

Martin Luther King Memorial, Washington, D.C. | The boastful… | Flickr

Lei Yixin. Martin Luther King Jr. Memorial (2011). Washington DC.

 

L’escultura i la muntanya el formen 159 blocs de granit que van ser transportats a l’estudi Lei a Changsha, Xina, on va ensamblar i va esculpir el 80% de l’obra. Després va ser desarmada i transportada per vaixell al port de Baltimore, on es va muntar novament amb destinació a Washington DC i Lei la va acabar en el mateix lloc. Completa el conjunt un mur amb cascades d’aigua on hi ha inscrites les cites que abasten la llarga carrera de drets civils de Martin Luther King i representen els seus ideals de pau, democràcia, justícia i amor. O sigui en aquest cas la pedra ha esdevingut una missatgera de l’esperança.

Ponts

The Roman Aqueduct of Pont du Gard (Illustration) - Ancient ...
Pont du Gard. (s. I). Vers-Pont-du Gard. Occitània, França

 

Ara solen ser de formigó i acer però qui no s’ha meravellat davant dels vells ponts de pedra i aquaductes, que encara segueixen dempeus!  i s’han conservat molt bé. Recordem l’aquaducte du Pont du Gard, a França, o el de Segòvia, a Espanya, i els que encara són útils a Roma amb al mateix propòsit: canalitzar l’aigua cap a la ciutat.

Imperio Romano 117 d.C.

Aquaducte de Segovia (S. II)

Colossal arquería de granit és la que domina la ciutat de Segòvia, amb llegenda inclosa que atribueix la seva construcció al diable. Al segle passat aquest aqüeducte encara administrava aigua des de la deu del riu Frío, que es troba a uns 15 quilòmetres de la ciutat. No se sap amb certesa la data de la seva construcció, una obra d’intendència militar al s.II. És la més important i imponent obra romana de la Península Ibèrica. Hi havia abundància de pedra de bona qualitat tot i que no és uniforme en tota l’arquería. L’arquitecte Ricardo Aroca explica que “el granit es meteoriza amb el temps, convertint-se en sorra i en les pedres procedents del cap del planter aquest procés de arenització estava ja iniciat quan es van col·locar, el que unit a la contaminació (es passava per sota amb el cotxe) ha obligat a actuar sobre 621 carreus. Tot i així, el 87% dels carreus es troben en bon estat després de gairebé dos mil anys! L’aquaducte és patrimoni de la Humanitat.

Vic Beschreibung, Sehenswürdigkeiten, Bilder und Unterkünfte
Pont de Queralt. (s. XI). Vic, Catalunya

 

Pel que fa als ponts, el seu simbolisme és clar: unió entre pobles, entre persones, entre idees, comunicació, etc. I quan són de pedra diem que ells continuen allà, impertorbables, mentre el riu discórre sota els seus arcs, en un tot passa i tot queda. Només les guerres els han abatut o la construcció d’un de nou que destrueix el vell. L’origen dels ponts es remotíssim, els romans  ja van  despuntar en la seva construcció. Així mateix, encara es conserven els ponts d’época medieval, tant els romànics, amb els seus arcs de mig punt, com els gòtics amb els seus arcs apuntats amb la forma de esquena d’ase amb pendents molt pronunciades a cada costat i punt agut en el seu centre. Aquests ponts gòtics amb seus alts arcs apuntats com el de Martorell a Catalunya (reconstruït en 1963) o el de Ceret a França, en el seu moment, tenien els arcs més alts d’Europa, o eren molt llargs, com els suïssos.

Pont del Diable | Consorci de Turisme del Baix Llobregat
Pont del diable de Martorell (s. XIII, reconstruït el 1963). Foto: Consorci de Turisme del Baix Llobregat

 

 Sempre m’ha intrigat el fet que molts d’aquests ponts medievals de pedra reben el nom de ponts del diable. N’hi ha a França, Catalunya, Espanya, Alemanya, Suïssa, Portugal i el Regne Unit, a Mèxic i a Sud-amèrica, a l’Amèrica del Nord, que jo sàpiga, no hi ha ponts anomenats així. Les llegendes populars expliquen que haurien estat construïts pel diable o amb la seva ajuda en un pacte amb l’enginyer per superar les dificultats i resoldre bé el pont o bé el diable n’és el seu adversari i li posa totes les traves possibles. Darrere de la llegenda, la realitat és molt clara: aquests ponts eren molt difícils de construir, representaren un gran avenç tècnic i sempre havia obstacles constructius, de vegades s’esfondraven. Els enginyers i els obrers que els construïen eren herois, requeria un gran esforç i era perillós, gairebé com una catedral. Per aquest motiu, en el món medieval, que creia en la presència d’àngels i dimonis en la vida diària, a més de l’arrelada creença religiosa, les dificultats s’associaven al diable, amb escassos mitjans tècnics de l’època eren una proesa i no sempre reeixien. La majoria, més o menys restaurats, encara es mantenen dempeus.

Altres llegendes es refereixen a pastors o ancianes que havia de creuar a l’altre costat del riu i en un pacte amb el diable i a canvi de la seva ànima aquest els construiria un pont, o com els constructors enganyaven el diable per seguir endavant amb el pont. Hi ha tantes llegendes com imaginació tenen els homes i dones.

File:Pont del Diable de Ceret.jpg - Wikimedia CommonsPont del Diable de Ceret (s. XIV). Occitània, França


Llegeixo que en el de Ceret, que s’estén sobre de riu Tech, els veïns volien que es construís un pont sobre el riu i van demanar al diable que els hi construís. El diable va acceptar amb la condició que reclamaria la primera ànima en creuar el pont. Un cop construït, els veïns hi van enviar un gat perquè el diable reclamés la seva ànima. Després, cap persona volia creuar-lo, per si de cas, aquesta llegenda és comuna a molts ponts del diable a França.

La literatura fantàstica també ha tractat el tema de el pont. El fascinant i enigmàtic llibre El somni de Polifil, editat a Venècia el 1499 i atribuït a Francesco Colonna narra les peripècies de Polifil en el seu viatge iniciàtic a la recerca de la seva estimada Polia per un món poblat d’arquitectures fantàstiques, llocs màgics, ruïnes, nimfes i monstres. En una ocasió, li pregunta a la nimfa anomenada Logística perquè a la seva sortida de la caverna subterrània es va topar amb un bonic i vell pont de marbre d’Himeto els ampits del qual, un era de pedra pórfida i l’altre de pedra ofita. Li va respondre: La pedra de pòrfir és de tal naturalesa que no només es crema en el forn, sinó que torna incombustibles a les altres pedres que te a prop. Així és la veritable paciència, que no només no s’encén, sinó que apaga als que estan encesos. I la la pedra d’ofita no s’arqueja amb el pes.

The Mehmed Paša Sokolović Bridge in Višegrad, protected by UNESCO ...

Mimar Sinan. Pont de Mehmed Paša Sokolović (1577). Visegrad, Bòsnia i Herzegovina

Parlant de ponts recomano l’extraordinària novel·la de l’escriptor serbi Ivo Andric, premi Nobel de Literatura de l’any 1961, El pont sobre el Drina. La trama es desenvolupa a la ciutat de Visegrad i en el seu pont de Mehmed Paša Sokolović per un període de quatre segles de dominació otomana i austrohongaresa i les relacions dels seus habitants a banda i banda del pont, musulmans i ortodoxos de Bòsnia i Hercegovina. El pont de pedra és omnipresent en la novel.la, immutable, com a reflex d’un esdevenir històric i els seus greus conflictes.

No conec el pont, però la novel·la ens el descriu amb tot detall i esdevé el centre de tot plegat. El pont, amb els seus 11 arcs de maçoneria és patrimoni de la Humanitat,  la Unesco el considera una mostra de l’apogeu de l’arquitectura monumental otomana i d’enginyeria civil. És una obra mestra del gran arquitecte otomà Mimar Sinan.

Veure el meu assaig sobre Mimar Sinan: https://angelsferrerballester.wordpress.com/2016/08/08/allo-que-tenen-en-comu-els-arquitectes-norman-foster-i-mimar-sinan/

Situat en una posició d’importància geoestratègica, el pont és testimoni d’importants intercanvis culturals entre els Balcans, l’Imperi Otomà i el món mediterrani, entre el cristianisme i l’Islam fins al segle XX quan va quedar greument malmès durant les dues guerres mundials i, després de reparacions temporals, es va reconstruir amb el mateix tipus de pedra, a principis de la dècada de 1950. La Unesco el va incloure en la seva llista, segons el seu comunicat, pel fet que encara que la pedra resisteix, els seus fonaments es poden veure amenaçats per l’ús de les dues centrals hidroelèctriques, una a Bòsnia i una altra a Sèrbia, que afecten els nivells d’aigua del riu.

Siguin de verirats, de llegenda o novel.lats, sempre és emocionant creuar aquests ponts, trepitjar la pedra que ressona, veure discórrer el riu …

Fonts

No hi ha res més unit a les pedres que una font, molts rius han nascut d’una deu que brolla entre pedres i les fonts s’han construït, des de l’origen dels temps, amb simples carreus i una canella de metall per canalitzar l’aigua que bevem, així mateix, són de pedra les conques dels estanys o els abeuradors. La fonts encanonen un element fonamental per a la vida humana que és l’aigua i quan brolla és símbol de força vital per als éssers humans. Sol fer-ho protegida i acompanyada de les pedres. Al principi les fonts complien un paper funcional per proveir-nos l’aigua preuada; encara avui les trobem en els camins de muntanya o en les cantonades de carrers o en petites places dels pobles.

Fem safareig…al rentador de Tavertet | fonts naturals, aigua ...
Font de Sant Cristòfol. Tavertet. Foto: Ramon Badia

 

Les fonts de pedra formen part de la infantesa dels que ja hem passat el anys de joventut i procedim d’un mitjà més o menys rural. Recordo de petita anar amb els meus pares i germans a buscar aigua a les fonts, a les Set Fonts Sant Julià de Vilatorta. Recordo encara vivament el so de les deus, l’aigua molt freda, en un bell lloc entre arbres i frondosa vegetació; o la font de Sant Cristòfol de Tavertet, on vivien els meus avis paterns, una font en forma de caseta amb un molt bon aprofitament de l’aigua ja que a més contenia un abeurador i un safareig, feta amb carreus que s’han anat desgastat amb el temps però que encara hi són, impertorbables, la vaig tornar a veure no fa gaire i està igual. Anar a buscar aigua a la font era un ritual familiar extremadament agradable i d’allò més normal. Em diuen que ara les aigües de les fonts de Sant Julià de Vilatorta estan contaminades.

Tarragona… ¡Tierra de cultura! | Latitud91 Blog
Fontana del monestir de Poblet (1151). Catalunya

A les fonts les solem anomenar fontanes quan són més grans i poden considerar-se una extensió de l’arquitectura o són com una escultura que juga amb l’aigua;  les trobem als patis dels claustre, de vegades se li dóna molta importància com en el cas del monestir de Poblet on es protegeix la fontana amb un templet amb volta de creueria en l’estil cistercenc de el monestir. O les trobem en els patis de les mesquites. En aquestes tenen un sentit religiós. A l’Islam, les fonts són necessàries perquè els fidels fan les seves ablucions abans d’assistir a l’oració.

Fountain of Neptune, Florence - Wikipedia
Baccio Bandinelli (1575). Font de Neptú. Florència, Itàlia

 

A les ciutats les fonts es van anar sofisticant i van perdre la seva funció de proveir aigua per convertir-se en decoratives, algunes veritables obres d’art. Se situen a les places i combinen conques grans i profundes amb escultures, siguin de tema cristià o mitològic, de vegades amb grans dolls i salts d’aigua. Poden ser monumentals. Es dissenyen per funcionar en l’entorn arquitectònic que l’envolta i, per tant, amb la intenció d’embellir i enriquir aquest entorn. Les places italianes són les reines d’aquest tipus de fonts, algunes són fins i tot de marbre (les escultures gairebé sempre). Per exemple la Font de Neptú, situada a la Piazza della Signoria de Florència, que presenta el déu romà del mar amb diverses nàiades, o les de Bernini a Roma o la de la plaça de Perugia. I en moltes altres ciutats a tot el món. Cada localitat un té la seva font amb el seu sortidor o brollador.

Villa d'Este
Pirro Ligorio. Jardins de la Vil.la d’Este (s. XVI). Tívoli, Itàlia

 

La sofisticació màxima de les fontanes arriba quan es situen en jardins i parcs de vil.les i palaus, com ara les del palau de Versalles, o les de la Vil.la d’Este a Tívoli, o les del palau de la Granja de Sant Ildefonso (Segòvia) que són unes veritables obres d’enginyeria on les fonts de pedra amb les seves conques que solen ser circulars, hexagonals o octogonals, es combinen amb estanys, sortidors, brolladors, cascades, jocs d’aigua, escultures de déus, àngels, nimfes, sirenes, nàiades o criatures mítiques, amb arbres, arbustos, plantes i flors i on fins i tot es recreen grutes com per exemple en els jardins dels Reales Alcázares de Sevilla o a la Vil.la d’Este. Aquestes sofisticades fontanes es van construir durant el Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme.

Jardins de pedres zen

Fem una incursió a l’Orient. Al Japó, s’han creat jardins només amb el propòsit d’incitar a la meditació, la calma i canalitzar l’energia que prové de la terra.

Resultado de imagen de jardin zen historico

Jardí zen. Ninomaru, Kioto

 

Es tracta dels jardins de pedres que són la porta que ens transporta a un estat Zen. Zen significa “absorció” i sembla ser que les pedres són també absorbidores. Prenen la calor del sol i absorbeixen la fredor de la terra. Tal com ho expressa Don Robbins, aquestes pedres són com bateries que emmagatzemen memòria i energia durant llargs períodes de temps. Per a l’escriptor argentí Mario Satz, les pedres d’un jardí zen compleixen la seva funció polivalent: “Al·ludeixen a les muntanyes que s’han fet amigues de l’home, que tenen vida pròpia i emanen una certa i lenta sabiduria, o bé actuen com nusos de subjecció de la resta del paisatge acotat, és a dir, del jardí”. Aquestes pedres, segueixo esmentant a Satz, són “àncores d’atenció, referències fixes en la canviant realitat del flux vivent, poden ser jaspis vermells, esquists, pissarres verdes, marrons o grises”. El mercat de col·leccionistes d’aquestes pedres d’art va arribar a ser tan poderós i especulatiu que, en el període Tempo (1830-1840) es van haver de reglamenar els preus, acordar els usos i classificar els portants.

Resultado de imagen para UNESCO garden Noguchi

Isamu Noguchi. Jardí de la Pau, Unesco. París

 

La meva assignatura pendent és visitar el Japó i els seus jardins Zen, per tant en escriure sobre pedres zen en jardins japonesos, només puc citar allò llegit (el meu blog se sol basar en el que veig i he vist al llarg dels anys). No obstant això, sí que conec el magnífic jardí de la seu de la Unesco a París dissenyat per l’escultor japonès Isamu Naguchi (1904-1988) on hi ha pedres procedents del Japó i inaugurat el 1959. Es tracta d’un jardí articulat, que inclou un rierol, diverses composicions de pedres al voltant i creuant l’estany, un corriol, i un racó kare-sant-sui i gran varietat de plantes i arbres. Isamu Noguchi no va voler fer exactament un jardí japonès sinó el que ell va anomenar un earth work.

A l’octubre de 1955, Marcel Brauer, arquitecte principal del nou edifici de la Unesco a la Plaça de Fontenoy de París, va encarregar a Noguchi el disseny d’un jardí per al Patio des Délegués, un espai aproximadament triangular entre un braç de l’edifici de formigó en forma d’Y. Amb un pressupost de la Unesco limitat, el mateix escultor va haver de negociar més ajudes i va aconseguir que s’impliquessin en el finançamet el Ministeri d’Afers Exteriors del Japó i diverses empreses japoneses.

Resultado de imagen para UNESCO garden Noguchi

Isamu Noguchi. Jardí de la Pau, Unesco, París

Quan va anar a inspeccionar el pati, va notar un gran espai enfonsat adjacent, i immediatament es va adonar que hauria de convertir-se en un jardí verd per compensar les pàl·lides superfícies de travertí del pati. Va decidir unir el pati i el jardí amb una passarel·la inclinada. Per definir i animar l’espai del pati, va col·locar pedres semirectangulares altes, planes en passadissos i irregulars arreu, tot plegat en un calculat atzar. Tot i que en principi no ho volia, va acceptar finalment que l’espai s’acabés anomenant popularment Jardí Japonès i oficialment el Jardí de la Pau. Mostra la predilecció de Noguchi per les formes biomòrfiques: una muntanya sagrada (Horai) sobre la qual Noguchi va col·locar grans roques naturals verticals i arbres de fulla perenne.

“Moltes persones m’han preguntat: ‘Per què fas servir pedres japoneses? Hi ha moltes pedres a Europa, no?’. Però els contesto que és perquè aprendré molt més buscant pedres aquí [al Japó]. Els japonesos realment saben de pedres. Si preguntes on trobar pedres bones, tots semblen tenir un coneixement sorprenent sobre on anar. No hi ha un altre país com el Japó”. Mirei Shigemori, el millor arquitecte de jardins del Japó de la seva generació, va ajudar a Isamu a trobar les pedres adequades per al jardí de la Unesco. Els dos homes van passar un dia caminant per un rierol de muntanya a Tokushima, a l’illa de Shikoku, amb un paleta local i sota una pluja torrencial, “pescant pedres”, en l’argot dels paletes japonesos. Noguchi recordava: “No era un gran rierol de muntanya, però hi havia pedres meravelloses escampades per tot arreu. […] Les que vaig recollir semblaven planes i lleugeres, donava la sensació que estaven brincant o gaudint alegrement o ballant. Vaig pensar que s’adaptarien millor a l’edifici”.

Es van quedar una setmana i mitja i “van pescar” vuitanta pedres, encara que al final només se’n van utilitzar cinquanta. Les pedres van arribar al port de Marsella amb un seriós problema: els fons recaptats al Japó només pagaven l’extracció i el tragí de les pedres des de la muntanya i trasllat però un cop en territori francès, la Unesco era la responsable de tota la resta i el pressupost no arribava. Llargues negociacions, amb Noguchi que amenaçava que abandonaria el projecte, més un altre problema, que explica Masayo Duus en el seu llibre The Life of Isamo Noguchi. Journey without Borders: “Als treballadors japonesos els va portar deu dies baixar vuitanta pedres de les muntanyes a la ciutat de Tokushima, però als treballadors algerians i espanyols contractats per la Unesco tres setmanes per moure només una pedra d’un costat a l’altre. . . No només no tenien experiència en moure pedres, sinó que descansaven cada quaranta-cinc minuts i es prenien dues hores per dinar”. Finalment, amb retards, el jardí o earth work es va acabar. Els còdols, sorra, molsa i altres materials dels jardins procedien de llocs més propers, dels boscos de Boulougne i Fontaineblau.

Resultado de imagen para Jardin De la paix, UNESCO noguchi

Isamu Noguchi. Jardí de la Pau, Unesco, París

Isamu va declarar: “El meu esforç és trobar una manera de vincular un estil que ha estat transmès pels japonesos des dels inicis de la història a la nostra era amb les necessitats de la nova era … L’esperit del jardí és el mateix Japó, però la composició real de les pedres, a part de les pedres grans que segueixen la tradició d’Horai i la col·locació del turó artificial, és tota meva”. Un espai modern i tradicional alhora, amb les roques, intemporals, sòlides, de protagonistes. El jardí japonès, va dir Isamu, “està fet d’una col·laboració amb la natura. La mà de l’home està oculta pel temps i pels molts efectes de la naturalesa, la molsa, etc. Jo no vull estar ocult. Vull mostrar. Per això sóc modern”.

La seu de la Unesco es va inaugurar de 1958 i pocs mesos després es va obrir el jardí. No va agradar molt i l’escultor va defensar la seva obra amb l’argument que els arbres encara eren petits i que haurien de passar 25 anys perquè lluís “japonès”. I així ha estat.

Imagen relacionada

Noguchi Museum. Long Island, New York

La relació de Noguchi amb les pedres és intensa, vital, vol experimentar la realitat de cada pedra, busca fusionar la seva consciència amb elles, busca el seu esperit, tot es deu al seu profund coneixement del zen. Per aquest motiu en les seves escultures la seva preferència per la pedra està molt per sobre d’altres materials. Així ho va expressar: M’encanta l’ús de la pedra perquè és el material més impregnat de significat. El món sencer està fet de pedra. La pedra és el vincle directe amb el cor de la matèria, un vincle molecular. Quan la toco, rep un ressò del que som. Llavors, tot l’univers ressonància”.

 

Lee Ufan

Resultado de imagen para Lee Ufan Hirshhorn Museum
Lee Ufan. Relatum (2109). Hirshhorn Museum, Washington DC. Foto: Hirshhorn Museum

 

M’agrada mirar pedres de tant en tant. Fins i tot les pedres petites contenen milions d’anys. Mentre escolto el silenci infinit de les pedres immòbils, em converteixo en una pedra per un temps. Ho ha escrit l’escultor, pintor i filòsof coreà Lee Ufan (1936) format al Japó qui fa ús de pedres en la seva obra en un sentit zen i que ha parlat molt sobre elles. El vaig descobrir a l’exposició Open Dimension del Hishhorn Museum de Washington DC el 2019. Heus aquí una altra sentència sobre l’ús de les pedres en la seva obra: “El meu ús de la pedra natural sense cap adorn sembla causar perplexitat a les persones el pensament de les quals se centra en l’ego humà. La pedra que porto a les meves obres no em representa. No té la intenció de parlar amb les meves paraules. És una entitat incerta que es comunica amb el món exterior mentre accepta les seves limitacions. Faig art per veure com puc relacionar-me amb un desconegut indefinit.

Imagen relacionada
Lee Ufan Museum. Naoshima, Japó.  Foto: Lee Ufan Museum

 

La seva obra s’ha exposat en galeries i museus d’Europa, Àsia i Estats Units i en el Palau de Versalles. Té un museu propi a Naoshima, Japó, on reuneix les seves obres exhibides a l’interior i a l’exterior i que és una síntesi del que creu que són les pedres i la seva relació amb l’art: “L’ús de pedres és una pràctica que transcendeix el temps, però és natural que els artistes adoptin un enfocament contemporani a l’esmentar, alinear o acoblar el material. L’objectiu de les obres no és fer que les pedres semblin de pedra, expressar una determinada imatge o fer-les esculturals”. Lee Ufan, un home tímid, cultíssim, que va patir tortures en la seva Corea natal i que viu entre Paris i el Japó, es va criar en una zona rural on hi havia moltes pedres a les ribes del riu de totes mides i mesures: “Totes havien estat exposades al vent i a l’aigua durant milers o milions d’anys i eren dures i pesades. En l’enlluernadora llum de la tardor, tots aquests objectes durs es tornen transparents quan s’exposen a l’aire fresc. Es podria descriure amb la frase japonesa ‘pedra en descomposició’, però a Corea podria parlar de roques que s’evaporen. Com poden evaporar-se coses tan grans, sòlides i pesades com aquestes? Això no passa només en la meva ment. Aquí tot s’esvaeix, i jo m’hi incloc. L’entorn està impregnat de transparència infinita, i tot, tal com està, desapareix. És per l’aire límpid, o perquè el cel és alt i blau? Quan era nen, m’agradava anar a dormir entre les pedres a la vora del riu quan estava cansat de nedar, jo i les pedres, ens convertiríem en un amb el cel”.

Resultado de imagen de canto gregoriano en Silos images
Cant Gregorià. Monjos del monestir de Santo Domingo de Silos, Espanya

I si parlem de pedres que ressonen, la ressonància que escolta Noguchi en les seves pedres,  aquesta la percibim en les esglèsies i catedrals medievals. Les pedres ressonen? Doncs sí. El cant gregorià està indissolublement lligat a l’arquitectura medieval, sobretot romànica. És com una música sobrenatural quan s’escolta en aquests edificis de velles pedres, com si les pedres ressonessin al cant i conduissin a nosaltres ecos del passat, d’expressions de santedat o espiritualitat, d’esdeveniments ancestrals.

Quan estic davant de les grans construccions de pedra, sobretot del món antic i medieval, no puc deixar de preguntar-me el mateix que es preguntava Polifil el 1499: “D’on on va néixer tanta audàcia i tan ardent desig d’ajuntar i amuntegar pedres en semblant munt, cúmul i alçada? i amb quin mitjà de transport, amb quins portadors, amb quins carros, amb quines rodes van ser arrossegada tal quantitat de pedres? i sobre quina base van ser reunides i apilades?

File:Hadrian's Villa, Tivoli (24267919438).jpg - Wikipedia
Vil.la Adriana (s. II). Tívoli, Itàlia

 

Gran amant de la pedres va ser l’emperador Adrià, el gran constructor, el que va refer el Panteó de Roma i va construir el seu estatge ideal a Tívoli, als afores de Roma, l’anomenada Vil.la Adriana, com a lloc de retir i on va viure fins al final de la seva vida. Es tracta d’un compendi d’edificacions, entre estanys, jardins i estàtues que representen diferents llocs del món romà de llavors amb referències a la mateixa arquitectura romana, a l’egípcia i a la grega, fruit d’un home cultivat i que va viatjar molt. El complex de la vil.la està mig en ruïnes però moltes pedres segueixen dempeus, columnes, fusts, fonts, l’estany, estàtues i grutes; aquí puc dir que se sent la presència del savi emperador i la seva exquisidesa i competència com a arquitecte. L’escriptora Marguerite Yourcenar li va donar veu en el seu llibre Memòries d’Adrià en un text que ha estat de capçalera de molts arquitectes i també per a mi encara avui:

Construir és col·laborar amb la terra, és posar un senyal humà en un paisatge que en quedarà modificat per sempre més; és contribuir també a aquesta lenta transformació que és la vida de les ciutats. Quanta cura per trobar l’emplaçament exacte d’un pont o d’una font, per donar a una carretera de muntanya la corba més econòmica que al mateix temps és la més pura … […] He reconstruït molt: és talmen col·laborar amb el temps en el seu aspecte de passat, captar-ne i modificar-ne l’esperit, servir-li de relleu per tal que que tingui un futur més llarg; és retrobar sota les pedres el secret de les fonts. La nostra vida és breu: parlem contínuament dels segles precedents o dels següents al nosotre, com si ens fossin totalment estranys; tanmateix en els meus jocs amb la pedra els tenia a tocar. Els murs que apuntalo serven l’escalfor del contacte amb cossos desapareguts; mans que encara no existeixen acariciaran els fusts d’aquestes columnes.  (Versió catalana:  Jaume Creus)

 Que simbolitzen les pedres?

Una varietat d’aspectes que inclou la solidesa, l’estabilitat i la gravetat. En la potent simbologia xinesa, les pedres estan conectades amb l’energia del ying-yang. També simbolitzen confort, fortalesa i paciència.

Imagen relacionada
Sant Feliuet de Savassona. Tavèrnoles.

La majoria de les religions paganes creuen que les pedres estan vives. Els agricultors, els escultors i alguns arquitectes solen pensar el mateix. I en algunes ermites romàniques les podem “sentir”. Des d’un punt de vista científic, dóno per última vegada la paraula a Don Robbins qui a més d’arqueòleg és químic: “L’entramat de la pedra o la seva arquitectura de cristall genera uns remolins i corrents d’energia que formen com un laberint de malformacions. Aquest vòrtex d’energia al cor del cristall, que seria l’expressió fonamental del món inorgànic, és una qualitat, una força, que podria haver portat la pedra cap els nostres mites i símbols. Qualsevol mineral format durant els períodes geològics tindrà un entremat deformat amb potencials pous d’energia que poden atrapar electrons de manera que aquest entremat de cristall és, efectivament, el cor que batega i que proporciona un fons d’energies en molts més d’un aspecte”. Potser és això que molta gent percep de les pedres: unes energies que no se sap ben be perquè hi són ni d’on vénen, però que ens atrapen com un imant.

Àngels Ferrer i Ballester

Dedico aquest post a tots els pedraferits

El poema d’Erich Fried que inicia aquest assaig me l’ha proporcionat el meu cosí David Serrador Ballester que ha publicat en el seu blog La Nau: https://lanau.cat/2020/05/21/abdera/

Podeu ampliar el tema amb el post sobre les pedreres de marbre o marbreres i els escultors i arquitectes que fan ús del marbre:

https://angelsferrerballester.wordpress.com/2018/09/01/tot-trepitjant-marbreres-per-a-reconeixer-el-treball-de-lescultor/

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2 thoughts on “Un recorregut per la història de les pedres, velles companyes que ens protegeixen

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s